De família de petits comerciants, es vinculà de molt jove a l’organització Rashtriya Swayamsevak Sangh (‘Organització Nacional de Voluntaris’, RSS), que té per objectiu l’assoliment per a tota l’Índia d’una identitat unificada centrada en l’hinduisme, de la qual esdevingué aviat un líder local. Graduat en ciències polítiques per la Universitat de Gujarāt, el 1987 ingressà al Bharatiya Janata (BJP), i l’any següent en fou nomenat secretari general a l’estat de Gujarāt, on aconseguí augmentar-ne els seguidors i votants al llarg dels anys següents: membre del govern de coalició (1990), en acabar la legislatura aconseguí que Gujarāt fos el primer estat de l’Índia amb un govern del BJP (1995-96). El 1998 fou nomenat secretari general del partit, càrrec que dimití el 2001 per substituir el primer ministre de Gujarāt. Confirmat en les eleccions del 2002, renovà el mandat el 2007 i 2012 gràcies a una combinació d’impuls al creixement econòmic i exaltació nacionalista. L’aspecte més polèmic del seu govern foren les acusacions, entre la passivitat i la instigació, davant la violència interreligiosa (febrer-abril del 2002) que causà més d’un miler de morts i uns 150.000 desplaçats, la majoria musulmans. Per aquest fet, els Estats Units i la Gran Bretanya li prohibiren l’entrada als seus països, i des del 2012 els tribunals indis iniciaren procediments per a esclarir les seves responsabilitats. El 2014 guanyà, al capdavant del BJP, les eleccions generals amb majoria absoluta.
Primer ministre des del 30 de maig, aplicà a l’Índia la recepta seguida a Gujarāt com a cap de govern, amb resultats desiguals en l’economia: mentre que la seva decisió de retirar en pocs dies de la circulació els bitllets de 500 i 1.000 rupies per a combatre la corrupció i les activitats il·legals provocà un gran daltabaix (2016), la introducció d’un impost unificat sobre béns i serveis (2017) fou considerat, en general, una mesura encertada. En conjunt, la política liberalitzadora (heretada dels anteriors governs de l’Indian National Congress i del BJP) i l’impuls a les infraestructures no modificaren l’elevada incidència de l’atur, les desigualtats socials, la corrupció i l’augment del cost de la vida. En política interior, l’aposta decidida per la seguretat no pogué aturar l’augment de la violència interreligiosa (que tingué com a víctimes sobretot els musulmans), que coexistí amb la persistència del seu discurs nacionalista. L’accés de Modi al màxim càrrec del govern comportà l’aixecament del veto de la diplomàcia occidental. Fins el viratge introduït per Donald Trump, l’Índia del BJP continuà essent un aliat clau de les democràcies liberals en l’ordre mundial postsoviètic. Tot i la visita de Xi Jinping el 2014 (la primera d’un president xinès a l’Índia en vuit anys) les relacions amb la Xina continuaren tenses. L’any 2015 l’Índia arribà amb Bangladesh a l’acord més important sobre territoris fronterers des de la partició del 1947. Per contra, el febrer del 2019, l’atac d’una milícia gihadista a un comboi militar comportà una represàlia militar de l’Índia contra el Pakistan. En les eleccions generals del 2019, Modi amplià la majoria absoluta al capdavant d’una coalició liderada pel BJP i el 30 de maig fou investit novament primer ministre.