i Bach | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Bach

Música
Arbre genealògic de la família Bach
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
música mús
Família alemanya de músics originària de Turíngia.

Durant sis generacions, la dedicació a la música de molts dels membres de la família creà un cas únic de llinatge de músics. Gairebé tots els Bach van ser brillants instrumentalistes, i la majoria dominaren la tècnica de més d’un instrument. Alguns, com Johann Michael (1648-1694) o Johann Nicolaus (1669-1753), es dedicaren a la manufactura d’instruments. Aquest interès per la luthieria es manifestà també en Johann Sebastian Bach, que estimulà l’evolució de la viola pomposa i contribuí al desenvolupament dels primers pianos de Silvermann. Generalment la composició quedà reservada per als membres que tenien el bagatge suficient, dels quals s’esperava una producció significativa. Cal esmentar el fet que la formació musical des de la primera infantesa era gairebé una obligació per als homes de la família. L’educació normalment anava a càrrec dels pares, germans, oncles o cosins. Foren molt pocs els Bach que es formaren a l’estranger. Sembla que els fills de Caspar (1578-1640), com també Johann Nicolaus (1669-1753) i Johann Christian (1735-1782), feren estades a Itàlia, i que el mateix Johann Sebastian estudià a Lübeck amb Buxtehude. Aquesta tendència autosuficient es veié reforçada per la forta endogàmia existent entre les famílies de músics, característica pròpia de la cultura musical del Barroc alemany. La majoria dels matrimonis dels Bach es realitzaren bé dins del mateix cercle familiar, bé amb membres d’altres famílies musicals com els Lämmerhirt, els Wilcke o els Hoffmann. Si els Bach pogueren desenvolupar-se tan amplament en el món de la música fou gràcies a les circumstàncies culturals, socials i polítiques de l’època. Les petites corts alemanyes potenciaren l’activitat musical en castells i ciutats per tal de guanyar prestigi en el marc d’un país de gran tradició musical. Però el declivi d’aquestes corts durant els primers anys del segle XIX significà també el declivi de les famílies de músics que en depenien.

El nom de Bach apareix per primera vegada en documents del segle XIV, i sembla que prové d’una expressió dialectal utilitzada pels zíngars de l’Europa oriental per a denominar els músics ambulants, que posteriorment acabà designant els músics professionals. Durant el segle XVII, l’expressió "els Bach" (sogenante Baachen) s’utilitzava a Erfurt (Turíngia) per a designar els músics municipals. Malgrat que això s’ha associat al fet que molts membres de la família Bach ocuparen aquests llocs, és versemblant pensar que originàriament el terme corresponia al mot utilitzat per a anomenar els músics professionals que rebien un sou de l’erari públic. Conscient de la importància del pes de la tradició familiar, el 1735 Johann Sebastian redactà una genealogia -Ursprung der musikalisch-Bachischen Familie-, posteriorment ampliada per Carl Philipp Emanuel Bach, que ha estat la principal font per a la recerca sobre la família. Pel que sembla, la nissaga s’originà al segle XVI amb Veit Bach, un forner amb aficions musicals que, procedent de Moràvia o Eslovàquia, s’instal·là a la ciutat turíngia de Wechmar. El seu fill Johann (1550-1626) fou el primer membre de la família que tingué formació musical i els seus fills, entre els quals hi ha Christoph (1613-1661), avi de Johann Sebastian, foren els primers a dedicar-se professionalment a la música. Durant el segle XVII, els Bach ocuparen els principals càrrecs musicals de Turíngia, sobretot a Erfurt i Arnstadt, de manera que quan una plaça quedava vacant generalment era coberta per un altre membre de la família. Com a exemple hi ha el cas de Johann Michael, que ocupà el lloc que el seu germà Johann Christoph (1642-1703) deixà vacant en marxar d’Arnstadt; el de Johann Ernst (1683-1739), que substituí el seu cosí Johann Sebastian a Mülhausen; o el del mateix Carl Philipp Emanuel, fill de Johann Sebastian, que ocupà el lloc del seu pare com a cantor de l’església de Sant Tomàs. Cap a mitjan segle XVIII, els canvis socials afectaren l’estructura familiar dels Bach. Els membres joves de la família tingueren l’oportunitat de formar-se a les universitats alemanyes i, per tant, se’ls obriren alternatives professionals fora del món de la música. Alguns d’ells, com ara els descendents de Johann Ludwig (1677-1731), es dedicaren a la pintura. La descendència directa de Johann Sebastian sí el 1845 amb Wilhelm Friedrich Ernst (1759-1845), malgrat que per línia femenina, a través d’Anna Philippina Friederica (1755-1804), germana d’aquest últim, la línia familiar ha continuat sota el nom Colson.

Bibliografia

  1. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  2. Geiringer, K.: La familia de los Bach, Espasa-Calpe, Madrid 1978
  3. Hutchings, A.: The Baroque Concerto, Faber and Faber, Londres 1973
  4. Newman, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Norton, Nova York 1972
  5. Palisca, C. V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  6. Schulenberg, D.: The instrumental music of C. P. E. Bach, UMI Research Press, Ann Arbor, Michigan 1984
  7. Wolff, Ch.
  8. Emery, W.
  9. Helm, E.
  10. Jones, R.
  11. Warburton, E. i Derr. E. S.: Los Bach, Muchnik Editores, Barcelona 1985
  12. Young, P.M.: The Bachs: 1500-1850, Crowell, Nova York 1970

Col·laboració: 
AdL
Llegir més...