Vida
Tingué una educació àmplia i acurada en arts liberals, incloent l’estudi de la música a càrrec del cantor Joachim Gerstenbüttel. A sis anys rebé classes particulars d’instrument de tecla i composició per part de J.N. Hanff i de cant per un mestre del qual només es coneix el cognom, Woldag. També estudià viola de gamba, violí, flauta, oboè i llaüt. A l’edat de nou anys era un nen prodigi que cantava i tocava l’orgue a les esglésies d’Hamburg. La seva bona veu el portà a cantar al teatre d’òpera de la ciutat al cor i en papers menors. El 1696, any en què la companyia viatjà a Kiel, feu el seu debut com a solista en un paper femení. L’any següent la seva veu canvià i passà a cantar com a tenor, també amb molts èxits fins el 1705. Durant els quinze anys que Mattheson estigué a l’Òpera d’Hamburg, tingué contacte amb les obres de compositors com J.G. Conradi, J.S. Kusser i R. Keiser. El 1699 compongué i interpretà la seva primera òpera, titulada Die Plejades. El 1703 conegué G.F. Händel, amb qui establí una amistat que fou fructífera per a ambdós tant en l’aspecte personal com musical. Mattheson opinava que havia influït en el desenvolupament de l’estil de Händel, especialment perquè li havia ensenyat de compondre en estil dramàtic. El 1704 el mateix Mattheson interpretà el paper d’Antonio en la seva òpera Die unglückselige Cleopatra, amb Händel dirigint la representació des del clavicèmbal. El 1705 interpretà els papers principals de les òperes del seu amic Almira i Nero. Al llarg de la seva carrera professional, Mattheson no tan sols compongué i interpretà les seves pròpies obres, sinó que també fou un virtuós de l’orgue, pedagog i dinamitzador de la vida musical d’Hamburg. Viatjà, juntament amb Händel, a Lübeck per optar al càrrec d’organista que havia deixat vacant D. Buxtehude. El 1704 era el tutor del fill de l’ambaixador anglès a Hamburg, càrrec que li permeté pujar d’estatus social i desenvolupar una carrera de secretari i assessor personal de l’ambaixador, viatjant contínuament i influint en qüestions diplomàtiques. El 1715 era director musical de la catedral d’Hamburg, un lloc d’especial rellevància. Des d’aquest càrrec compongué nombrosos oratoris i el 1719 fou nomenat mestre de capella de la cort del duc de Holstein. A partir del 1728 tingué els primers símptomes de sordesa, que anaren augmentant fins que el 1735 quedà completament sord.
La producció musical de Mattheson, composta d’òperes, cantates, oratoris, passions, suites, sonates i obres de cambra, es perdé en gran part com a conseqüència de la destrucció de la Stadtbibliothek d’Hamburg durant la Segona Guerra Mundial. Només n’han sobreviscut unes quantes col·leccions de música per a tecla, diverses peces de cambra, una òpera i un oratori. Mattheson fou un home devot, seriosament compromès amb els postulats de l’Església protestant, que defensà com a compositor. Això es manifesta en els seus oratoris i passions, entre els primers dels quals destaca Das Lied des Lammes (1723), model de simplicitat melòdica i dramatisme musical posats al servei de l’expressivitat dels continguts del text. Matheson, d’altra banda, és el teòric de la música més important del Barroc alemany, i en els seus escrits es poden observar amb detall els canvis estilístics i estètics dels anys de transició entre els períodes barroc i clàssic. La seva producció teòrica consta de més de deu volums i un nombre considerable de petites publicacions en les quals posà de manifest els seus amplis coneixements sobre tots els aspectes de la música del seu temps. Entre les seves obres teòriques destaca Der vollkommene Kapellmeister ('El perfecte mestre de capella', 1739), una gran enciclopèdia formativa per al compositor o mestre de capella. Conté la sistematització de les doctrines de la retòrica, dels fonaments de la composició, els principis de la pràctica contrapuntística i també una anàlisi detallada dels conceptes de consonància i dissonància. Fou el responsable de la publicació de la primera revista musical alemanya, titulada "Critica" (1722-25).
Obra
Òpera
Die Plejades ('La plèiade', 1699); Der edelmüthige Porsenna ('El noble Porsena', 1702); Victor, Hertzog der Normannen ('Víctor, rei dels normands', 1702); Die unglückselige Cleopatra ('La desgraciada Cleopatra', 1704); Le retour du siècle d’or (1705); Boris Goudenow (1710); Die geheimen Begebenheiten Henrico IV ('Els fets secrets d’Enric IV', 1711; Nero (1723)
Música vocal religiosa
Prop de 30 oratoris i passions, entre els quals: Die gnädige Sendung Gottes des Heiligen Geistes ('El misericordiós enviament diví de l’Esperit Sant', publ. 1717); Der reformirende Johannes ('Joan el reformador', publ. 1717); Die glücklich-streitende Kirche ('La benaurada-litigant Església', publ. 1718); Die Frucht des Geistes ('El fruit de l’esperit', 1719); Das gröste Kind ('El fill gran', publ. 1720); Das Lied des Lammes ('La cançó de l’ovella', publ. 1723); Das gottseelige Geheimnis ('El misteri benaurat', publ. 1725); Der gegen seine Brüder barmherzige Joseph ('Josep caritatiu amb el seu germà', publ. 1727); Das Durch die Fleischwerdung des ewigen Worteserfüllte Wort der Verheissung ('La paraula promesa consumada en l’encarnació del verb diví', publ. 1727)
Música instrumental
Sonate à due cembali per il Signore Cyrillo Wich gran virtuoso (publ. 1705?); Suite für 2 Cembali ('suite per a dos clavicèmbals', publ. 1705?); XII sonates à deux et trois flûtes sans basse (publ. 1708); Pièces de clavecin en deux volumes (publ. 1714); Der brauchbare Virtuoso... mit zwölf neuen Kammer-Sonaten, fl., vl., clav. ('El virtuós apte... amb dotze noves sonates de cambra', publ. 1720); Die Wol-klingende Finger-Sprache, in zwölf Fugen, mit zwey bis drey Subjecten ('L’harmoniós llenguatge dels dits, en 12 fugues de dos a tres subjectes', 1a part, publ. 1735; 2a part, publ. 1737)
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, 12 vol., Turner, Madrid 1986
- Braun, W.: Johann Mattheson und die Aufklärung, Universitat de Halle, 1952
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Cannon, B.C.: Johann Mattheson, Spectator in Music, New Haven 1968
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Reddick, H.P.: Johann Mattheson’s Forty-eight Thorough-bass Test-pieces: Translation and Commentary, Universitat de Michigan, 1956
- Schmidt, H.: Johann Mattheson, ein Förderer der deutschen Tonkunst, Leipzig 1973