Vida
Inicià els estudis musicals amb Heinrich Schwemmer, que li ensenyà les primeres nocions de música, i amb G.C. Wecker, amb el qual aprengué composició i interpretació instrumental. El 1669 ingressà a la Universitat d’Altdorf, però l’abandonà al cap d’un any a causa del seus migrats recursos econòmics. El 1670 es matriculà al Gymnasium Poeticum de Ratisbona, on gaudí d’una especial consideració per les seves excepcionalment bones qualificacions. Gràcies a les seves demostrades aptituds musicals, les autoritats acadèmiques determinaren que continués estudiant al centre sota la supervisió de Kaspar Prentz. Probablement fou precisament Prentz qui dirigí l’atenció del jove músic cap als compositors italians més preeminents.
Pachelbel es traslladà a Viena el 1673, i hi romangué durant cinc anys com a organista suplent a la catedral de Sant Esteve. Malgrat que no hi ha cap evidència documental convincent que fos alumne de J.K. Kerll durant aquesta època, és cert que la seva música revela certs trets de l’estil d’aquest compositor. El 1677 Pachelbel era organista a la cort d’Eisenach i l’any següent fou nomenat organista a la Predigerkirche d’Erfurt, càrrec en el qual romangué dotze anys durant els quals adquirí una sòlida reputació com a virtuós del seu instrument, compositor i pedagog. Un dels seus alumnes fou Johann Christoph Bach, germà gran de J.S. Bach. El 1690 abandonà Erfurt i treballà durant dos anys a la cort del duc de Württemberg, a Stuttgart, sota el patrocini de la duquessa. Feu una breu estada a Gotha i rebutjà una plaça d’organista a Oxford. El 1695, arran de la mort de Wecker, organista titular de la Sebalduskirche de Nuremberg, les autoritats de la ciutat contractaren immediatament Pachelbel, el qual romangué en el càrrec fins a la seva mort. Del seu període a Erfurt sobresurten els corals per a orgue, mentre que dels anys a Nuremberg la part més notable de la seva producció musical foren les fugues per a orgue -on introdueix i alterna el cant del magníficat- i la música vocal. Desenvolupà una important tasca didàctica, com ho demostra el gran nombre de deixebles que tingué, alguns dels quals ocuparen després càrrecs destacats. Quatre fills seus es dedicaren a la música i arribaren a ser força coneguts en el seu moment. Entre ells excel·lí Wilhelm Hieronymus, probablement el seu alumne més avantatjat. Charles Theodore, també organista, transmeté l’art del seu pare a les colònies britàniques d’Amèrica i treballà a Boston i Nova York. Johann Michael s’establí a Nuremberg com a constructor d’instruments.
Malgrat que Pachelbel fou un organista dedicat plenament al seu ofici, també fou un compositor prolífic. Escriví per a orgue i per a clavicèmbal, música de cambra i per a diverses combinacions de veus. També compongué música per a orgue d’acord amb la litúrgia del ritual luterà, però, a més, dedicà part de les seves obres organístiques a gèneres no litúrgics. La resta de les seves composicions per a tecla comprenen fugues, suites i variacions. La seva aportació a la música de cambra és més modesta i inclou l’obra Cànon i giga en re major, que s’ha convertit en la seva peça més coneguda. La preferència de Pachelbel per un estil directe i sense excessives complicacions es reflecteix especialment en la música vocal, que ocupa gran part del seu catàleg. Les seves obres més primerenques són les àries So ist denn dies der Tag ('Així aquest és el dia') i So ist denn nur die Treu ('Així és la fidelitat'), ambdues del 1679. Les composicions amb text en llatí foren escrites probablement durant l’última dècada de la seva vida, quan residia a Nuremberg.
Dins la seva producció de música litúrgica per a orgue destaquen especialment els corals, en els quals mostra tant el seu profund coneixement de les tècniques antigues com la familiaritat amb la música del seu temps. En els Acht Choräle zum Praeambulieren ('Vuit corals per a preambular', 1693), revela l’assimilació de les tradicions del segle XVI mitjançant l’ús de la tècnica del bicinium -composició a dues veus-, de l’ornamentació melòdica i de la cançó polifònica germànica amb el cantus firmus en el tenor. La composició de les noranta-cinc fugues sobre el magníficat consolidà la fama de Pachelbel quan era organista de la Sebalduskirche de Nuremberg. Escriví aquestes composicions per a preludiar la part dels cantants mitjançant unes breus fugues amb temes lliures. Les dimensions, forma, tècniques fuguístiques i contrapuntístiques, els motius i les disposicions harmòniques d’aquestes peces són essencialment els mateixos que els utilitzats en les seves fugues basades en corals. La música litúrgica per a orgue de Pachelbel és sòbria, concisa i directa.
L’obra organística no litúrgica del compositor consta de tocates, ricercari, fantasies, fugues i xacones. Les seves tocates il·lustren diversos estadis del desenvolupament d’aquesta forma des de les modestes intonationi d’A. Gabrieli. Algunes tocates de Pachelbel són també breus intonationi. D’altres, més ambicioses i extenses, ofereixen passatges amb notes i acords de llarga durada mantinguts en el pedal i brillants i ràpides escales i figuracions a càrrec de totes dues mans. En aquestes tocates Pachelbel mostra la influència de compositors com G. Frescobaldi, J.J. Froberger i J.K. Kerll, tot i que rebutja les complicacions formals d’aquests antecessors i opta per un estil més depurat i una forma més simplificada. Per als seus tres ricercari politemàtics, adoptà l’antiga notació blanca i el signe de mesura alla breve, escrivint els temes principals en notes de llarga durada i els contratemes en notes de durada mitjana i curta. Pachelbel designà sis de les seves composicions com a fantasies. Tres d’elles estan escrites imitant l’estil arcaic, sense tema, i començant amb seqüències de tríades i acords de sèptima. Les dues següents demostren els coneixements que posseïa de les tocates italianes del principi del segle XVII, amb les consonanze stravaganti tan característiques. L’última fantasia és composta en el mode dòric i presenta un entramat perfecte entre el tema principal i els dos contrasubjectes que l’acompanyen invariablement. A més de les que compongué per al magníficat, Pachelbel escriví vint-i-sis fugues, en les quals aclarí els conceptes tècnics de la forma i establí els postulats artístics per als compositors posteriors. Per a ell, la fuga és una entitat simple, estèticament autosuficient, sense necessitat de seccions contrastants i amb una obligació concreta, la d’exposar i reexposar un tema bell, acompanyat de contratemes i harmonies igualment bells. Pel que fa a les sis xacones que compongué, Pachelbel hi mostra el seu esperit experimentador i ofereix, a més, diverses menes d’ornamentació de les línies melòdiques.
La resta de la seva producció per a clavicèmbal consta de vint-i-una suites i algunes variacions. Entre aquestes darreres destaca el seu Hexachordum Apollinis... (1699), un conjunt de sis àries amb variacions, en les quals intenta fusionar l’estil del nord representat per D. Buxtehude, a Lübeck, amb l’estil del sud encarnat per F.T. Richter, a Viena. De la seva música de cambra cal mencionar les sis suites per a dos violins i baix continu compreses en el Musicalische Ergötzung bestehend in 6 verstimten Partien ('Divertiment musical consistent en sis fragments desafinats', 1695). Cadascuna d’elles consta d’una sonata seguida d’una sèrie de danses, en les quals el compositor mostra la seva inclinació per la llibertat de l’estil francès, molt allunyat de la tendència germànica cap a la regularització estilística. L’estil italià és present també en diverses gigues. La música vocal de Pachelbel consta d’àries, motets, concerts sacres i algunes obres litúrgiques. Moltes de les seves àries són per a una sola veu amb acompanyament de diversos instruments. Algunes inclouen seccions per a cor que suggereixen els trets característics de la villanella italiana. Pachelbel fou un dels compositors alemanys més progressistes de la seva època. La historiografia posterior no ha dubtat a assignar-li un lloc preferent en la història de la música sacra protestant i, especialment, en la de la música per a tecla. Amb la seva producció contribuí decisivament al desenvolupament musical que culminà més tard amb J.S. Bach.
Obra
Orgue
Prop de 70 corals (entre els quals: Acht Choräle zum Praeambulieren, ’Vuit corals per a preambular'; Allein Herr, mich armen Sünder, ’Només el Senyor, a mi pobre pecador'; Christe, der du bist Tag und Licht, ’Crist, tu ets el dia i la llum'; Ein feste Burg, ’Una sòlida fortalesa'; Erbarm dich mein, o Herre Gott, ’Tingues pietat de mi, oh Nostre Senyor'; Gelobet seist du, Jesu Christ, ’Sies lloat, tu Jesucrist'; Herr Gott, dich loben alle wir, ’Senyor, tots et lloem'; Ich ruf zu dir, ’M’adreço a tu'; Nun komm der Heiden Heiland, ’Ve el suprem redemptor'; Vater unser im Himmelreich, ’Parenostre en el regne dels cels'; Wenn mein Stündlein vorhanden ist, ’Quan sigui propera la meva hora'), 95 fugues sobre el magníficat, 16 tocates, 7 preludis, 3 ricercari, 26 fugues, 6 xacones
Clavicèmbal
Hexachordum Apollinis, sex arias exhibens, Organo pneumatico vel clavato cymbalo modulandas, quarum singulis suae sunt subjectae Variationes (publ. 1699); Arietta, fa M.; 21 suites (de les quals només es conserven 2); 7 variacions corals (entre les quals: Alle Menschen müssen sterben, ’Tots els homes han de morir', 1683; Christus, der ist mein Leben, ’Crist és la meva vida', 1683); 3 àries amb variacions
Cambra
Musicalische Ergötzung bestehend in 6 verstimten Partien, 2 vl., b.c. ('Divertiment musical consistent en sis fragments desafinats', publ. 1695); Partie, sol M., 2 vl., 2 vla., vlc., b.c.; Cànon i giga, re M., 3 vl., b.c.
Música vocal
11 concerts sacres (entre els quals: Christ lag in Todesbanden, ’Crist jeia en el sudari', 4 v., conjunt instr., b.c.; Gott sei uns gnädig, ’Déu, sigueu-nos benigne', 5 v., conjunt instr., b.c.; Gott ist unser Zuversicht, ’Crist és la nostra esperança', 4 v., conjunt instr., b.c.; Mein Herr Jesu, dir leb ich, ’T’estimo a tu, Senyor Jesús meu', 4 v., 3 vla., b.c.); 2 misses (do M., 4 v., 2 vl., clarí, b.c.; Missa brevis, re M., 4 v., 1704); 19 àries (entre les quals: Auf, werte Gäst, ’Aixeca’t estimat convidat'; 1 v., 2 vl., b.c.; Das Gewitter, ’La tempesta', 1 v., 2 vl., b.c.; Das Jahr fängt an, ’L’any comença', 1 v., 2 vl., 2 vla., b.c.; Geliebtes Vaterherz, ’Pare del meu cor', 1 v., 2 vl., 2 vla., b.c.; So ist denn dies der Tag, ’Així aquest és el dia', 1 v., cor a 4 v., conjunt instr., b.c.; So ist denn nur die Treu, ’Així és la fidelitat', 2 v., cor a 5 v., 2 fl., 2 vl., 3 vla., b.c.; Voller Wonder, voller Kunst, ’Ple de meravella, ple de virtut', 4 v., b.c.); 11 motets (entre els quals: Der Herr ist König und herrlich geschmückt, ’El Senyor és rei i va esplèndidament ornat', 5 v., b.c.; Gott ist unser Zuversicht, ’Crist és la nostra esperança', doble cor, b.c.; Nun danket alle Gott, ’Doneu tots gràcies a Déu', doble cor, b.c.; Paratum cor meum, doble cor, b.c.; Tröste uns Gott, ’Conhorta’ns, Senyor', doble cor, b.c.); 13 elaboracions del magníficat; 12 elaboracions de la introducció Deus in adjutorium meum intende amb la resposta Domine ad adjuvandum me festina
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
- Bianconi, L.: El siglo XVII, dins Historia de la música, vol. 5, Turner, Madrid 1982
- Blume, F.: Protestant Church Music: a History, Norton, Nova York 1974
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Nolte, E.V.: The Instrumental Works of Johann Pachelbel, Northwestern University, 1954
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Riedel, F.W.: Quellenkundliche Beiträge zur Geschichte der Musik in der 2. Hälfte des 17. Jahrhunderts, Kassel 1960
- Samuel, H.E.: The Cantata in Nuremberg during the Seventeenth Century, Cornell University, 1963
- Seiffert, M.: Geschichte der Klaviermusik, Leipzig 1899
- Spitta, P.: Johann Sebastian Bach, Leipzig 1873 (traducció anglesa del 1951)
- Woodward, H.: A Study of the Tenbury Manuscripts of Johann Pachelbel, Universitat de Harvard, 1952