i Carl Philipp Emanuel Bach | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Carl Philipp Emanuel Bach

Música
música mús
Compositor i clavicembalista alemany.
Weimar, Turíngia, 1714 — Hamburg, 1788

Vida

Fou el cinquè fill, i el segon que sobrevisqué, de J.S. Bach i de Maria Barbara. El 1717 es traslladà amb la seva família a Köthen. La seva primera obra fou un minuet per a clavicèmbal, compost el 1721. El 1723 anà a Leipzig, on el seu pare havia obtingut el càrrec de cantor a l’església de Sant Tomàs. Estudià lleis durant tres anys, primer a la Universitat de Leipzig (1731) i després a la de Frankfurt (1734). En aquesta ciutat impartí classes de clavicèmbal, fou director d’una acadèmia musical, es dedicà a la composició i dirigí concerts públics les festivitats assenyalades. Durant aquests primers anys de formació, tal com ell mateix ho indica en la seva reduïda autobiografia, no tingué cap més mestre de música que el seu pare.

El 1738 es traslladà a Berlín buscant oportunitats. Allí establí una excel·lent relació amb el ministre prussià i esdevingué clavicembalista acompanyant de la cort de Frederic el Gran de Prússia, monarca il·lustrat, flautista, gran amant de la música i protector dels músics. A la cort prussiana conegué, entre d’altres, músics de la categoria de J.J. Quantz, K.H. Graun, J.G. Graun i J. Benda. C.P.E. Bach no gaudí, però, de la mateixa admiració que el monarca professava als esmentats músics. Malgrat això, romangué vint-i-vuit anys al servei de Frederic el Gran fins que el 1756 fou substituït per C.F.C. Fasch. El trasllat a Berlín li fou favorable, ja que el contacte amb l’òpera li proporcionà elements que l’ajudaren a forjar el seu estil compositiu i, a més, la ciutat era un focus important d’intel·lectualitat on es discutia sobre estètica i s’escrivien tractats de música. El mateix C.P.E. Bach escriví el seu tractat Versuch über die wahre Art das Klavier zu spielen ('Assaig del veritable art de tocar el clavicèmbal', 1753). Aquesta obra és un manual més pedagògic que no pas especulatiu i es refereix als instruments de tecla, digitació, ornamentació i interpretació, entre altres aspectes. Respecte a la interpretació, hi deia: "La bona tècnica no és suficient per a una perfecta interpretació de la música; l’executant ha de transmetre tot el contingut emocional de la composició als oients".

Després de la guerra dels Set Anys (1756-63), C.P.E. Bach posà la mirada a Hamburg, on el seu padrí, G.P. Telemann, a causa de la seva edat avançada, estava a punt d’abandonar el càrrec de director musical. Telemann recomanà per al lloc el seu fillol, que fou contractat el 1767, de manera que al març del 1768, a l’edat de cinquanta-quatre anys, s’instal·là definitivament a Hamburg. Les tasques que dugué a terme foren similars a les que havia fet el seu pare: cantor de l’escola de llatí, el Johanneum, i director musical de cinc esglésies principals de la ciutat. Aviat pogué abandonar la docència i dedicar-se exclusivament a l’activitat musical a les esglésies. A Hamburg, assolí una situació econòmica i social molt favorable, i s’alliberà del servilisme que hauria implicat ser, per exemple, el clavicembalista reial. La seva feina comportava, a part de l’aspecte musical de compondre i dirigir, administrar els sous dels músics, cosa que li era grata, ja que tenia una bona predisposició per als negocis. Pel que fa a l’aspecte social, C.P.E. Bach conreà un cercle d’amistats entre les quals hi havia intel·lectuals, erudits i poetes, com ara G.E. Lessing i F.G. Klopstock, que celebraven reunions on la música tenia un paper important. També tingué contacte amb l’ambaixador austríac, el baró Gottfried van Swieten, que s’interessà per la seva música, li encarregà simfonies i adquirí obres seves i del seu pare, J.S. Bach. De retorn a Àustria, Swieten les donà a conèixer als centres musicals importants de Viena.

C.P.E. Bach tingué tres fills, dos nois i una noia, però cap d’ells no seguí la carrera del pare. El gran fou advocat, i el petit, pintor; no hi hagué, per tant, una continuïtat de la tradició familiar. L’endemà de la mort de C.P.E. Bach, l'"Hamburger unparteiischer Correspondent", el dia següent del seu òbit, publicà una nota necrològica en què es valorava el músic i l’home: "Fou un dels músics teòrics i pràctics més notables, creador de la veritable tècnica del clavicèmbal..., únic en aquest instrument. La música perd amb ell un dels seus més grans ornaments, i per als músics el nom de Carl Philipp Emanuel Bach serà sempre sagrat. En el seu tracte personal fou un home viu, alegre, ple d’esperit i enginy, content i satisfet...". El 1795 només restava en vida la seva filla, que s’ocupà de tots els béns de la família. Els vengué en subhasta pública i majoritàriament anaren a parar a la capital prussiana. S’ha conservat el catàleg de la subhasta, que representa una bona font documental, ja que la majoria d’objectes dels Bach estaven en possessió de C.P.E. Bach.

Trajectòria professional

C.P.E. Bach fou un dels més famosos i prolífics fills de J.S. Bach. Excel·lí com a intèrpret i improvisador al clavicèmbal, i fou un dels màxims representants de l'empfindsamer stil a l’Alemanya del nord. Compongué obres per a teclat, música de cambra, concerts, simfonies i música vocal religiosa i civil. El nucli principal de la seva produció foren, però, les composicions per a clavicembal. Durant la seva vida es publicaren més de cent obres per a teclat -sonates, rondós, fantasies, sonatines-, i és en aquestes on s’evidencien clarament els canvis i innovacions estilístics del moment. Fou un dels compositors que proporcionaren les bases, tant de contingut com de continent, de la sonata clàssica. Hom pot dividir la seva obra en tres períodes: el de formació (fins el 1738), el de Berlín (1738-68) i el d’Hamburg (1768-88).

El primer període es caracteritzà per obres que seguien de ben a prop els models musicals del seu pare. Són peces en què sovintegen les modulacions, de gran homogeneïtat rítmica i amb cadències d’estil barroc. La Sonata en re m fou escrita el 1732 i mostra, tot i la presència de trets innovadors, com ara 3es i 6es paral·leles, aquest estil de caràcter barroc: línia per a solista amb baix continu al primer moviment, estil del Concerto italiano de J.S. Bach al segon moviment, i una giga final amb imitacions al tercer moviment.

En el segon període, C.P.E. Bach establí un nou estil instrumental, ple d’expressivitat i passió. En les primeres produccions d’aquesta etapa, les Sis sonates prussianes (1742), es pot observar el subjectivisme del llenguatge emocional de l'empfindsamkeit ('sensibilitat'): l'andante de la primera sonata presenta intervals molt agosarats, com el salt d’octava disminuïda al segon compàs, i cromatismes expressius. C.P.E. Bach aplicà elements operístics a la música instrumental. Així, l’ús del recitatiu, l'arioso i l’ària apareixen en diversos gèneres i formes purament instrumentals. També treballà l’estil galant per a obres escrites al gust de Frederic II. Tot i les innovacions, hi ha encara, en aquest període, elements conservadors, sobretot en les convencions emprades respecte a les modulacions, els dissenys melòdics i el monotematisme en el desenvolupament dels moviments, la qual cosa l’apropa a l’estil barroc del seu pare.

El tercer període marcà el clímax creatiu del compositor. Un dels punts culminants el representen les sis col·leccions de sonates, rondós i fantasies per a tecla. En aquest sentit, la col·lecció de les Sechs Clavier-sonaten für Kenner und Liebhaber ('Sis sonates per a professionals i aficionats', 1779-87) mostra la perícia assolida en l’ofici compositiu. El virtuosisme, el contingut expressiu i tècnic, l’estructuració en tres moviments (dos d’units amb un passatge de transició, o tots tres integrats en un de sol), anuncien les tendències del Romanticisme i són els trets més significatius d’aquestes peces. Així, en les sonates també s’entreveu l’estil del Sturm und Drang, propi del sentiment apassionat del Preromanticisme. Cal destacar per la seva càrrega emocional la fantasia en fa♮ m Clavier-Fantasie mit Begleitung ('Fantasia per a clavicèmbal amb acompanyament', 1787), on la música comunica sentiments d’una manera insòlita. En aquesta obra de cambra, el violí queda reduït a un simple acompanyament i el protagonista és el clavecí. També fou a Hamburg on compongué la majoria de les obres corals i les grans simfonies. Paral·lelament, compositors com J. Haydn i W.A. Mozart adoptaren elements del seu llenguatge en les seves obres instrumentals. Haydn arribà a dir: "Emanuel Bach és el pare, nosaltres som els seus fills".

Obra

Música instrumental

Prop de 300 obres instr. teclat (entre les quals, unes 200 sonates); prop de 70 concerts o sonatines clav. i orq.; prop de 50 obres de cambra i instr. teclat; prop de 20 sonates en trio, 20 simfonies

Música vocal

Magníficat, veus solistes, cor i orq. (1749); Die Israeliten in der Wüste, oratori, veus solistes, cor i orq. ('Els israelites al desert', 1769); Die Letzen Leiden Erlösers, passió cantata, veus solistes, cor i orq. ('El darrer patiment del Redemptor', 1770); Die Auferstehung und Himmelfahrt Jesu, oratori, veus solistes, cor i orq. ('La Resurrecció i Ascensió de Jesucrist', 1777-80); més de 60 cantates (unes 50 congratulatòries, 4 de Pasqua), prop de 20 corals; prop de 300 cançons v. solista amb acomp. clav.

Bibliografia

  1. Geiringer, K.: La familia de los Bach, Espasa-Calpe, Madrid 1962
  2. Newman, W.:The Sonata in the Classic Era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
  3. Rosen, Ch.: Formas de Sonata, ed. Labor, Barcelona 1987
  4. Schulenberg, D.: The instrumental music of C.P.E. Bach, UNIResearch Press, Ann Arbor, Michigan 1984
Col·laboració: 
JRS
Llegir més...