Vida
Fou el fill gran de J.S. Bach i de la seva primera esposa, Maria Barbara. Format amb el seu pare a Köthen i a l’església de Sant Tomàs de Leipzig, cursà matemàtiques, filosofia i lleis a la universitat d’aquesta darrera ciutat. Estudià violí a Merseburg (1726-27) amb J.G. Graun i el 1733 ocupà el càrrec d’organista a la l’església de Santa Sofia de Dresden. Allà conegué J.A. Hasse, compositor i director de l’Òpera de la ciutat. Les circumstàncies de Dresden, però, amb uns monarques catòlics i un gran arrelament del gust italià, feren que cerqués un altre lloc. El 1746 esdevingué organista de la Liebfrauenkirche de Halle, càrrec que abans havien ocupat músics de la talla de S. Scheidt i F.W. Zachou i que comportava no tan sols tocar l’orgue sinó també compondre i dirigir. A més, tenia sota el seu comandament un gran cor i un grup d’instrumentistes de la municipalitat i del Collegium Musicum. El 1751 es casà amb la filla d’un empleat d’impostos, amb la qual tingué tres fills, però només en sobrevisqué una filla. La rigorosa austeritat pietosa que imperava a Halle, sumada a la guerra dels Set Anys i altres vicissituds, l’impulsà a anar-se’n. El 1764 obtingué el títol de kapellmeister de la cort de Darmstadt en substitució de C. Graupner. Era una plaça important amb substanciosos guanys econòmics però, malgrat això, unes infructuoses i problemàtiques negociacions impediren tancar el contracte. W.F. Bach només obtingué el títol, però no el lloc. Per aquest motiu tornà a Halle, on impartí la docència fins el 1770. A l’edat de seixanta anys es traslladà a Brunsvic i el 1774 anà a Berlín. En aquesta ciutat tingué grans èxits com a intèrpret en els nombrosos recitals que oferí. En aquest sentit, un comentarista del "Berlinische Nachrichten" escriví: "Tot el que excita les emocions, novetat d’idees, desenvolupament sorprenent, dissonàncies que s’esmorteeixen en una harmonia com la de Graun, força, delicadesa, estaven combinades sota els dits del mestre per produir alegries i pena. Seria possible no reconèixer-hi al digne fill de Johann Sebastian Bach?". No obstant aquesta admiració inicial, fou ràpidament oblidat i morí en una situació d’absoluta pobresa. En termes generals, l’expressió musical de les obres de W.F. Bach palesa un estil més proper al Barroc que al Sturm und Drang. Tots dos estils, però, juntament amb l’estil galant de tall italianitzant, emergeixen en les seves obres. De la seva producció instrumental destaquen les sonates per a clavicèmbal, ja que ens mostren una opció heterogènia pel que fa als estils. A les cantates religioses, W.F. Bach seguí l’estil barroc del seu pare, tant pel que fa a la instrumentació, melodia i textura contrapuntística, com pel que fa a les àries i els recitats. Es poden distingir diverses etapes en la seva producció. El primer període, de joventut (1710-33), inclou obres d’estil barroc i rococó. El segon, un període de maduresa (1733-70), es divideix entre Dresden i Halle. A Dresden (1733-46) se centrà en la producció d’obres instrumentals, la majoria en mode major, i a Halle (1746-70) compongué les cantates religioses d’estil barroc i en general en mode menor, possiblement marcades per l’ambient de gran fervor religiós que hi imperava. Al darrer període (1770-84), caracteritzat per una disminució de la producció musical, emergeixen elements retrospectius i emocionals. D’aquesta etapa daten les petites fugues per a clavicèmbal dedicades a la princesa Amàlia de Prússia.
Obra
Clavicèmbal
15 sonates, 41 poloneses, 11 fantasies, 14 fugues, 30 peces breus, 1 suite, 2 minuets
Orgue
7 preludis, 3 fugues
Cambra
4 trio sonates per a 2 fl. i b.c., 1 trio sonata per a 2 vl. i b.c., 2 sonates per a fl. i b.c., 6 duos per a 2 fl., 3 duos per a 2 vla., 1 concert per a 2 clav.
Música vocal
31 cantates sacres, 2 cantates profanes
Bibliografia
- Geiringer, K.: La familia de los Bach, Espasa-Calpe, Madrid 1962
- Newman, W.: The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983