Fill també d’un violoncel·lista, el 1754 entrà a formar part, com a segon violoncel, de l’orquestra de la cort de l’elector de Mannheim, dirigida per Johann Stamitz, amb el qual contribuí, juntament amb F.X. Richter, a afaiçonar l’escola de Mannheim i a donar-li renom. La inclusió d’elements populars en les seves composicions fou sovint bescantada pels crítics de l’època, que ho consideraren una frivolitat. Tot i morir jove, la seva producció instrumental és abundant: quaranta simfonies, cinc concerts per a violoncel, dos per a flauta, sis quartets, sis sonates en trio i una missa, entre altres obres.