Vida
Rebé la primera instrucció musical del seu pare, que li ensenyà a tocar el llaüt i el violí, amb els quals demostrà una gran habilitat, com també al teclat. Compaginà la formació musical amb els estudis universitaris a Königsberg, on fou alumne d’I. Kant, de qui es reconegué un gran admirador. El 1771 inicià una sèrie de viatges que el portaren a Leipzig, Dresden, Praga i en diverses ocasions a Berlín, ciutat aquesta darrera on conegué les òperes de K.H. Graun i J.A. Hasse. El 1774 tornà a Königsberg i l’any següent sol·licità el càrrec vacant de mestre de capella a l’òpera reial de Berlín, tot acompanyant la seva sol·licitud amb l’obra Le feste galanti, com a targeta de presentació. Poc temps després es compliren les seves expectatives i aconseguí el nomenament per part de Frederic II el Gran, monarca il·lustrat que fou un instrumentista competent i compositor d’un cert nombre d’obres. Aquest gran mecenes de la música mantingué un cert control sobre les obres que es representaven al teatre d’òpera que ell havia fundat el 1742 i supervisava totes les produccions personalment. En aquest con text, les òperes de Reichardt que contenien més novetats estilístiques foren ignorades en favor d’òperes de Graun i Hasse, més del gust de Frederic II. Aquesta situació es mantingué fins el 1786, en què, en morir Frederic II, accedí al tron Frederic Guillem II, que donà al mestre de capella el control absolut sobre les obres representades al teatre i li permeté fer destacables reformes. Reichardt compaginà les seves obligacions a Berlín amb alguns viatges. El 1783 anà a Viena, on conegué Ch.W. Gluck, i després a Itàlia, on pogué descobrir la música a cappella de G.P. da Palestrina. Aquest mateix any fundà els Concerts Spirituels de Berlín, a imatge i semblança dels de París. En la nova situació, reprengué la seva producció operística i rebé una total aprovació per part del nou monarca. L’any 1786 compongué les dues tragèdies líriques Tamerlan i Panthée, el 1787, l’òpera Andromeda i el 1789, Brenno i el singspielClaudine von Villa Bella, amb text de J.W. Goethe. També presentà Macbeth (1787), música incidental basada en l’obra de W. Shakespeare. El 1791 emmalaltí i aconseguí una excedència de tres anys. S’establí a Giebichenstein i casa seva es convertí en un punt de trobada d’artistes i intel·lectuals. Després d’un viatge a França (1794), fou acusat de simpatitzar amb els ideals revolucionaris i desposseït pel rei de tots els càrrecs. En plena expansió napoleònica, el 1807 fou cridat per Jeroni Bonaparte a Kassel, per dirigir-ne el teatre d’òpera. El 1809 tornà a Giebichenstein, que només abandonà puntualment per fer alguns viatges. La seva producció operística inicialment es veié fortament influïda per les obres de Ch.W. Gluck i també per l’òpera italiana. Fou, però, un dels primers compositors amb la voluntat de crear una òpera alemanya i les seves possibilitats futures, com demostrà àmpliament en els seus singspiele. Compongué una gran quantitat de lieder -uns 1500-, que el situen com un dels compositors més importants del gènere, tot demostrant una predilecció per la música popular i algunes tendències que cal qualificar de preromàntiques. En aquest sentit destaca el cicle Lieder für Kinder aus Campes Kinderbibliothek ('Cançons per a nens de la Biblioteca de Campe', 1781). També compongué ballets, oratoris, cantates, nou concerts per a piano, sis simfonies i música de cambra diversa. Una altra faceta important en la producció de Reichardt són els seus nombrosos escrits i assaigs sobre música. Destaquen, entre d’altres, Autobiografie (1813) i la publicació periòdica "Musikalisches Kunstmagazin" ("Revista de l’art musical").
Obra
Música escènica
Hänschen und Gretschen, singspiel ('Hänschen i Gretschen', 1772); Amors Guckkasten, singspiel (1773); Der Holzhauer oder Die drei Wünsche, singspiel ('El llenyataire o Els tres desigs', 1775); Il genio della Russia e il genio della Prussia, ballet (1776); Cephalus und Prokris, melodrama ('Cèfal i Procis', 1777); Ino, melodrama (1779); Der Hufschmied, singspiel ('El ferrador', 1779); Tamerlan, tragèdia (1785-86); Panthée, tragèdia lírica (1786); Orfeo, tragèdia (1788); Claudine von Villa Bella, singspiel ('Claudina de Villa Bella', 1789); Faust I, mús. inc. (1790; Goethe); Torquato Tasso, mús. inc. (1791; Goethe); Iphigenia, mús. inc. (c. 1798; Goethe); Rosmonda, tragèdia (1801); L’hereux naufrage, comèdia (1808)
Música vocal profana
Vermischte Musicalien, 7 cançons i 1 ària ('Miscel·lània de peces musicals', publ. 1773); Oden und Lieder ('Odes i cançons', publ. 1779-81); Frohe Lieder für deutsche Männer ('Cançons alegres per a homes alemanys', publ. 1781); Die Hirten bei der Krippe, cantata (1782); Kleine Klavier- und Singestücke, inclou 9 cançons ('Petites peces per a piano i per a cant', publ. 1783); Cantus lugubris in obitum Friderici Magni borussorum regis, 4 v., cor, orq. (1786); La danza, 2 v. (~1788); Deutsche Gesänge ('Cants alemanys', publ. 1788); Deutsche Gesänge beim Clavier von Matthisson ('Cançons acompanyades de piano de Matthisson', publ. 1794); Wiegenlieder für gute deutsche Mütter ('Cançons de bressol per a les bones mares alemanyes', publ. 1798); Lieder für die Jugend, 2 vols. ('Cançons per als joves', publ. 1799); 12 deutsche Lieder ('12 cançons alemanyes', publ. 1800); Romantische Gesänge ('Cants romàntics', publ. 1805); Göthe’s Lieder, Oden, Balladen und Romanzen ('Cançons, balades i romances de Göethe', publ. 1809-11); Das neue Jahrhundert: eine prophetische Ode von Klopstock, 2 v., doble cor, orq. ('El nou segle: una oda profètica de Klopstock', 1814)
Música vocal religiosa
La Passione de Gesù Cristo, oratori (1783); Auferstehungs-Oratorium, 4 v., doble cor, orq. ('Oratori de la Resurrecció', 1785); Te Deum laudamus, doble cor, orq. (1786)
Música instrumental
9 concerts per a instrument de teclat i orquestra, 6 simfonies, nombroses obres de cambra (entre les quals: 3 quintets, 2 vl./fl./ob., 2 tr., pno., publ. 1785; 3 sonates, vl., vla., vlc., op. 4, publ. 1782; 2 sonates, fl., instr. de teclat, pub., 1787; 100 leichte Übungstücke, ’100 exercicis fàcils', 2 tr., publ. 1810?), més de 20 sonates per a clav.