Vida
Tant el seu pare, que era metge, com la seva mare eren músics afeccionats, i animaren Louis a estudiar violí amb Riemenschneider i Dufour, músics de Seesen, localitat on s’havia establert la família. Els dots extraordinaris que mostrà portaren els pares a acceptar el consell de Dufour d’enviar-lo a estudiar a Brunsvic, on tingué com a mestres de violí Gottfried Kunisch i C.L. Maucourt. Al mateix temps rebé lliçons de teoria i contrapunt de l’organista K.A. Hartung. A catorze anys feu un viatge infructuós a Hamburg, i en tornar a Brunsvick ingressà en l’orquestra del duc Karl Wilhelm Ferdinand. Aquest s’interessà per la carrera de Spohr, i li cercà un professor entre els millors violinistes d’Europa. G.B. Viotti i Johann Eck refusaren l’oferiment, i fou Franz Eck, germà del darrer, qui es feu càrrec de completar la formació del jove virtuós. L’any 1802 Spohr acompanyà Eck en una llarga gira per Alemanya i Rússia. El viatge fou una experiència molt enriquidora, ja que conegué alguns músics d’importància internacional, com ara M. Clementi i John Field, amb els quals coincidí a Sant Petersburg. Durant la gira, Spohr feu els primers intents seriosos en la composició (Concert per a violí i orquestra, opus 1, entre altres obres). De nou a Brunswick, la gran impressió que li produí sentir el violinista francès Pierre Rode en un concert el feu dedicar-se encara una llarga temporada a perfeccionar la seva tècnica imitant l’estil de Rode. El seu primer concert públic com a solista representà un gran èxit, i el duc de Brunswick li demostrà el seu afecte i admiració triplicant-li el sou. La primera gira alemanya que dugué a terme com a solista, en la qual destacà especialment un concert a Leipzig al desembre del 1804, li donà un gran prestigi internacional, gràcies al qual li oferiren el lloc de primer violí de l’Orquestra de la Cort de Gotha. Ocupà aquest càrrec en 1805-12, anys que foren molt importants per al seu desenvolupament artístic: a poc a poc anà adquirint més protagonisme la seva faceta de compositor, i s’inicià també en la direcció. En aquest període escriví les seves primeres òperes i la primera simfonia. El 1806 es casà amb Dorette Scheilder, una virtuosa de l’arpa, amb qui realitzà diverses gires fins el 1821, amb motiu de les quals escriví algunes obres per a violí i arpa.
En diferents moments, l’activitat itinerant del matrimoni es veié interrompuda per períodes en què Spohr ocupà càrrecs fixos. Així, del 1813 al 1815 fou primer violí i director de l’orquestra del Theater an der Wien de la capital austríaca. L’estabilitat d’aquests anys, durant els quals feu amistat amb Beethoven, li permeté una dedicació més intensa a la composició, fruit de la qual foren dues de les seves obres cambrístiques més populars, l'Octet i el Nonet, i també l’òpera Faust, estrenada a Praga el 1816. En 1817-19 dirigí l’Òpera de Frankfurt, cosa que afavorí la seva dedicació a la composició dramàtica. En aquesta època estrenà Zemire und Azor ('Zemira i Azor') i començà a treballar en una òpera sobre Der schwarze Jäger ('El caçador negre'), de J.A. Apel, però l’abandonà en saber que Weber n’estava escrivint una altra sobre el mateix tema, Der Freischütz ('El caçador furtiu'). Alguns malentesos amb la direcció del Teatre de Frankfurt feren que deixés el càrrec. L’any 1820 viatjà per primera vegada a Londres i, de tornada a Alemanya, anà també a París, on conegué Viotti, R. Kreutzer i L. Cherubini. El 1821 s’instal·là a Dresden i en aquesta ciutat pogué aprofundir la seva amistat amb C.M. von Weber, el qual el recomanà per al lloc de mestre de capella a Kassel, on Spohr fixà la seva residència definitiva. En l’estabilitat de la seva posició pogué completar ràpidament un projecte que li interessava de feia temps, l’òpera Jessonda.
A part de la seva pròpia música i la dels compositors de Kassel, amb la gran orquestra que tenia a la seva disposició Spohr fomentà la interpretació de la música de J.S. Bach i la d’obres compromeses, com per exemple les òperes de R. Wagner. L’any 1831 enllestí el seu important mètode de violí, mentre continuava creixent l’admiració que li professaven a Alemanya. Però aquella dècada estigué plena d’esdeveniments negatius: l’agitació política que vivia Kassel forçà el tancament de l’Òpera el 1832 i, malgrat la represa de l’activitat un any més tard, el salari de Spohr es reduí força. El 1834, la seva esposa morí. Les relacions amb el nou príncep elector, Friedrich Wilhelm, foren sempre difícils, entre altres coses pel pensament liberal del músic. L’any 1836 es casà amb la pianista Marianne Pfeiffer. Tot i la seva posició a Kassel, els seus viatges per Europa continuaren, la qual cosa donà lloc a la composició de moltes obres per a poder interpretar amb Marianne. A Anglaterra fou molt admirat. Era membre honorari de nombroses societats musicals de tot el continent, i rebé un doctorat honoris causa a la Universitat de Marburg. L’any 1847 fou nomenat director general de la música de Kassel. Spohr continuava fent gires, però a poc a poc anava perdent energies, abans inesgotables (era un home molt alt i corpulent, amic dels plaers de la vida, la cultura i la societat). L’any 1857 es trencà un braç, i a partir de llavors deixà de tocar el violí. Fou jubilat en contra de la seva voluntat i rebé una molt generosa pensió de l’elector, el qual, malgrat els conflictes amb Spohr, sempre li havia tingut admiració i afecte. Dos anys més tard, després d’un darrer viatge a Praga, el compositor morí.
Les seves nombroses obres dramàtiques, simfòniques, concertants i de cambra tingueren un paper essencial en el desenvolupament del Romanticisme musical a Alemanya. La contribució de Spohr no fou sols com a compositor, sinó també en la creació d’hàbits dó (fou pioner, per exemple, en l’ús de la batuta i de les lletres d’assaig). Però, tot i haver estat considerat durant la seva vida un dels més grans compositors vius, al segle XX passà a ocupar un lloc més aviat marginal en els repertoris i el coneixement del públic. La seva experta i brillant escriptura instrumental, la riquesa de la seva harmonia, sovint de gran intensitat cromàtica, i l’abundància de la invenció melòdica fan de Spohr un compositor d’una categoria indiscutible, però el seu llenguatge no arribà a assolir la individualitat dels més grans dels seus contemporanis. Tenia una ideologia estètica molt conservadora: el seu ídol suprem era Mozart i, si bé admirà la música de Beethoven, trobà lamentables les obres tardanes d’aquest autor, l’estil del qual considerava inferior al de Cherubini. En canvi, curiosament fou el primer músic de renom a Alemanya que defensà obertament Wagner, i la seva intenció de representar Tannhäuser i L’holandès errant a Kassel li ocasionà molts problemes amb l’elector.
Obra
Música escènica
Die Prüfung, opereta ('La prova', 1806); Alruna, die Eulenkönigin, òpera ('Alruna, la reina dels mussols', 1808); Der Zweikampft mit der Geliebten, singspiel ('El duel dels amants', 1810-11); Faust, òpera (1813); Zemire und Azor, òpera ('Zemira i Azor', 1818-19); Jessonda, òpera (1823); Der Berggeist, òpera ('L’esperit de la muntanya', 1824); Macbeth, mús. inc. (1825); Der Sturm von Missolunghi, mús. inc. ('La tempesta de Missolunghi', 1826); Pietro von Abano, òpera (1827); Der Alchymist, òpera ('L’alquimista', 1829-30); Der Matrose, mús. inc. ('El mariner', 1839); Die Kreuzfahrer, òpera ('Els creuats', 1843-44)
Orquestra
15 concerts per a vl. i orq. (entre els quals: núm. 2, re m, op. 2, 1804; núm. 5, mi♭ M, op. 17, 1807; núm. 8, In modo d’una scena cantante, la m, op. 47, 1816; núm. 12, Concertino núm. 1, la M, op. 79, 1929; núm. 15, mi m, op. 128, 1844); 4 concerts per a cl. i orq. (entre els quals: núm. 1, do m, op. 26, 1808; núm. 4, mi m, 1828); 10 simfonies (entre les quals: núm. 1, mi♭ M, op. 20, 1811; núm. 4, Die Weihe der Töne, ’La consagració dels sons', fa M, op. 86, 1832; núm. 6, Historische Sinfonie im Stil und Geschmack vier verschiedener Zeitab schnitte, ’Simfonia històrica en l’estil i el gust de 4 períodes diferents', sol M, op. 116, 1839; núm. 7, Irdisches und Göttlisches im Menschenleben, ’Allò terrenal i allò diví en la vida de l’home', do M, op. 121, 1841; núm. 9, Die Jahreszeiten, ’Les estacions', si m, op. 143, 1850; núm. 10, mi M, inac., 1857)
Cambra
34 qt. de c. (entre els quals: Dos quartets, mi♭ M, re M, op. 15, 1808; Tres quartets, mi♭ M, la m, sol M, op. 58, 1821-22; Quartet brillant, la M, op. 68, 1823; Quartet, la M, op. 132, 1846); Nonet, fl., ob., cl., tr., fg., vl., vla., vlc., cb., fa M, op. 31 (1813); Octet, vl., 2 vla., vlc., cb., cl., 2 cr., op. 32 (1814); Fantasia i variacions, cl. amb acomp. de trio de c., si♭ M, op. 81 (1814); Quintet, do m, fl., cl., tr., fg., pno., op. 52 (1820); Octet, mi M, cl., 2 tr., 2 vla., vlc., cb., op. 32 (1824); Sextet, do M, 2 vl., 2 vla., 2 vlc., op. 140 (1848); 5 trios amb pno.; 6 sonates per a vl. i arpa; 7 qnt. per a 2 v., 2 vla., 1 vlc.; 14 duets per a 2 vl.
Solo
Violin-Schule ('Escola del violí', 1830-31); Sonata, pno., la♭ M, op. 125 (1843); Rondoletto, pno., sol M, op. 149 (1848); 2 fantasies per a arpa
Música vocal religiosa
Das jüngste Gericht, oratori, v. solistes, cor, orq. ('El Judici Final', 1812); Missa, do M, 5 v. solistes, doble cor, op. 54 (1820); Himne a Santa Cecília, S., cor, pno., op. 97 (1823); Die letzen Dinge, oratori, v. solistes, cor, orq. ('Les darreres coses', 1825-26); Tres salms, v. solistes, doble cor, op. 85 (1832); Des Heilands letze Stunden, oratori, v. solistes, cor, orq. ('L’hora del Redemptor', 1834-35); Der Fall Babylons, oratori, v. solistes, cor, orq. ('La caiguda de Babilònia', 1839-40)
Música vocal profana
Oscar, S., orq. (1805); Sis cançons alemanyes, 1 v., pno., op. 25 (publ. 1810); Sis cançons, 4 v. masc., op. 44 (1817); Sis cançons alemanyes, 1 v., pno., op. 41 (publ. 1818); Sis cançons, 4 v. masc., op. 90 (1833); Sis cançons alemanyes, 1 v., pno. a 4 mans, op. 101 (publ. 1837); Sis cançons alemanyes, 1 v., cl., op. 103 (publ. 1838); Tres duets, S., T., op. 107 (publ. 1839); Tres duets, 2 S., pno., op. 108 (publ. 1839); Schill, v. masc., pno. a 4 mans ('El luciperca', 1840); Sis cançons, S., A., T., B., pno., op. 120 (1841-42); Sis cançons, Bar., vl., op. 154 (1856)