Vida
Rebé la primera formació musical del seu pare, mestre de professió. Es traslladà a Halle per continuar els estudis generals a la Lateinschule i perfeccionà els seus coneixements musicals amb el director de la Societat Coral de la ciutat, el famós compositor i teòric Daniel Gottlob Türk. A Halle també realitzà estudis universitaris de teologia. Tot i que ja feia uns quants anys que Loewe es dedicava a la composició, el que li donà més renom en aquesta època fou la seva extraordinària habilitat com a cantant. Jeroni Bonaparte, llavors rei de Westfàlia, li concedí com a mostra d’admiració una pensió anual de 300 tàlers, la qual perdé, però, després de les guerres napoleòniques.
L’any 1818 Loewe posà música a Erlkönig ('El rei dels verns'), de Goethe (es diu que ho feu amb la intenció de superar en dramatisme la versió que F. Schubert havia compost dos anys abans), i pocs mesos més tard pogué conèixer en persona el poeta en una de les seves gires com a cantant. L’any 1820 obtingué la plaça de cantor i organista a la Jakobikirche de Stettin, càrrecs als quals s’afegiren, un any més tard, els de director municipal de música i professor de música al Gymnasium de la ciutat. L’any 1821 es casà amb Julie von Jacob, que morí dos anys més tard després d’haver-lo fet pare d’una filla, Julie, per la qual tingué sempre un afecte molt especial. El 1824 es publicà per primera vegada una obra seva, l’opus 1, format per tres cançons, una de les quals era Erlkönig. L’any 1826 es casà amb la cantant Auguste Lange. Malgrat la fama que aviat adquiriren les seves cançons, molt especialment les balades, Loewe compongué també obres instrumentals (sonates, quartets, etc.), oratoris propers a l’estil de les balades -Die Festzeiten ('El temps de festa'), Die Zerstörung Jerusalems ('La destrucció de Jerusalem'), Die Siebenschläfer ('Els lirons')- i música dramàtica, com l’òpera Rudolf der deutsche Herr ('Rudolf, el cavaller alemany').
Cap al principi de la dècada del 1830 Loewe començà a gaudir d’una veritable fama com a compositor als països germànics, com ho testimonien l’estrena de Die Zerstörung Jerusalems i de l’òpera Die drei Wünsche ('Els tres desitjos') a Berlín. El 1844 realitzà la seva primera gira internacional com a cantant. Del seu debut a Viena recordava amb orgull haver estat anomenat "el Schubert de l’Alemanya del Nord" pels melòmans de la capital austríaca. L’any 1847 cantà a Londres, on, malgrat els honors rebuts de la família reial, no obtingué el reconeixement del públic. Deu anys més tard debutà també a França. Loewe residí pràcticament fins al final de la seva vida a Stettin (avui Szczecin, Polònia), on, entre gira i gira, continuà component balades, oratoris -Gutenberg, Palestrina, Johann Hus, Hiob, Die Heilung des Blindgeborenen ('La curació dels cecs de naixement'), Die Auferweckung des Lazarus ('La resurrecció de Llàtzer')- i òperes -Emmy -. L’any 1864 fou rellevat dels seus càrrecs per les autoritats de Stettin per motius de salut. El 1865 es retirà a viure a Kiel, on morí pocs anys més tard.
Malgrat el virtual oblit en què es troba la música de Loewe, la fama que tingué en el seu temps no fou en absolut injusta, i les seves millors obres mereixen una revisió. El seu estil està molt directament lligat a l’expressió d’idees poètiques, i fins i tot les peces instrumentals porten sovint títols programàtics -Le printemps, Alpenfantasie ('Fantasia alpina'), Der barmherzige Bruder ('La càrrega misericordiosa'), totes obres per a piano sol-. Tal com s’ha dit, les seves obres per a veus i instruments, com els oratoris, tendeixen al to narratiu de la balada. El gènere que li reportà més fama (i també al qual pertanyen les seves obres més recordades avui dia) és el de la balada per a cantant solista i acompanyament de piano. Obres com Erlkönig, Edward, Herr Oluf ('El senyor Oluf'), Der Zauberlehrling (L’aprenent de bruixot') o Die wandelnde Glocke ('La campana màgica') foren molt populars, encara que tenien més ressò entre el públic quan eren interpretades per ell mateix. La seva presència sobre l’escenari, les seves qualitats d’actor i la seva manera plenament convincent de cantar la pròpia música amb una bella veu de baríton, contribuïren a l’acceptació de les seves cançons tant com la qualitat.
Malgrat que les balades de Loewe no arriben a superar les de Schubert, s’eleven per la seva qualitat per sobre dels seus models immediats del segle XVIII. L’ús intel·ligent dels recursos harmònics i instrumentals mai no desvia el compositor de la seva intenció d’expressar de la manera més directa i intel·ligible el contingut narratiu i dramàtic. El piano té el paper d’instrument de suport i, per tant, rarament se li confien preludis o postludis elaborats. Malgrat això, les seves possibilitats són tractades amb una gran varietat i de forma plenament adequada a l’estil descriptiu, que es pot elevar eventualment fins a allò fantàstic.
L’estètica de l’obra de Loewe pot emmarcar-se en la del període biedermeier. Sens dubte, l’acusació de ’filistea’ que Schumann (sota el nom de Florestan) llançà contra la seva música és excessiva. Més ponderada és potser l’opinió de Carl Dahlhaus, segons el qual Loewe satisfeia les exigències que el públic més educat podia tenir en termes d’expressió i de sofisticació dels mitjans compositius, però sense sacrificar del tot el to propi del singspiel, el qual "havia estat, des del segle XVIII, el cor i la llar musicals de la burgesia alemanya".
Obra
Música escènica
Die Alpenhütten, òpera ('Els refugis dels Alps', 1816); Malekadhel, òpera (1823); Rudolf der deutsche Herr, òpera ('Rudolf, el cavaller alemany', 1825); Neckereien, òpera ('Facècies', 1833); Die drei Wünsche, singspiel ('Els tres desitjos', 1834); Emmy, òpera (1842)
Música vocal religiosa
17 oratoris (entre els quals: Die Zerstörung Jerusalems, op. 30, ’La destrucció de Jerusalem', 1829; Die eherne Schlange, op. 40, ’La serp de bronze', 1834; Gutenberg, op. 55, 1836; Palestrina, 1841; Das hohe Lied von Salomonis, ’L’alta cançó de Salomó', 1859; Die Heilung des Blindgeborenen, op. 131, ’La curació dels cecs de naixement', 1860; Johannes der Täufer, ’Sant Joan Baptista', 1862; Die Auferweckung des Lazarus, op. 132, ’La resurrecció de Llàtzer', 1863); 1 tedèum, 6 salms, 3 motets
Música vocal profana
Der Abschied, 4 v., pno. ('El comiat', 1817); Erlkönig ('El rei dels verns', 1818; Goethe); Die Walpurgisnacht, 1 v., cor, pno. ('La nit de Walpurgis', 1833; Goethe); 5 Oden, cor, op. 57 ('5 odes', 1836; Horaci); Gesänge, 4 v., op. 79 ('Cants', 1841); 2 Vaterlands-Lieder, cor ('2 cants a la pàtria', 1841); Gesang der Geister über den Wassern, S., A., T., B., pno. ('Cant dels esperits sobre les aigües', 1842); 3 Gedichte, 2 s., op. 104 ('3 poemes', 1845; Goethe); Cantate für Männerstimme ('Cantata per a veus masculines', 1854); Dert Friede, cor ('A la pau', 1858); König Wilhelm, 4 v., op. 139 ('El rei Guillem', 1862)
Altres obres vocals
Més de 350 balades per a v. solista i pno., entre les quals: Hebräische Gesänge, op. 4 ('Cants hebraics', 1823); Gesammelte Lieder, Gesänge, Romanzen und Balladen, op. 9 ('Recull de cançons, cants, romances i balades', publ. 1828); Bilder des Orients, op. 10 ('Imatges d’Orient', 1833); 6 Serbenlieder, op. 15 ('6 cançons sèrbies', 1824); Geistliche Gesänge, op. 22 ('Cants espirituals, publ. 1832); Der Bergmann, op. 39 ('El miner', 1834); 2 polnische Balladen, op. 50 ('2 balades poloneses', 1835); 3 historische Balladen, op. 67 ('3 balades històriques', 1837); Mein Herz, ich will dich fragen, op. 86 ('Cor meu, et vull preguntar', 1842); Die Mutter an der Wiege ('La mare en el bressol', ~1842); Die verfallene Mühle, op. 109 ('El molí ensorrat', 1847); Sankt Helena, op. 127 (Santa Helena', 1853); Spirito Santo, op. 143 (1864)
Música instrumental
2 simfonies; 2 concerts pno. i orq., 4 qt. c.; prop de 10 obres per a pno. (entre les quals: Grande sonate élegiaque, op. 32, 1819-25; Grosse Sonate, op. 16, ’Gran sonata', 1829; Mazeppa, op. 27, 1830; Biblische Bilder, op. 96, ’Quadres bíblics', 1844)