Vida
Rebé les primeres classes de música del seu pare, Philipp Wolf, un bon músic aficionat descendent d’una família alemanya instal·lada a Eslovènia, en aquell temps part de l’imperi austrohongarès. El seu mestre a l’escola, Sebastian Weixler, li proporcionà les nocions bàsiques de teoria. L’any 1868 pogué assistir per primera vegada a la representació d’una òpera, fet que el marcà profundament. Els seus estudis secundaris a Graz acabaren en un fracàs acadèmic, del qual sols se salvà l’assignatura de música. En 1871-73 aprengué orgue a l’abadia de Sankt Paul i del 1873 al 1875 fou alumne de l’escola secundària de Marburg, avui Maribor (Eslovènia). Aquest darrer any la família l’envià a Viena perquè hi estudiés música.
Al Conservatori de Viena tingué com a professor de piano Wilhelm Schenner i com a professors d’harmonia Robert Fuchs i Franz Krenn. Entre els seus companys d’estudis hi havia Gustav Mahler, amb el qual compartí allotjament durant un quant temps. El coneixement de les òperes de R. Wagner feu de Wolf un apassionat wagnerià, i, en una de les visites del seu ídol a la capital austríaca, li mostrà algunes de les seves composicions. Durant la trobada, Wagner l’animà a compondre obres de més envergadura, cosa que Wolf intentà immediatament. Però els resultats foren, de moment, poc satisfactoris. El seu caràcter difícil, poc propens a acceptar l’autoritat dels professors del conservatori, els ensenyaments dels quals estaven ara molt allunyats de les seves inquietuds artístiques, provocà finalment la seva expulsió del centre l’any 1877.
De tornada a casa, començà a compondre una simfonia -després perduda- i algunes cançons. Els seus pares li permeteren tornar a Viena per a treballar com a professor particular. El seu temperament, però, li feia gairebé impossible dedicar-se a la docència. Més fortuna tingué amb la seva entrada en determinats cercles artístics i en el tracte amb possibles mecenes. Estimulat per a la creació gràcies a la bona acollida en famílies de la burgesia vienesa més culta, i inspirat també per alguns enamoraments jovenívols, Wolf compongué en aquella època una gran quantitat de lieder. El 1878 contragué la sífilis, malaltia que l’acabà matant, i la voluntat d’amagar-ne els símptomes el portà a mantenir certes distàncies amb la gent. Fou llavors que començà a mostrar un comportament estrany, i de vegades esquerp, amb els seus amics. Inicià la composició del dramàtic i ombrívol Quartet de corda en re m (1878-84). El 1879 visità J. Brahms, amb el qual no s’arribà a entendre. Això donà lloc a una animadversió contra aquest compositor, rival del seu admirat Wagner en el lideratge de la música alemanya. El seu cercle d’amics seguia de manera fidel les modes wagnerianes, cosa que inclogué el vegetarianisme i també l’antisemitisme.
L’any 1879 conegué Melanie Köchert, la qual més endavant esdevingué amant del compositor i el seu suport fins al moment de la seva mort. Per aquella època estava compromès amb Vally Franck, relació que es trencà el 1880. El seu amic A. von Goldschmidt li aconseguí el lloc de director assistent en un teatre de Salzburg, però Wolf no pogué suportar haver de dirigir operetes i tornà a Viena. El 1882 hagué de complir uns quants mesos de servei militar -experiència que l’afectà molt negativament- i a l’estiu anà a Bayreuth a veure Parsifal, cosa que li representà una important experiència artística. L’any següent, la trobada amb F. Liszt fou un dels estímuls per a intentar una composició d’escala simfònica, que donà com a resultat el poema Penthesilea (1884-85), sobre el drama homònim de Heinrich von Kleist. Wolf continuava essent incapaç de trobar una orientació per a la seva carrera, queia sovint en estats depressius i tenia dificultats econòmiques, que el marit de Melanie intentà alleujar proporcionant-li una ocupació com a crític musical del setmanari "Wiener Salonblatt". Com a escriptor, manifestà la seva condició d’aferrissat wagnerià i adversari de Brahms. El 1884 enllestí la composició del Quartet de corda en re m, i rebé un cop dur quan l’Orquestra Filharmònica de Viena rebutjà interpretar Penthesilea. Compongué la Serenata italiana el 1887, any de la mort del seu pare. El 1888 fou un dels períodes més productius de Wolf pel que fa al lied -cinquanta-tres cançons sobre poemes d’E. Mörike-. Els anys següents escriví moltes altres composicions del gènere -amb poemes de Goethe i J. von Eichendorff entre d’altres-, en una explosió de creativitat i amb la plena seguretat d’estar creant un seguit d’obres mestres, tal com deia explícitament als seus amics.
La música de Wolf començà a trobar reconeixement en alguns importants músics del moment, com els professors del Conservatori de Viena Joseph Schalk i Ferdinand Löwe. Especialment important fou la relació amb el tenor Ferdinand Jäger, que esdevingué un entusiasta i gran intèrpret de la seva música. Després de compondre els llibres de cançons espanyoles (1889-90) i italianes (1896), Wolf volgué escriure una obra sobre tema espanyol. El trobà en un llibret de la periodista Rosa Mayreder basat en El sombrero de tres picos, de P.A. de Alarcón, llibret que en principi rebutjà. Després d’un nou període de depressió i d’una breu i dissortada passió per la cantant Frieda Zerny, l’èxit del Hänsel und Gretel d’E. Humperdinck, a qui havia conegut el 1891, l’acabà de decidir a compondre l’òpera amb el llibret de Mayreder. Així nasqué Der Corregidor ('El corregidor'), que l’any 1895 fou representada en diversos teatres. L’obra fou estrenada oficialment el 7 de juny de 1896 a Mannheim. Tot i que tingué una gran acollida en el seu moment, ha quedat marginada del repertori operístic habitual.
L’any 1897 Wolf escriví els seus darrers lieder i inicià la composició d’una segona òpera sobre tema espanyol, Manuel Venegas. Però, malgrat el seu intens treball en aquest projecte, els progresos de la sífilis que patia li causaren un profund deteriorament de les facultats físiques i mentals. El seu estat es manifestà amb deliris: creia que havia estat nomenat director de l’Òpera de Viena i explicava als seus amics els projectes que tenia d’expulsarne G. Mahler i fer-hi representar les seves pròpies òperes. Després d’un viatge per Àustria amb la seva germana i Melanie Köchert, Wolf intentà suïcidar-se i fou internat en el Landesirrenanstalt (Manicomi regional) de Viena. Hi romangué fins a la seva mort, atès i visitat regularment per Melanie, la qual se suïcidà el 1906.
A part de les seves escasses, però importants, obres instrumentals -Max Reger creia que només Penthesilea ja feia de Wolf un dels més grans compositors- i de la seva única òpera completa, la música d’Hugo Wolf és dedicada totalment al lied, gènere en què és un dels mestres més grans. La seva producció -més de 300 cançons per a cant i piano, de les quals n’orquestrà unes 20- forma part, al costat de les de F. Schubert, R. Schumann i J. Brahms, del patrimoni essencial del lied germànic del segle XIX, del qual és el darrer representant. Les seves obres tenen una intensitat d’expressió, una recerca de definició psicològica i un potencial dramàtic molt elevats, difícilment comparables amb les d’altres compositors. Les seves ambicions de convertir-se en un gran operista es veieren frustrades, però en el breu espai d’una cançó aconseguí desenvolupar tot un drama musical, fins i tot amb motius que funcionen com el leitmotiv wagnerià.
La varietat de la seva harmonia, fortament influïda per la de Wagner, i el minuciós detall amb què estan escrits els acompanyaments pianístics -mai no són, però, pròpiament acompanyaments, ja que la tendència a equiparar el piano amb el cant que ja es troba en Schumann és igual d’important en Wolf, si no més- li donen una extraordinària riquesa en l’expressió. Però, seguint les idees de Wagner, Wolf no considerava la música una prioritat, sinó que per a ell musicar un poema era com traduir-lo en música, de manera que paraula i música tenen en els seus lieder els mateixos drets. Malgrat les circumstàncies dissortades de la seva curta vida, Wolf pogué desenvolupar una de les personalitats compositives més vigoroses del seu temps, sobretot gràcies al tresor dels seus lieder, que en fan el gran hereu de Schubert i, en paraules de Gustav Kühl, el més gran psicòleg de la música alemanya des de W.A. Mozart.
Obra
Òpera
Der Corregidor ('El corregidor', 1895); Manuel Venegas (incompleta, 1897)
Veu i piano
Sechs Lieder für eine Frauenstimme ('Sis cançons per a una veu femenina', 1877-82); Sechs Gedichte von Scheffel, Mörike, Goethe und Kerner ('Sis poemes de Scheffel, Mörike, Goethe i Kerner', 1883-87); Gedichte von Joseph v. Eichendorff, recull de 20 cançons ('Poemes de Joseph v. Eichendorff', 1886-88); Drei Gedichte von Robert Reinick ('Tres poemes de Robert Reinick', 1888-96); Gedichte von Eduard Mörike, recull de 53 cançons ('Poemes d’Eduard Mörike, 1888); Gedichte von J.W. v. Goethe, recull de 51 cançons ('Poemes de J.W. v. Goethe', 1888-89); Vier Gedichte nach Heine, Shakespeare und Lord Byron ('Quatre poemes de Heine, Shakespeare i Lord Byron', 1888-96); Spaniches Liederbuch, nach Heise und Geibel, recull de 10 cançons ('Llibre de cançons espanyoles segons Heise i Geibel', 1889-90); Weltliche Lieder, recull de 34 cançons ('Cançons profanes', 1889-90); Alte Weisen: sechs Gedichte von Keller, recull de 6 cançons ('Melodies antigues: sis cançons de Keller', 1890-91); Italienisches Liederbuch, nach Paul Heyse, 2 vols., recull de 46 cançons ('Llibre de cançons italianes segons Paul Heyse', 1896); Drei Gesänge aus Ibsens Das Fest auf Solhaug ('Tres poemes de El castell de Solhaug, d’Ibsen', 1891); Drei Gedichte von Michelangelo ('Tres poemes de Michelangelo', 1897)
Veu i piano (altres)
103 cançons publicades pòstumament o sense publicar, entre les quals: Der Fischer, op. 3, núm. 2 ('El pescador', 1875; Goethe); Stille Sicherheit ('Tranquil·la seguretat', 1876; Lenau); Ein Grab ('Una tomba', 1876; Peitl); Abendbilder ('Imatges de capvespre', 1877; Lenau); Nächtliche Wanderung ('Passejada nocturna', 1878; Lenau); Knabentod ('La mort d’un noiet', 1878; Hebel); Es war ein alter König ('Una vegada hi havia un rei vell', 1878; Heine); Herbst ('Tardor', 1879; Lenau); Liebchen, wo bist du? ('Estimada, on ets?', 1883; Reinick); Dem Vaterland ('La pàtria', 1890; Reinick)
Veu i orquestra
Prop de 30 arranj. per a v. i orq. de cançons seves compostes per a v. i pno. publicades en els anteriors reculls, entre les quals: In der Frühe ('De bon matí', 1890, versió original publ. en Gedichte von Eduard Mörike, 1888); Neue Liebe ('Nova estimada', 1890); Mignon (1a versió, 1890, 2a versió, 1893, versió original publ. en Gedichte von J.W. v. Goethe, 1888-89); Prometheus ('Prometeu', 1890, versió original publ. en Gedichte von J.W. v. Goethe, 1888-89)
Cor
Im Sommer, v. masc. ('A l’estiu', 1876; Jacobi); Geistesgruss, v. masc. ('Salutació de l’esperit', 1876; Goethe); Mailied, v. masc. ('Cançó de maig', 1876; Goethe); Grablied, v. mixtes ('Cançó de tomba', 1876; Lorenzi); Am Himmelshöhn die Sterne gehn ('Els estels s’enfilen al cel', ~1876; Mahlmann); Sechs Geistliche Lieder, v. mixtes ('Sis cançons espirituals', 1881; Eichendorff)
Altres obres corals
5 arranj. corals de cançons homònimes seves compostes originalment per a v. i pno.: Wanderlied, cor, op. 4, núm. 2 ('Cançó de viatge', 1875; Goethe); Aud dem See, op. 4, núm. 2 (1875; Goethe); Dem Vaterland, v. masc., orq. (1890; Reinick); Der Feuerreiter, cor, orq. ('El genet del foc', 1892, versió original publ. en Gedichte von Eduard Mörike, 1888); Morgenhymnus, cor, orq. ('Himne del matí', 1897, versió original publicada com a Morgenstimmung, ’Veu matinal', en Drei Gedichte von Robert Reinick, 1888)
Música instrumental
Concert per a violí i orquestra (inacabat, 1875); 3 simf. (2 inacabades i 1 perduda); Sonata, vl. (1877); Quartet de corda, mi♭ M (1878-84); Penthesilea, poema simf. (1884-85); Italieinische Serenade ('Serenata italiana', versió sobre un qt. c. original homònim compost l’any 1887; 1892); 22 obres per a pno. (la majoria de les quals perdudes o inacabades)
Bibliografia
- Dorschel, A.: Hugo Wolf, Rohwolt Taschenbuch Verlag, Hamburg 1985
- Honolka, K.: Hugo Wolf. Sein Leben, sein Work, seine Zeit, Th. Knaur Nachgf, Munic 1990
- Kramer, L.: Decadence and Desire: The Wilhelm Meister Songs of Wolf and Schubert, dins Kerman, J., ed., Music at the Turn of the Century, University California Press, Berkeley 1990
Complement bibliogràfic
- Raich Ullán, Maria Dolores: Homenaje a Hugo Wolf (1860-1903), el autor, La Garriga 1986