Vida
Estudià amb J. Haas a Munic (1924-27), i durant l’època nazi es retirà de la vida musical i social d’Alemanya. El 1942 feu classes amb A. Webern. No fou fins l’estrena, a Darmstadt, de la seva Symphonische Ouvertüre, el 1947, que començà a ser reconegut a Alemanya. La seva música no forma part de cap sistema o escola, i tampoc no intentà crear un cercle de deixebles propis. Les obres, però, mostren lligams amb el llenguatge simfònic d’A. Bruckner i G. Mahler; les afinitats amb M. Reger són encara més òbvies (temes rítmics, neobarrocs). I. Stravinsky (ús del tema de La consagració de la primavera en la Simfonia núm. 5) i B. Bartók en són, així mateix, referents importants. Hi són palesos uns principis estabilitzadors comuns: l’ús de variacions (Simfonia núm. 2), l’ús de formes miralls (Simfonia núm. 4) i temes invertits o retrògrads, i l’ús de la fuga com a forma (Simfonia núm. 3). De la seva producció vocal s’ha d’esmentar la inacabada Gesangsszene ('Escena de cant') per a baríton i orquestra (1963), que és un resum de la seva obra anterior i, alhora, s’obre cap a noves possibilitats expressives. L’òpera de cambra Simplicius Simplicissimus (1934-35) s’assembla a Wozzeck, i és l’única obra escènica de la darrera etapa creativa. Malgrat l’efecte poderós d’aquesta obra, la seva importància rau en el fet d’haver revitalitzat la tradició simfònica austrogermànica. Hartmann és autor de vuit simfonies, cinc concerts, diverses obres vocals i música de cambra.
Obra
Orquestra
8 simfonies (núm. 1, 1936; núm. 2, Adagio, 1946; núm. 3, 1948-49; núm. 4, 1947; núm. 5, Symphonie concertante, ’Simfonia concertant', 1950; núm. 6, 1951-53; núm. 7, 1957-58; núm. 8, 1960-62); Symphonisches Konzert, S., instr. c. ('Concert simfònic', part del material utilitzat en la 4a simfonia, 1938); Sinfonia tragica (part del material utilitzat en la 3a simfonia, 1940); Symphony ’Klagegesang' ('Simfonia Complanta', part del material utilitzat en la 3a simfonia, 1944)
Altres obres instrumentals
Tanzsuite, cl., fg., tr., trpt., trb. ('Suite de dansa', 1931); Sonatine, pno. (1931); Sonata, pno. (1932); Kleines konzert, qt. c., perc. ('Concert breu', 1932); 2 qt. c. (núm. 1, Carillon, 1933; núm. 2, 1945-46)
Música vocal
Wachsfigurenkabinett, òpera de cambra còmica ('Gabinet de figures de cera', 1929-30); Simplicius Simplicissimus, Drei Szenen aus seiner Jugend, òpera de cambra ('Simplicius Simplicissimus, Tres escenes de la seva joventut', 1934-35, rev. 1955); Friede-Anno 48, cantata, S., cor a 4 v., pno. ('Any de la pau 1648', 1936); Ghetto, A., Bar., orq. cambra ('Gueto', 1960)