Vida
Nascut al si d’una família catòlica, el seu pare, músic aficionat, tocava l’orgue, el clarinet i l’oboè i escriví un llibre d’harmonia. Max Reger estudià piano amb Adalbert Lindner, organista a Weiden, ciutat on la família s’havia traslladat el 1874. L’any 1884 assistí a una representació a Bayreuth d'Els mestres cantaires de Nuremberg i Parsifal, de R. Wagner, que li provocaren una impressió tan profunda que decidí dedicar-se exclusivament a la música. En 1886-89 substituí freqüentment Lindner en el càrrec d’organista, el qual envià les primeres composicions del jove Reger a Hugo Riemann, amb qui estudià i a qui seguí fins a Wiesbaden el 1890, on començà un estudi sistemàtic de les obres de J.S. Bach. El seu coneixement cada cop més extens de les obres d’aquest compositor i de J. Brahms el menà a deixar de banda la música programàtica i a dedicar-se a la música absoluta. Un cop enllestits els estudis, es quedà a Wiesbaden, on complí el servei militar (1896-97). Aquests foren anys difícils per a Reger a causa d’una dependència creixent de l’alcohol i el tabac, que el precipitaren a una crisi mental i física.
L’any 1898 tornà a Weiden per tal de recuperar-se. En aquesta època, que representa el punt més àlgid en la seva producció organística, cresqué el seu interès pel coral luterà. Entre el 1898 i el 1903 escriví unes fantasies sobre corals luterans d’estructura simfònica, que estrenà el seu amic i organista virtuós Karl Straube (1873-1950), també deixeble de Riemann. El 1901 es traslladà a Munic i l’any següent es casà amb Elsa von Bercken. Aquest mateix any inicià la composició del Quintet amb piano en do menor (1901-02), que significà el principi del seu reconeixement com a compositor. L’any 1903 publicà un tractat teòric important, Beiträge zur Modulationslehre ('Contribució a la teoria de la modulació'), i a partir del 1904 ensenyà teoria i orgue a l’Akademie der Tonkunst. Dedicat als gèneres musicals luterans, fou poc conegut en l’àmbit catòlic, si bé a la primera dècada del segle XX la seva reputació s’amplià a altres cercles. L’activitat musical durant aquests anys s’incrementà, amb la realització de recitals com a pianista acompanyant del violinista Henri Mar teau (1874-1934) o bé com a director d’orquestra. El 1907 acceptà ser director de música a la Universitat de Leipzig, on per primer cop fou degudament reconegut. El 1910 se celebrà el primer Festival Reger a Dortmund. Fins aleshores, la música de cambra havia tingut un paper fonamental en la seva producció, però des d’aquell moment anà madurant com a compositor per a orquestra. Obres com el Concert per a violí i orquestra, opus 101, el Concert per a piano i orquestra, opus 114, el Psalm en do menor, per a cor, orquestra i orgue, o el Symphonischer Prolog zu einer Tragödie ('Pròleg simfònic a una tragèdia') daten d’aquesta època. L’any 1911 acceptà la direcció de l’orquestra de la cort ducal de Meiningen, formació que anteriorment havia estat dirigida per personalitats com Hans von Bülow i R. Strauss. El 1915 es jubilà i es retirà a Jena, on intentà refinar el seu estil musical, que tot sovint fou criticat pels excessos polifònics. Aquell mateix any escriví un Rèquiem i una obra coral sobre textos del poeta J. von Eichendorff, Der Einsiedler ('L’ermità'). Totes dues, per llur llenguatge més proper a estils passats que a les propostes més innovadores, el confirmen com a romàntic. L’adveniment de les noves tendències estètiques que menaren cap a la atonalitat el deixà, en certa manera, fora de joc. Malgrat això, se’l pot considerar més aviat com un pont entre J. Brahms i A. Schönberg. Creà un llenguatge basat en la monumentalitat del Barroc i les seves obres per a orgue segueixen models barrocs, però, al mateix temps, estan plenament inserides dins la tradició romàntica de F. Liszt o C. Franck pel que fa a l’expressió o l’harmonia. Cal considerar Reger el compositor per a orgue més important des de J.S. Bach.
Obra
Orquestra
2 Romanzen, vl., orq., op. 50 ('2 romances', 1900); Variacions i fuga sobre un tema de Beethoven, op. 86 (1915); Sinfonietta, op. 90 (1904-05); Suite im alten Stil, op. 93 ('Suite en estil antic', 1916); Serenade, op. 95 (1905-06); Variacions i fuga sobre un tema de J.A. Hiller, op. 100 (1907); Concert per a violí i orquestra, op. 101 (1907-08); Concert per a piano i orquestra, op. 114 (1910); Eine Lustspielouvertüre, op. 120 ('Una obertura de comèdia', 1911); Konzert im alten Stil, op. 123 ('Concert en estil antic', 1912); Eine romantische Suite, op. 125 ('Una suite romàntica', 1912); 4 Tondichtungen nach Arnold Böcklin, op. 128 ('4 poemes simfònics segons Arnold Böckling', 1913); Eine Ballettsuite, op. 130 ('Una suite de ballet', 1913); Variacions i fuga sobre un tema de Mozart, op. 132 (1914); Eine vaterländische Ouvertüre, op. 140 ('Una obertura patriòtica', 1914)
Cambra
7 sonates per a vl. i pno. (entre les quals: re M, op. 3, 1891; fa# m, op. 84, 1905; do m, op. 139, 1915); 4 sonates, vl., op. 42 (1900); Quintet amb piano en do menor, op. 64 (1901-02); 4 sonates per a vlc. i pno. (entre les quals: fa M, op. 78, 1904; la m, op. 116, 1910); 6 qt. de c. (entre els quals: re m, op. 74, 1903-4; fa# m, op. 121, 1911); Trio, vl., vlc., pno., op. 102 (1907-8); Sextet, 2 vl., 2 vla., 2 vlc., op. 118 (1910); Quartet amb piano, op. 133 (1914); Quintet amb clarinet, op. 146 (1915)
Piano
43 obres per a piano (algunes de les quals inclouen diverses peces), entre les quals: 6 morceaux, op. 24 (1898); 7 Charakterstücke, op. 32 ('7 peces característiques', 1899); Variacions i fuga sobre un tema de J.S. Bach, op. 81 (1904); 4 sonatines, op. 89 (1905-08); Episoden, 8 peces, op. 115 ('Episodis', 1910); Variacions i fuga sobre un tema de G.P. Telemann, op. 134 (1914)
Orgue
Més de 30 obres per a orgue (algunes de les quals inclouen diverses peces), entre les quals: Fantasia i fuga sobre B-A-C-H, op. 46 (1900); Variacions i fuga sobre un tema original, op. 73 (1903); 5 preludis i fugues fàcils, op. 56 (1904); Suite, op. 92 (1905); 30 petits preludis corals, op. 135a (1914); Fantasia i fuga, op. 135b (1916)
Cor
Hymne an den Gesang, cor masc., orq./pno., op. 21 ('Himne al cant', 1898); Set cors masculins, op. 38 (1899); Peces litúrgiques simples, v. mixtes, org., op. 61 (1901); 10 Gesänge, v. masc., op. 83 ('10 cants', 1904-09); Die Nonnen, cor, orq., op. 112 ('Les monges', 1909); Die Weihe der Nacht, A., v. masc., orq., op. 119 ('Els ocells de presa de nit', 1911); Geistliche Gesänge, 5 v., op. 110 ('Cant espiritual', 1912); Römischer Triumphgesang, v. masc., orq., op. 126 ('Cant triomfal romà', 1912); 8 geistliche Gesänge, 4-8 v., op. 138 ('8 cants espirituals', 1914); 2 Gesänge, v. solistes, cor, orq., op. 144 ('2 cants', 1915)
Altres obres vocals
10 Lieder, MS./Bar., pno., op. 15 ('10 cançons', 1894); 2 geistliche Gesänge, MS./Bar., org., op. 19 ('2 cants espirituals', 1898); 5 Gesänge, MS./Bar., pno., op. 37 ('5 cants', 1899); 12 Lieder, MS./Bar., pno., op. 66 ('12 cançons', 1902); 18 Gesänge, 1 v., pno., op. 75 ('18 cants', 1903); 2 geistliche Lieder, MS./Bar., org./harm./pno., op. 105 ('2 cançons espirituals', 1907); Hymnus der Liebe, Bar./A., orq., op. 136 ('Himne de l’amor', 1914); 12 geistliche Lieder, 1 v., pno./harm./org., op. 137 ('12 cançons espirituals', 1914); 5 neue Linderlieder, S./T., pno., op. 142 ('5 noves cançons infantils', 1915)
Bibliografia
- Brauss, H.: Max Reger’s Music for Solo Piano, Edmonton 1994
- Busch, H.: Zur Interpretation der Orgelmusik Max Reger, Kassel 1988
- Popp, S., ed.: Max Reger: Briefe an Karl Straube, Bonn 1986
- Popp, S. i Shigihara, S., ed.: Max Reger: am Wendepunkt zur Moderne: ein Bildband mit Dokumenten aus den Beständen des Max-Reger-Instituts, Bonn 1987
- Wilske, H.: Max Reger: zur Rezeption in seiner Zeit, Wiesbaden 1995