Vida
Com el seu germà, fou infant de cor a la catedral de Sant Esteve de Viena (1745), on es formà en cant, orgue, violí i composició. El 1757 fou nomenat mestre de capella del bisbe de Grosswardein, a Hongria, càrrec que exercí fins el 1763. D’aquest període daten algunes misses, un tedèum, algunes simfonies i un concert. Des del 1763 fou músic de cort i mestre de concert del príncep arquebisbe de Salzburg, Segismund von Schrattenbach, generós mecenes de les arts. La seva capella musical constava d’uns cent músics entre italians, alemanys i austríacs, que interpretaven música tant per a l’església com per a l’esbarjo de la cort. En aquesta etapa M. Haydn tingué relació amb la família Mozart, fruit de la qual, el 1767, sorgí l’oratori Die Schuldigkeit des ersten Gebots ('El deure del primer manament'), per al qual M. Haydn, W.A. Mozart i A.C. Adlgasser crearen un acte, respectivament. L’any següent es casà amb la cantant Maria Magdalena Lipp, filla de l’organista de la cort Franz Ignaz Lipp. El 1777 fou nomenat organista de l’església de la Santíssima Trinitat en substitució d’Adlgasser, i el 1781, després que Mozart presentés la dimissió a l’arquebisbe Hyeronimus Colloredo, ocupà el seu lloc com a organista de la catedral de Salzburg. Les reformes de l’Església impulsades per Josep II implicaren que les composicions sacres de Haydn fossin, en aquesta època, més senzilles. No obstant això, aconseguí que en la seva música religiosa no es perdés la potència i l’expressivitat del cor. Entre el 1783 i el 1790 compongué unes cent obres en llatí, majoritàriament sobre textos de l’ofertori i del gradual. El 1786 se li encarregà una missa per a la cort espanyola, molt possiblement a causa de la reputació i el prestigi de què ja gaudia la música del seu germà a la Península Ibèrica. Posteriorment escriví obres per a l’emperadriu Maria Teresa, soprano i gran amant de la música, que es convertí en la seva protectora. La Missa sotto il titulo di Teresia (1801) fou interpretada a Viena sota la seva direcció i amb l’emperadriu fent el paper de soprano que cantava els solos. La invasió francesa de Salzburg, l’any 1800, el deixà en una deplorable situació econòmica, de la qual pogué sortir gràcies a l’ajut de l’emperadriu i del seu germà. El 1804 fou convidat a ingressar en la Reial Acadèmia de Música de Suècia. Els darrers anys de la seva vida estigué freqüentment malalt, treballà esporàdicament en un rèquiem que no pogué acabar, i morí a Salzburg el 10 d’agost de 1806.
L’obra
Home d’una extensíssima cultura, fou un mestre rellevant, i tingué per alumnes músics tan destacats com ara C.M. von Weber, A. Diabelli, J. Wölfl o A. Reicha. Cal remarcar també la gran influència que la seva obra exercí sobre el jove W.A. Mozart. En el catàleg de M. Haydn sobresurt la producció de música religiosa -misses, motets, oratoris, etc.-, impregnada del catolicisme imperant al Salzburg de l’època, i amb la qual assolí un gran presitigi com a compositor. De les trenta-vuit misses que compongué, la primera que es coneix és la Missa in honorem Sanctissimae Trinitatis (1754), i la darrera, la Missa Sancti Leopoldi (1805). Haydn coneixia a bastament l’estil contrapuntístic -el 1757 copià de la seva pròpia mà la Missa canonica de J.J. Fux-, i utilitzà l'stile antico tant de manera estricta com en un sentit més ampli, al mateix temps que l’articulava amb la utilització de l'stile moderno ; així, algunes de les misses presenten l'stile moderno coordinat amb textures contrapuntístiques i fugades. La Missa Sancti Cyrilli et Methodi (1758) és un clar exemple de l’ús de l’estil antic sever, mentre que la Missa Sancti Hyeronimi (1777) o la Missa Hispanica a dos cors (1786) mostren, sobretot en el cum Sancto Spirito del glòria, la bona articulació d’ambdós estils. També, algunes vegades, usà monodies gregorianes com a cantus firmus. Pel que fa als instruments, la seva funció era acompanyar i doblar la línia vocal. La paleta instrumental variava segons les ocasions. El nucli principal era format per dos violins i baix, afegint-hi, quan la disponibilitat i l’ocasió ho requerien, la resta de la corda i els instruments de vent. Així, la Missa Sancti Leopoldi inclou dues trompes, mentre que d’altres, a més, afegeixen quatre trompetes, clarinets i timbales. No obstant això, cal esmentar, com a exemple peculiar, el cas de la Missa Sancti Hyeronimi, en la qual el grup instrumental manca de cordes.
Michael Haydn també fou prolífic en l’àmbit de la música profana, en la qual sobresurten els concerts i les simfonies, prop de la meitat de les quals foren compostes entre el 1780 i el 1800. Tot i que el seu ofici compositiu restà a l’ombra del seu germà, de les simfonies de Michael es poden destacar quatre aspectes peculiars: la inventiva melòdica, les grans dimensions, el tractament de les parts per a solista dels instruments de l’orquestra i els efectes colorístics en els instruments de vent. En termes generals, la majoria presenten tres moviments: ràpid-lent-ràpid. El primer acostuma a tenir estructura de forma sonata i està escrit en metre ternari. El moviment lent està organitzat, generalment, en forma de rondó, de cançó o de variacions. El darrer moviment el constitueix sovint un rondó, tot i que experimentà l’aplicació del fugato en el finale de les dues simfonies en do M. Ultra la rellevància de les simfonies, la música de cambra també tingué un lloc important dins el conjunt de la seva producció musical. Els seus quintets es convertiren en un punt de referència per a Mozart, i són importantíssims els quatre duets per a violí i viola que compongué sota el model establert pel seu germà Franz Joseph en els quartets de corda. Pel que fa a les obres vocals d’àmbit secular, destaca el treball en música escènica i en diversos tipus de música incidental.
Obra
Música escènica
Rebekka als Braut, singspiel ('Rebeca de núvia', 1766); Der Traum, pantomima ('El somni', 1767); Die Hochzeit auf der Alm, singspiel ('El casament al prat, 1768); Kaiser Constantin I. Feldzug und Sieg ('Campanya i victòria de l’emperador Constantí I', 3a part, col·lab. amb Adlgasser i Scheicher, 1769); Die Wahrheit der Natur, singspiel ('La veritat de la natura', 1769); Hermann, ein Beyspiel der Liebe zum Vaterlande, tragèdia ('Hermann, un exemple d’amor a la pàtria', 1773); Der Bassgeiger zu Wörgl, singspiel ('El contrabaixista de Wörgl', ~1773); Zaire, mús. inc. (1777); Abels Tod, singspiel ('La mort d’Abel', ~1778); Der Englische Patriot, singspiel ('El patriota anglès', ~1778); Andromeda e Perseo, òpera (1787); Die Ährenleserin, singspiel ('L’espigoladora', 1778)
Música vocal
38 misses en llatí; 8 misses en alemany; 6 tedèums; 130 motets del gradual; 65 motets de l’ofertori; 20 Tantum ergo; 7 Regina coeli; 9 seqüències; més de 10 lletanies; 20 obres miscel·lànies en alemany; 5 oratoris: Die Schuldigkeit des ersten Gebots ('El deure del primer manament', 2a part, col·lab. amb W.A. Mozart, perdut); Der Kampf der Busse und Bekehrung ('La lluita de la penintència i la conversió', 2a part, col·lab. amb W.A. Mozart, 1768); Die reumütige Petrus ('Pere el penedit', 1770); Der büssende Sünder ('El pecador penitent', 1771); Oratorium de Passione Domini nostri Jesu Christi (~1775); 13 cantates, entre les quals: Der gute Hirt, 3 S., 4 v., orq. ('El bon pastor', 1772); Der Schulmeister, S., 2 T., B., orq. ('El mestre d’escola', ~1773-75); Der fröliche Wiederschein, B., 4 v., orq. ('La joiosa resplendor', 1791); Patritius, 2 S., B., 4 v., orq. (1797); prop de 50 cançons (incloses 8 amb acompanyament orquestral i 40 amb acompanyament de clavicèmbal); 80 cànons (45 en alemany, 25 en italià, 10 en llatí); 80 cançons polifòniques per a v. masculines
Música instrumental
43 simfonies; 12 concerts, entre els quals: 2 per a violí i orquestra, 2 per a flauta i orquestra, 3 per a trompa i orquestra; 30 divertiments per a diferents combinacions de cambra; prop de 200 obres per a orquestra, entre les quals: 2 partites, 4 cassacions, 2 serenates, uns 160 minuets i 10 marxes
Bibliografia
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal Música, núm. 4, Akal, Madrid 1998
- Eisen, C.: Salzburg under Church Rule, dins The Classical Era, ed. Nealzaslaw, Macmillan Press, Londres 1989
- Newman, W.: The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
- Pauly, R.G.: La Música en el periodo Clásico, Víctor Lerú, Buenos Aires 1980
- Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Musica, Madrid 1986
- Rosen, Ch.: El estilo clásico Haydn, Mozart y Beethoven, Alianza Música 29, Madrid 1986