Vida
Fou una de les figures més importants dins la història de la música del segle XX juntament amb Igor Stravinsky. La seva família, jueva, s’instal·là a Viena, on nasqueren Arnold i els seus germans Ottilie i Heinrich. Foren educats dins l’ortodòxia jueva i tots mostraren des de ben petits aptituds per a la música. Ottilie esdevingué cantant professional. Arnold fou bàsicament autodidacte i aprengué a tocar el violoncel gairebé tot sol, només amb alguns consells orientatius d’un amic seu, Oskar Adler. Les seves primeres obres foren duets de violí i arranjaments d’obres per a banda de música i d’àries operístiques. Quan el 1890 morí el seu pare, el jove Arnold es veié obligat, a causa de les dificultats econòmiques, a treballar com a empleat en un banc. Durant els cinc anys que hi treballà estudià música, literatura i filosofia. El 1897 escriví el sextet de corda Verklärte Nacht ('Nit transfigurada'), opus 4. La seva primera obra interpretada en públic fou el Quartet de corda en re major, el 1898, a la Societat de l’Art Musical de Viena. Quan encara treballava al banc, ingressà en una orquestra amateur dirigida per Alexander von Zemlinsky, amb el qual establí una sòlida amistat i de qui rebé les úniques classes de música pròpiament dites. El 1901 es casà amb Mathilde, la germana de Zemlinsky, i començà a escriure els Gurre-Lieder. Aquell mateix any el matrimoni es traslladà a Berlín, on Arnold es guanyà la vida instrumentant les operetes d’altres compositors i com a instrumentista en un cabaret de la ciutat. La seva precària situació econòmica millorà quan els Gurre-Lieder arribaren a mans de Richard Strauss, que en restà tan impressionat que recomanà Schönberg com a professor al Conservatori Stern, a Berlín. Durant aquest període escriví el poema simfònic Pelleas und Melisande, opus 5 (1902-03). El 1903 tornà a Viena, on es guanyà la vida fent classes d’harmonia i contrapunt. En deixar aquestes classes, alguns deixebles, com ara Erwin Stein i Egon Wellesz, continuaren estudiant privadament amb ell. Un any més tard, s’hi afegiren A.Webern i A. Berg, els quals formaren el nucli de l’anomendada Segona Escola de Viena. En 1904-05, juntament amb Zemlinsky, Schönberg fundà una societat, la Vereinigung Schaffender Tonkünstler (Societat Unió de Compositors), que tenia com a objectiu la divulgació de la nova música a Viena, llavors ciutat conservadora i que admetia amb dificultat les novetats artístiques. En les obres compostes entre el 1903 i el 1907, Schönberg explotà al màxim les possibilitats de la tonalitat tradicional. A partir del 1908 les seves obres fugiren dels esquemes tradicionals i provocaren el rebuig del públic vienès. Els canvis en la música de Schönberg, però, no eren un cas aïllat sinó que formaven part d’una transformació que experimentaven les arts en general al principi del segle XX. Moltes d’aquestes obres avantguardistes arribaren a provocar reaccions violentes de l’audiència, com passà amb les òperes Salome i Elektra, de R. Strauss, l’obra escènica La consagració de la primavera, d’I. Stravinsky, o les obres plàstiques dels fauvistes francesos o del jove Pablo Picasso. L’any 1909 Schönberg arribà a la atonalitat amb obres com els George-Lieder, sobre els quals, en el programa de l’estrena, escriví : "Per primer cop m’he pogut apropar a l’ideal d’expressió i forma que he tingut a la meva ment durant anys. Soc conscient d’haver trencat amb totes les restriccions d’una estètica d’antany." També són atonals les composicions Tres fragments per a piano (1909), el cicle de cançons Das Buch der Hängenden Gärten ('Llibre dels jardins penjats', 1908-09), les Cinc peces orquestrals (1909) i el monodrama Erwartung ('L’espera', 1909).
Durant aquests anys de metamorfosi del seu llenguatge musical, Schönberg començà a pintar i l’any 1910 exposà les seves obres, d’estil expressionista. V. Kandinskij se sentí fortament atret per aquestes obres plàstiques i també per la música de Schönberg, amb el qual inicià una llarga amistat. Schönberg, però, aviat abandonà les arts plàstiques com a vehicle d’expressió i tornà a concentrar-se exclusivament en la música. A més de compondre i pintar, en 1910-11 es dedicà a escriure el text de Harmonielehre ('Tractat d’Harmonia') i acabà d’orquestrar els Gurre-Lieder. El 1911 la seva difícil situació econòmica l’obligà a abandonar Viena i decidí provar sort, un cop més, a Berlín, on es traslladà a la tardor d’aquest mateix any. La seva arribada anà acompanyada d’algunes notes de premsa desagradables referides a la seva persona, de manera que el nombre d’alumnes que acudí a les seves classes al Conservatori Stern fou molt baix. Malgrat tot, però, la seva situació tendí a experimentar una millora. El seu nom començà a ser conegut en l’àmbit internacional i les seves obres més recents despertaren l’interès d’alguns cercles musicals. Fou llavors que compongué Pierrot Lunaire (1912), per a conjunt instrumental i veu, no solament una obra mestra dins l’expressionisme alemany de l’època sinó també una de les més influents del segle XX. L’obra conté una de les tècniques més controvertides i, alhora, originals de tota la seva producció, l’anomenada sprechgesang. Pierrot Lunaire s’estrenà a l’octubre del 1912, i fou presentada en diverses ciutats alemanyes i austríaques, a més de ser interpretada a Londres el mateix any. En tots els casos tingué una bona acollida. D’altra banda, l’execució d’obres com Gurre-Lieder en versió orquestral provà que les seves composicions eren interpretades i escoltades amb interès pertot arreu. És durant aquest període que inicià la seva carrera com a director d’orquestra.
L’esclat de la Primera Guerra Mundial representà, però, la interrupció del seu desenvolupament com a compositor i com a director. En 1913-21 compongué molt poca música. Entre les obres d’aquest període hi ha l’òpera Die glückliche Hand ('La mà feliç', 1913) i Quatre cançons orquestrals (1913-16), opus 22. El 1915 tornà a Viena, on començà a escriure l’oratori Die Jakobsleiter ('L’escala de Jacob', 1917-22), obra mai acabada per Schönberg que fou finalitzada per W. Zillig. L’any 1918 fundà la Verein für musikalische Privataufführungen (Societat per a la Interpretació Privada de la Música), que tenia com a objectiu donar a conèixer les obres més innovadores. Entre el 1919 i el 1921, any aquest darrer en què l’entitat tancà per motius econòmics, oferí més de cent concerts. Acabada la guerra, Schönberg reprengué la seva activitat com a director orquestral. Durant l’hivern del 1920 al 1921 anà a Amsterdam, on oferí una sèrie de conferències sobre la teoria musical -al llarg de les quals formulà la teoria del serialisme- i on assistí a un festival monogràfic dedicat a les seves composicions. A la capital holandesa fou nomenat president de la Lliga Internacional Mahler. L’any 1923 aparegueren les primeres obres dodecatòniques: Cinc peces per a piano, opus 23 (1920-23), Suite, opus 25 (1921-23), per a piano, i el Quintet per a vent, opus 26 (1923-24). En les conferències d’Amsterdam afirmà que el serialisme volia ser un pont i no una ruptura amb la tradició, que s’havia estancat i calia obrir a noves possibilitats. Per aquest motiu, per a Schönberg era molt important demostrar com el nou sistema s’adaptava a les formes clàssiques, les quals no s’havien d’imposar a la música; al contrari, era la música qui s’havia de realitzar a través de les formes. El compositor no volia que el seu públic fos conscient de l’ús de la tècnica dodecatònica i per això donava molta importància al fet que la forma exterior fos tradicional i es pogués percebre d’una manera molt clara.
Entre el 1926 i el 1933 visqué a Berlín, on s’encarregà d’ensenyar composició a l’Acadèmia Prussiana de les Arts com a successor de F. Busoni, i durant aquests anys tingué com a deixeble el compositor català R. Gerhard. La millora en les condicions laborals durant aquest període influí positivament en la seva creativitat, cosa que demostren les obres Variationen für Orchester i el Quartet de corda número 3. La seva salut, que mai no havia estat gaire bona, es deteriorà notablement a l’hivern de 1930-31, que fou especialment cru. Gràcies a les gestions de Gerhard, a l’octubre del 1931 se n’anà a Barcelona per tal de recuperar-se. Schönberg s’instal·là, juntament amb la seva segona esposa, Gertrud Kolisch, a Vallcarca, a la baixada de Briz, núm. 14 (actualment 20-22), on visqué des del principi d’octubre del 1931 fins al 30 de juny de 1932. Durant aquests mesos hi nasqué la seva filla Dorothea Nuria -que es casà amb Luigi Nono- i compongué part de l’òpera Moses und Aron. El 3 d’abril de 1932 tingué lloc un concert organitzat per l’Associació Obrera de Concerts, amb Schönberg al capdavant de l’Orquestra Pau Casals. El programa era totalment dedicat a obres del compositor austríac. El clima polític a Berlín s’anà enrarint durant els anys trenta i l’antisemitisme, sempre latent, es manifestava cada vegada amb més violència. Schönberg deixà la seva feina a l’Acadèmia Prussiana de les Arts el 1933, any que passà l’estiu a París, on tornà al judaisme, fe que havia deixat per fer-se luterà el 1898. Després d’abandonar Europa, al novembre del 1933 arribà als Estats Units. Treballà durant un cert temps al Conservatori Malkin de Boston, però aviat es traslladà a Los Angeles (1934), tot cercant un clima més suau. L’any 1936 acceptà una plaça a la Universitat de Califòrnia, on treballà fins el 1944. Posteriorment continuà fent classes privades fins a la seva mort. En la seva etapa nord-americana, Schönberg fou més reconegut com a professor que com a compositor, i tingué nombrosos alumnes. L’any 1936 escriví el Concert per a violí i el Quartet de corda número 4, i durant els quatre anys següents només compongué Kol nidre (1938), una obra litúrgica per a la sinagoga, i acabà la Kammersymphonie número 2. D’altra banda, les alarmants notícies que li arribaven d’Europa i l’evident perill tant per a parents com per a amics que vivien a Alemanya i Àustria l’angoixaren profundament i li provocaren una depressió. La seva tornada a l’estil tonal aixecà les crítiques dels cercles avantguardistes, però Schönberg argumentà la utilització de diferents estils per molts compositors, els estils que més se cenyeixen a les seves necessitats creatives i els seus propòsits. L’any 1944 es jubilà. Dos anys més tard sofrí un atac d’asma molt violent que li causà una aturada cardíaca momentània i el deixà molt debilitat. Poc temps després, començà el Trio de corda, opus 45 (1946), síntesi sorprenent del neoclassicisme i l’expressionisme considerada el seu testament espiritual. Una altra obra significativa és A survivor from Warsaw, opus 46, per a narrador, veus masculines i orquestra (1947). Malgrat que la densitat i les exigències de l’obra de Schönberg, tant per a l’intèrpret com per al públic, la fan poc accessible i popular, la seva influència és innegable, i és present d’una manera o d’una altra en molts aspectes de la música contemporània.
Obra
Música escènica
Erwartung, monodrama, op. 17 ('L’espera', 1909); Die glückliche Hand, drama amb mús., op. 18 ('La mà feliç', 1910-13); Von Heute auf morgen, òpera, op. 32 ('D’avui a demà', 1928-29); Moses und Aron, òpera ('Moisès i Aaró', 1930-32, rev. 1951)
Orquestra
Serenade, orq. de cambra (inac., 1896); Pelleas und Melisande, poema simfònic, op. 5 (1902-03); Kammersymphonie, núm. 1 ('Simfonia de cambra', 15 instr. solistes, 1906; arranj. per a orq., 1922; rev. 1935); Kammersymphonie, núm. 2, op. 38 ('Simfonia de cambra', 1906-16; rev. 1939); Fünf Orchesterstücke, op. 16 ('Cinc peces orquestrals', 1909); Verklärte Nacht, op. 4 ('Nit transfigurada', arranj. de l’obra de cambra homònima, 1917; rev. 1943); Variacions per a orquestra, op. 31 (1926); Begleitmusik zu einer Lichtspiels zenene, op. 34 ('Acompanyament a una escena cinematogràfica', 1929); Concert per a violoncel i orquestra (1932-33); Concert per a violí i orquestra, op. 36 (1935-36); Concert per a piano i orquestra, op. 42 (1942)
Cambra
Verklärte Nacht, 2 vl., 2 vla., 2 vlc., op. 4 ('Nit transfigurada', 1897); 4 qt. de c. (núm. 1, re m, op. 7, 1904-05; núm. 2, op. 10, 1907-08; núm. 3, op. 30, 1927; núm. 4, op. 37, 1936); Quintet de vent, op. 26 (1923-24); Suite, mi♭ M, cl./fl., cl. baix, cl./fg., pno., vl., vla., vlc., op. 29 (1925-26); Trio de corda, op. 45 (1946); Fantasia, vl., pno., op. 47 (1949)
Piano
Kammersymphonie, núm. 1, op. 9 ('Simfonia de cambra', arranj. per a 2 pno., a 1912); Tres fragments per a piano, op. 11 (1909); Sis petites peces per a piano, op. 19 (1911); Cinc peces per a piano, op. 23 (1920-23); Suite, pno., op. 25 (1921-23); Variacions sobre un recitatiu, org., op. 40 (1941); Kammersymphonie, núm. 2, op. 38b ('Simfonia de cambra', arranj. per a 2 pno., 1941-42)
Cor
Friede auf Erden, cor, instr. ad. lib., op. 13 ('Pau a la Terra', 1907); Quatre peces, cor mixt, op. 27 (la peça núm. 4 amb acomp. de mand., cl., vl., vlc.; 1925); Tres sàtires, cor mixt, op. 28 (la peça núm. 3, Der neue Klassizismus, ’El nou classicisme', amb acomp. de pno., vla., vlc.; 1925); Tres cançons populars, cor mixt (1929); Sis peces, v. masc., op. 35 (1929-30); Kol nidre, narrador, cor, orq., op. 39 (1938); Preludi ’Genesis', cor, orq., op. 44 (1945); A survivor from Warsaw, narrador, v. masc., orq., op. 46 (1947); Tres cançons populars, cor mixt, op. 49 (1948); Dreimal tausend Jahre, cor mixt, op. 50a ('Tres vegades mil anys', 1949); De profundis, salm, cor mixt, op. 50b (1950); Salms moderns, narrador, cor, orq., op. 50c (1950)
Veu i piano
Dues cançons, Bar., pno., op. 1 (probablement 1898); Quatre cançons, op. 2 (1899); Sis cançons, MS./Bar., pno., op. 3 (1900-03); Gurre-Lieder (1901-11); Vuit cançons, op. 6 (1903-05); Dues balades, op. 12 (1907); Dues cançons, op. 14 (1907-08); Das Buch der Hängenden Gärten, op. 15 ('Llibre dels jardins penjats', 1908-09); Quatre arranjaments de cançons populars (1929); Tres cançons, A./B., pno., op. 48 (1933)
Altres obres vocals
Sis cançons orquestrals, op. 8 (1903-05); Herzgewächse, S., cel., arpa, harm., op. 20 ('Brots del cor', 1911); Dreimal sieben Gedichte aus Albert Girauds Pierrot Lunaire, narrador, fl., fl. pic., cl., cl. b., vl., vla., vlc., pno., op. 21 (Quatre poemes triples del Pierrot Lunaire d’Albert Giraud, 1912); Quatre cançons orquestrals, op. 22 (1913-16); Die Jakobsleiter, oratori, v. solistes, cor, orq. ('L’escala de Jacob', inac., 1917-22; partitura acabada per W. Zillig); Oda a Napoleó, narrador, pno., qt. de c./orq. de c., op. 48 (1942); prop de 40 cànons
Bibliografia
- Brinkmann, R. i Wolff, C., ed.: The Musical Migration from Nazi Germany to the United States: Driven into Paradise University of California Press, Berkeley 1999
- Dunsby, J.: Schoenberg: Pierrot Lunaire, Cambridge University Press, Cambridge 1992
- Guinovart, C.: L’estada de Schönberg a Barcelona, "Revista Musical Catalana", núm. 12, Barcelona 1985
- Kater, M.H.: Composers of the Nazi Era: Eight Portraits, Oxford University Press, Oxford 2000
- Ringer, A.L.: Arnold Schoenberg: The Composer as Jew, Clarendon Press, Oxford 1993
- Rosen, Ch.: Arnold Schoenberg, University of Chicago Press, Chicago/Londres 1975 (2a. ed., 1996)
- Rovira, T.: Schönberg i Kandinsky: el color de la música i el so de la pintura, "Revista Musical Catalana", núm. 42, Barcelona 1988
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: A.Schönberg y "La Noche de la Transfiguración", Asociación de Cultura Musical, Madrid 1922