Vida
Inicià els seus estudis musicals en la infantesa. El seu primer mestre de música fou Edwin Komauer, de qui rebé classes de piano i violoncel. Ja adolescent, feu les primeres incursions en el terreny de la composició. L’any 1902 ingressà a la Universitat de Viena, on estudià musicologia amb Guido Adler, i paral·lelament continuà la seva formació musical, amb cursos d’harmonia i contrapunt i perfeccionant el piano i el violoncel. Es doctorà el 1906 amb una tesi sobre Hendrik Isaac. Durant aquests anys escriví, entre altres composicions, diverses obres per a piano sol i una peça per a gran orquestra titulada Im Sommerwind ('Al vent d’estiu', 1904). Per tal d’aprendre composició, el 1904 es traslladà a Berlín per estudiar amb Hans Pfitzner, una de les figures destacades del món musical alemany de l’època. Però les opinions de Pfitzner desacreditant la música de G. Mahler i R.Strauss, personatges admirats per Webern, el feren decidir a tornar a Viena. A la ciutat austríaca estudià composició amb A. Schönberg (1904-08), un mestratge que fou decisiu en la seva producció i que ja és palès en les obres escrites entre el 1904 i el 1905. La relació entre els dos músics, però, anà més enllà de la de professor-alumne i mantingueren una llarga amistat. Així mateix, Webern establí lligams amb els compositors Alban Berg, Erwin Stein i Egon Wellesz, tots ells alumnes de Schönberg.
En aquesta època, Webern escriví dues obres i els donà número d’opus, cosa que no havia fet amb les anteriors. Es tracta de Passacaglia, opus 1, per a orquestra, i una peça coral per a veus mixtes titulada Entflieht auf leichten Kähnen ('Escapat en barques lleugeres'), opus 2, amb text de Stefan George, ambdues del 1908, any en què, a més, començà la seva trajectòria professional com a director d’orquestra, bàsicament d’operetes i música lleugera, en diferents teatres de Viena. El 1911 Schönberg se n’anà a Berlín i Webern el seguí. Aquest mateix any es casà amb la seva cosina Wilhelmina Mörtl, amb la qual tingué quatre fills. A la ciutat alemanya feu de director d’orquestra de diversos teatres.
Contractat com a director pel Teatre Alemany de Praga el 1917, ocupà la plaça durant poc temps, ja que l’any següent tornà a Viena i s’instal·là amb la seva dona a Mödling, on també s’havia traslladat Schönberg. Després de la Primera Guerra Mundial el llenguatge de Webern s’apropà al dodecatonisme, mètode que feu servir d’una manera sistemàtica per primera vegada en una peça per a piano, Kinderstück ('Peça per a infants', 1924), que representà el seu retorn a la composició instrumental després d’anys de dedicar-se exclusivament al lied. En el Trio de corda, opus 20 (1926-27), Webern desenvolupà plenament la tècnica dodecatònica.
En 1918-22 fou membre actiu de la Verein für Musikalische Privataufführungen (Associació Privada de Concerts), entitat fundada per Schönberg i dedicada a la promoció i la interpretació de la música contemporània, en la qual actuà com a violoncel·lista, a més d’arranjar obres pròpies i d’altres compositors. Del 1920 al 1936 donà sortida a una altra faceta del seu talent i portà a terme una carrera destacada com a director. La seva preeminència arribà al punt que, en acabar un concert de la Simfonia número 3 de Mahler, Alban Berg escriví a la seva dona que Webern era "el director més important d’ençà de Mahler, en tots els aspectes". Fou director del Cor Masculí de Mödling (1921-26), dels Concerts Simfònics per a Obrers de Viena (1922-34) i del Cor d’Obrers de Viena (1923-34). També dirigí per a la Ràdio Estatal Austríaca entre el 1927 i el 1938, any en què hagué de dimitir a causa de la situació política. Des del 1925 i durant sis anys ensenyà a l’Institut Cultural Israelià per a Invidents, càrrec docent oficial que fou l’únic que ocupà. En l’àmbit privat, però, tingué molts alumnes, entre els quals cal destacar K.A. Hartmann. L’any 1926, conegué Hildegard Jone (1891 - 1963), poetessa austríaca amb qui tingué tal afinitat de sensiblitats que a partir d’aquell moment només utilitzà els seus textos per a les obres vocals. L’adveniment del nazisme significà la dissolució de les associacions obreres i Webern perdé el seu càrrec a la Ràdio Estatal Austríaca. A Viena, dirigí per darrera vegada l’any 1935. L’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi el 1938 agreujà la situació. A partir de llavors la seva música fou classificada de "degenerada", i a Alemanya i a Àustria se’n prohibiren tant la interpretació com la publicació. El darrer cop que Webern sentí interpretar la seva música en concert fou l’any 1943. Passà la Segona Guerra Mundial bàsicament a Mödling. El 1945, quatre mesos després d’acabar la guerra, fou mort accidentalment pel tret d’un soldat nord-americà.
Les seves obres fins el 1904, any en què conegué Schönberg, són simples incursions d’un jove inexpert en el camp de la composició. La influència del mestre es feu sentir ben aviat, com es pot apreciar en el Quartet de corda (1905) i el Quintet per a piano (1907). El 1908 marcà l’abandonament de la tonalitat, com mostren les obres dels opus 3 a l’11. Els opus 3 i 4, cançons sobre textos de Stefan George escrites el 1908 i el 1909, són representatius del primer període creatiu de Webern. Es tracta d’obres atonals molt curtes i austeres. Fou una etapa molt productiva, amb composicions com Cinc moviments, per a quartet de corda, opus 5 (1909), Quatre peces, per a violí i piano, opus 7 (1910), Dues cançons de Rainer Maria Rilke, opus 8 (1910), Sis bagatel·les, per a quartet de corda, opus 9 (1911-13), i Tres petites peces, per a violoncel i piano, opus 11 (1914). L’any 1914 començà un període durant el qual es dedicà intensament al lied, amb textos de fonts diverses, i el seu estil esdevingué més líric. D’aquesta fase són destacables les Sis cançons de Georg Trakl, opus 14 (1917-21), que contenen una gran quantitat d’efectes instrumentals i indicacions d’articulació, i a més són d’una gran complexitat rítmica i inclouen nombrosos canvis de metre.
El següent cicle de cançons, Cinc cançons espirituals, opus 15 (1917-22), té un significat especial, perquè en els esbossos de la quarta cançó feu ús per primera vegada, tot i que tímidament, del dodecatonisme. Finalment, però, abandonà aquesta versió i no emprà les tècniques serials fins a Tres rimes tradicionals, opus 17, obra per a veu i conjunt instrumental composta en 1924-25. Cinc cànons sobre textos espirituals llatins, opus 16 (1923-24), és la darrera obra atonal abans de dedicar-se totalment al serialisme. La creixent sofisticació tècnica es veu en Tres cançons, opus 18 (1925), on cada músic presenta una sèrie completa i on es fa servir per primer cop la forma invertida de la sèrie, que usà també en l’opus 19. Entre el 1927 i el 1930 escriví tres obres instrumentals de gran envergadura, el Trio de corda, opus 20 (1926-27), la Simfonia, opus 21 (1928), i el Quartet, per a clarinet, saxòfon, violí i piano, opus 22 (1930). També cal destacar-ne el Concerto, per a flauta, oboè, clarinet, trompa, trombó, piano, violí i viola, opus 24 (1931-34), escrit entre el 1931 i el 1934. Aquestes composicions representen un canvi de direcció després de tants anys de dedicació al lied. En 1935-38 escriví dues obres instrumentals també importants, les Variacions per a piano i un Quartet de corda. Les Variacions, per a orquestra, són del 1940, i corresponen a l’etapa de maduresa de Webern, durant la qual compongué per a conjunts diferents i, formalment, utilitzà la forma sonata, unes variacions o, fins i tot, ambdues.
Les obres per a cant o conjunt de veus del darrer període representen un homenatge a la persona de Hildegard Jone. Les primeres composicions inspirades en la seva poesia són les cançons de l’opus 23 (Tres cançons de Viae Inviae, 1933-34) i l’opus 25 (Tres cançons de Hildegard Jone, 1934-35), que contrasten amb les obres instrumentals de la mateixa etapa però que recorden, en molts aspectes, les cançons dels opus 12 i 13. Les cantates número 1 (opus 29, 1938-39) i número 2 (opus 31, 1941-43), ambdues per a cor mixt i orquestra amb text de Jone, són una síntesi dels trets més característic de la música de Webern: tècniques de cànon, simetria -element fonamental en les seves obres dodecatòniques- i un gran protagonisme del text. Després de la seva mort, durant els anys cinquanta els serialistes de l’Escola de Darmstadt, com P. Boulez i K. Stockhausen, el posaren com a model de compositor serial, tant pel rigor amb què aplicà el dodecatonisme com per l’organització innovadora dels elements musicals, com ara el ritme i el timbre. D’aquesta manera la influència de Webern es feu sentir durant la segona meitat del segle XX. Tanmateix, cal no oblidar que, fins a un cert punt, ocupa un lloc dins la tradició romàntica pel que fa a l’elecció dels textos i l’ús preferent de les formes clàssiques, com ara el cànon, la passacaglia o la sonata. Pòstumament, el 1960, es publicà el seu assaig titulat Der Weg zur neuen Musik ('El camí cap a una nova música').
Obra
Orquestra
Im Sommerwind ('Al vent d’estiu', 1904); Passacaglia, op. 1 (1908); Cinc moviments, orq. de c., op. 5 (1928); Sis peces, op. 6 (1909; arranj. per a fl., ob., cl., harm., pno., perc., qt. de c., 1919); Cinc peces, orq. de cambra, op. 10 (1911-13); Concerto, vl., cl., tr., pno., corda (1928); Simfonia, op. 21 (1929); Obertura (1931); Variacions, op. 30 (1940); Concerto (1944)
Cambra
Dues peces, vlc., pno. (1898); Scherzo i trio, qt. de c. (1905); Slow Movement, qt. de c. (1905); Rondo, qt. de c. (1906); Quartet de corda, la m (1907); Quintet de piano (1907); Cinc moviments, qt. de c., op. 5 (1909); Quatre peces, vl., pno., op. 7 (1910); Sis bagatel·les, qt. de c., op. 9 (1911-13); Tres petites peces, vlc., pno., op. 11 (1914); Sonata, vlc., pno. (1914); Trio de corda, op. 20 (1926-27); Quartet, cl., sax., pno., vl., op. 22 (1928-30); Concerto, fl., ob., cl., tr., trpta., trb., pno., vl., vla., op. 24 (1931-34); Quartet de corda, op. 28 (1936-38)
Piano
Movement (1906); Kinderstück ('Peça per a infants', 1924); Peça per a piano (1925); Variacions per a piano (1935-36)
Cor
Entflieht auf leichten Kähnen, cor, op. 2 ('Escapat en barques lleugeres', 1908); Dues cançons, cor, cl., cl. b., cel., guit., vl., op. 19 (1926); Das Augenlicht, cor, orq., op. 26 ('La vista', 1935); Primera cantata, S., cor, orq., op. 29 (1938-39); Segona cantata, S., B., cor, orq., op. 31 (1941-43)
Altres obres vocals
Tres poemes, 1 v., pno. (1899-1903; Avenarius, Dehmel, Falke); Dues cançons, 1 v., pno. (1900-01; Avenarius); Tres cançons, 1 v., pno. (1903-03; Avenarius); Cinc cançons, 1 v., pno. (1906-08; Dehmel); Cinc cançons de Stefan George, 1 v., pno., op. 3 (1908-09); Cinc cançons de Stefan George, 1 v., pno., op. 4 (1908-09); Dues cançons de Rainer Maria Rilke, MS., cl., cl. b., tr., trpt., cel., arpa, vl., vla., vlc., op. 8 (1910); Quatre cançons, 1 v., pno., op. 12 (1915-17; Li Tai Po, Strindberg, Goethe); Quatre cançons per a soprano, clarinet i orquestra, op. 13 (1914-18; Wang Seng Yu, Li Tai Po, Trakl); Sis cançons de Georg Trakl, S., cl., cl. b., vl., vlc., op. 14 (1917-21); Cinc cançons espirituals, S., fl., cl., cl. b., trpt., arpa, vl., vla., op. 15 (1917-22); Cinc cànons sobre textos espirituals llatins, S., cl., cl. b., op. 16 (1923-24); Tres cançons populars religioses, S., cl., cl. b., vl., vla., op. 17 (1924-25); Tres cançons, S., cl., guit., op. 18 (1925); Tres cançons de Viae Inviae, 1 v., pno., op. 23 (1933-34; H. Jone); Tres cançons, 1 v., pno., op. 25 (1934-35; H. Jone)
Bibliografia
- Bailey, K.: The Twelve-Note Music of Anton Webern, Cambridge University Press, Nova York 1991
- Hayes, M.: Anton Webern, Phaidon Press, Londres 1995
Complement bibliogràfic
- Webern, Anton: El camí cap a la nova música, Antoni Bosch, Barcelona 1982