Vida
Considerat una de les figures principals del Renaixement musical, fou molt valorat pels seus contemporanis, i la seva obra influí poderosament en els compositors de les generacions posteriors.
No existeix cap evidència sobre el seu lloc de naixement, però hi ha diverses hipòtesis, totes avalades per dades de dubtosa fiabilitat. Tampoc no es coneixen dades sobre els seus primers anys. Possiblement la seva formació musical s’inicià a l’escolania de la col·legiata de Saint-Quentin, a la regió de la Picardia, centre del qual arribà a ser canonge i mestre de capella els darrers anys de la seva vida, encara que la font que dona aquesta informació és del segle XVII. Amb molta probabilitat fou deixeble de Johannes Ockeghem. En els planys fúnebres que a la mort d’aquest escriviren els poetes Guillaume Crétin i Jean Molinet, que Josquin musicà en l’obra coneguda com Nymphes des bois/Requiem (La déploration de Johannes Ockeghem) (1497), se suggereix algun tipus de vincle entre Josquin i el vell mestre. Un altre argument a favor d’aquesta relació mestre-deixeble és el fet que Josquin basà moltes composicions en melodies d’Ockeghem. Ben aviat, però, Josquin es desplaçà a Itàlia, on començà a guanyar fama. La primera referència documental del desplaçament és del 1459, any en què és descrit com a "Jodocho de frantia biscantor " a la catedral de Milà. Des de llavors, i fins al 1472, fou cantor a la catedral milanesa. El 1474 es trobava encara a Milà al servei de la cort de Galeazzo Maria Sforza, al costat d’altres noms importants com Loyset Compère, Johannes Martini o Gaspar van Weerbeke. Quan Galeazzo fou assassinat el 1476, entrà al servei del germà del duc milanès, Ascanio Maria Sforza, que fou nomenat cardenal el 1484. Segurament es mantingué al servei d’Ascanio Sforza almenys fins el 1486, com confirma el fet que moltes frottole impreses per Petrucci estiguin atribuïdes a Josquin d’Ascanio. A Roma, on havia arribat acompanyant el cardenal Sforza, Josquin fou cantor de la capella papal entre el 1486 i el 1494, amb algunes interrupcions. Encara que no hi ha constància documental, és molt probable que restés a la ciutat després del 1494. La seva presència a la capital italiana deixa d’estar confirmada a partir del 1501.
En aquesta època Josquin començà a ser molt sol·licitat a les millors corts italianes del començament del segle XVI. Durant alguns períodes entre el final del segle XV i el 1504 treballà com a mestre de capella a Florència, a Mòdena, altre cop a Mi là, a Ferrara al servei del duc Hèrcules I, i en altres ciutats italianes. També sembla certa una estada a la cort de Lorena, encara que la seva activitat durant els darrers anys del segle XV és força confusa. Durant un viatge a Flandes per reclutar cantors per a la capella de Ferrara, entrà en contacte amb el rei Lluís XII i amb l’arxiduc Felip el Bell, per a qui possiblement treballà durant algun temps. Poc més tard, quan el duc de Ferrara morí el 1505, retornà a França i s’instal·là a Condé-sur-l’Escaut, on obtingué alguns càrrecs i beneficis eclesiàstics a l’església de Notre-Dame.
Aquesta mobilitat continuada juntament amb l’existència de documents en aparença contradictoris fan que la cronologia de la vida de Josquin sigui molt problemàtica i, de fet, ofereixi encara moltes llacunes. El fet inqüestionable en la seva trajectòria vital és que fou un compositor enormement valorat i apreciat ja en la seva època. Prova de la seva fama és el fet que moltes corts se’l disputaren i que s’arribaren a pagar xifres desorbitades pels seus serveis, com els 200 ducats anuals amb què fou retribuït a Ferrara. Els músics de la seva generació el consideraren el príncep dels compositors i es deixaren influir per la naturalitat i la capacitat expressiva del seu art. D’altra banda, els principals teòrics del moment, com Henricus Glareanus, Giovanni Spataro o Adrianus Petit Coclico, l’esmenten com a model per la solidesa de la seva tècnica i la perfecció de les seves obres. El darrer, que es reclama alumne seu, publicà un tractat Compendium musices (Nuremberg, 1552), basat en els sistemes d’ensenyament de Josquin. L’escriptor Cosimo Bartoli arribà a comparar-lo amb Miquel Àngel. Fou igualment considerat en els cercles intel·lectuals del seu temps. Baldassarre Castiglione el mencionà encomiàsticament en Il Cortegiano (Venècia, 1528). Luter en feu un dels elogis més grans que es poden fer a un compositor: "Josquin és l’amo de les notes perquè aconsegueix que facin el que ell vol, mentre que altres fan el que les notes volen." Un altre aspecte que distingí Josquin de la resta dels seus contemporanis fou el fet que les seves obres gaudiren d’una difusió molt àmplia i ràpida arreu d’Europa. Cap dels compositors anteriors, ni tampoc cap dels de la seva generació, no experimentà una propagació comparable de la seva música. S’ha de tenir en compte el fet que, just en el moment de la maduresa musical de Josquin, la impremta musical començava a caminar amb força sobretot de la mà de l’impressor venecià Ottaviano dei Petrucci. Fou aquest qui edità per primer cop un recull de misses de Josquin en una col·lecció apareguda el 1502, la qual seguiren dos volums més, els anys 1505 i 1514, que sumaven en total un recull de disset misses. Cap altre compositor no meresqué tanta atenció per part de l’editor venecià. En els primers temps de la impremta musical no solament era poc habitual dedicar més d’un volum a un sol compositor, sinó que també ho era el fet que en un llibre només hi apareguessin obres d’un sol músic. Naturalment moltes altres de les seves obres s’editaren en volums antològics o miscel·lanis al costat de les creacions d’altres autors. Però allò més sorprenent és que aquells volums monogràfics foren reeditats una vegada i una altra, fins i tot després de la mort del compositor. Aquest era un fet sense precedents, indicatiu de l’alta estima en què es tenia la seva obra i, sobretot, del grau d’influència que Josquin exercí sobre les generacions de compositors posteriors. Les seves obres foren considerades com a model a imitar, i fins i tot se li atribuïren composicions que ell mai no escriví amb l’ànim de validar creacions de compositors menors.
Les composicions
Autèntic paradigma del Renaixement musical, la producció de Josquin no es diferencia gaire, pel que fa als gèneres conreats, de la dels seus contemporanis, aquella magnífica generació de compositors nascuts entre el 1440 i el 1460 amb noms tan cabdals com els de Jacob Obrecht, Hendrik Isaac, Alexander Agricola, Loyset Compère o Pierre de La Rue. El seu particularíssim estil resultà de la combinació de dues forces en principi contraposades que Josquin sabé harmonitzar dins el marc d’una musicalitat molt efectiva: d’una banda la tradició musical francoflamenca, caracteritzada pel conreu rigorós del contrapunt i la independència de les parts, i, de l’altra, els models italians que, amb un caràcter completament diferent, molt més orientats vers textures homofòniques i una certa tendència tonal, començaven a despuntar.
El seu catàleg inclou prop de vint misses, diverses seccions de missa, un centenar de motets i setanta-vuit cançons profanes. Moltes altres obres són d’atribució dubtosa. Josquin escriví misses en diferents estils. En un intent de classificació, la seva producció en aquest camp pot dividir-se en tres grups d’acord amb els procediments utilitzats. Escriví algunes misses de cantus firmus, d’altres utilitzant la tècnica de la paràfrasi, i en algunes, procediments canònics. Entre les del primer grup, el més extens, hi ha força casos de cantus firmus profans. L’esquema melòdic regular de la cançó profana li fou molt útil per a modelar llargues estructures. Pertanyen a aquest grup misses comGaudeamus, Ave maris stella o De beata Virgine, totes elles a partir de cantus firmus sacres. En altres, com la missaHercules Dux Ferrariae i la missaLa, sol, fa, re, mi, el cantus firmus està basat en jocs de paraules sobre les síl·labes de solmització en forma de soggetto cavato. Les misses'L’homme armé’ super voces musicales i 'L’homme armé’ sexti toni estan igualment construïdes sobre un cantus firmus preconcebut, en aquest cas de caràcter profà. Pertanyen al tipus de misses de paràfrasi obres comMalheur me bat o Fortuna desperata. De fet, es tracta gairebé d’autèntiques misses de paròdia, atès que utilitzà totes les veus de les chansons polifòniques originals. La primera està basada en una peça d’Ockeghem i la segona en un arranjament polifònic anònim de la melodia italiana. Les misses Ad fugam i Sine nomine es basen en complexos cicles canònics. Finalment cal considerar la missaPange lingua, en la qual combina amb absoluta mestria diversos procediments sense sotmetre’s a la rigidesa de cap d’ells i se situa en un àmbit molt proper al dels seus motets de maduresa. A les misses és on es demostra la gran capacitat tècnica de Josquin, el seu domini absolut dels procediments del contrapunt i una destacada habilitat planificadora i constructiva. Amb tot, la missa, de la qual tan sols es tracten polifònicament les parts de l’ordinari, presenta certes limitacions per al desplegament de l’art d’un compositor com Josquin. Una de les més importants és el poc interès i les escasses possibilitats que, des del punt de vista expressiu, ofereixen els textos, sempre fixos de l’ordinari de la missa.
Fou justament en un espai del tot diferent, el del motet, on Josquin lluí amb més força les seves habilitats per a moldejar la música al servei d’uns textos sempre diferents i d’alt contingut expressiu, que constitueixen la part més representativa de la seva obra. Aquí demostrà la seva absoluta mestria per a fusionar text i música en un tot expressiu, fins a arribar a uns graus de llibertat i ductilitat no superats per cap dels seus contemporanis. Sembla com si se sentís estimulat per a donar a cada nova obra la intensitat que el text li reclamava. Amb els motets arribà a l’ideal d’una textura dúctil, on s’accentuà la igualtat i la unificació de motius de les parts vocals. Cultivà el gènere durant tota la seva vida i, tot i que l’establiment d’una cronolo-definitiva és difícil, es pot observar el procés de perfeccionament al qual es veié sotmesa la seva inventiva. L’interès per la sonoritat i per la claredat formal i una molt acurada planificació de l’estructura caracteritzen les obres dels darrers anys. En títols com Planxit autem David, Inviolata, integra et casta es, Maria, Miserere mei, Deus, Memor esto verbi tui o De profundis clamavi és perceptible la combinació d’elegància i expressivitat que caracteritzen el seu estil. Com en el cas de les misses, utilitzà diversos procediments compositius: alguns són motets sobre cantus firmus, altres són basats en paràfrasis de cants gregorians i, finalment, la resta són construïts sense cap mena de material preexistent.
Dins la seva producció profana dominà la chanson francesa, la major part a tres o quatre veus. També es conserven diverses frottole italianes i algunes composicions sense text, possiblement instrumentals. Petrucci edità algunes d’aquestes peces en les seves primeres col·leccions de música profana, encara que en alguns casos l’atribució és dubtosa.
Obra
Misses
18 misses a 4 v. (Ad fugam ; Ave maris stella ; Missa de beata virgine ; Di dadi ; 'L’homme armé’ sexti toni ; Pange lingua ; D’ung aultre amer ; Faisant regretz ; Fortuna desperata ; Gaudeamus ; Hercules Dux Ferrariae ; L’ami Baudichon ; La sol fa re mi ;'L’homme armé’ super voces musicales ; Malheur me bat ; Mater Patris ; Sine nomine ; Une musque de Biscaye), 6 seccions independents de misses (3 credos, 1 glòria, 2 sanctus)
Motets
109 motets, entre els quals: Abasalon, fili mi, 4 v.; Alma Redemptoris mater, 4 v.; Ave Maria, gratia plena, 4 v.; Ave nobilissima creatura, 6 v.; Benedicte omnia opera Domini Domino, 4 v.; Benedicta es, celorum regina, 4 v.; De profundis clamavi, 4 v.; Domine, ne in furore tuo, 4 v.; Gaude virgo, mater Christi, 4 v.; Huc me sydereo descendere, 6 v.; Illibata Dei virgo nutrix, 4 v.; In principio erat verbum, 4 v.; Inviolata, integra et casta es, Maria, 5 v.; Liber generationis Jesu Christi, 4 v.; Memor esto verbi tui, 4 v.; Miserere mei, Deus, 5 v.; O admirabile commercium, 4 v.; O Domine Jesu Christe, 4 v.; O virgum prudentissima, 6 v.; Pater noster, qui est in celis, 6 v.; Planxit autem David, 4 v.; Praeter rerum seriem, 6 v.; Qui velatus facie fuisti, 4 v.; Salve, regina, 5 v., Tu solus qui facis mirabilia, 4 v.; Usquequo, Domine, oblivisceris me in finem, 4 v.; Veni Sancte Spiritus, 6 v.; Victimae paschali laudes, 4 v.; Virgo prudentissima, 4 v.; Virgo salutiferi/Ave Maria, 5 v.; Voltum tuum deprecabuntur, 4 v.
Música vocal profana
78 obres, entre les quals: Adieu mes amours, 4 v.; Baisez moy, ma doulce amye, 4 v.; Bergerette savoyenne, 4 v.; Cela sans plus, 3 v.; Comment peult haver joye, 4 v.; El grillo, 4 v.; En l’ombre d’un boissonet au matinet, 4 v.; Entré je suis en grande pensée, 4 v.; Fortuna d’un gran tempo, 3 v.; Ile fantazies de Joskin, 3 v.; Incessamment livré suis à martire, 5 v.; Je sey bien dire, 4 v.; La belle se siet, 3 v.; La Bernardina, 3 v.; L’homme armé, 4 v.; Mille regretz, 4 v.; Nymphes des bois/Requiem (La déploration de Johannes Ockeghem), 5 v.; Petite camusette, 6 v.; Plus nulz regretz, 4 v.; Quant je vous voy, 4 v.; Recordans de my segnora, 4 v.; Scaramella va alla guerra, 4 v.; Se congié prens, 6 v.; Si j’avoys Marion, 3 v.; Si j’ay perdu mon amy, 3 v.; Une musque de Biscaye, 4 v.; Vous l’arez, s’il vous plaist, 6 v.
Diversos
134 obres dubtoses i falsament atribuïdes, entre les quals 118 motets, 11 misses, 1 rèquiem, 4 seccions de missa independents
Bibliografia
- Lowinsky, E.E. ed.: Josquin des Prez: Proceedings of the International Josquin Festival-Conference held at the Julliard School at Lincoln Center in New York City, 21-25 June 1971, Oxford University Press, Londres 1976
- Smijers, A. ed.: Werken van Josquin des Prés, 55 vols., Alsbach, Amsterdam 1921-69