Vida
Pertanyent a una família humil amb dotze fills, aprengué a tocar el violí i la corneta amb el seu pare, que era membre d’una petita formació local. Aviat demostrà uns dots excepcionals per a la música, i, amb motiu d’alguna celebració especial a Sortelung, s’afegia a la mateixa banda de músics. El 1874 ingressà en una petita orquestra d’aficionats i això li permeté atansar-se a les obres de J.S. Bach, J. Haydn o W.A. Mozart. Entre el 1879 i el 1883 formà part d’una banda militar a Odense. La seva primera formació fou, doncs, autodidàctica. Gràcies a l’ajut econòmic de diversos benefactors, el 1884 ingressà al Conservatori de Copenhaguen. Allí estudià, entre altres matèries, piano, violí i història de la música, aquesta darrera amb N. Gade, compositor que exercí una forta influència damunt el jove Nielsen. El 1889 fou contractat com a segon violí de la capella reial, on tingué ocasió de conèixer les òperes de R. Wagner, i el 1890 viatjà a Alemanya per estudiar més a fons la música del compositor alemany. Aquest entusiasme juvenil per Wagner, però, disminuí amb els anys, tot i que continuà admirant alguns aspectes de la seva obra. El 1891, durant una estada a París, conegué la que fou la seva esposa, l’escultora A.M. Brodersen. Un cop casats, viatjaren per Itàlia uns quants mesos i tornaren a Dinamarca el mateix any.
Nielsen llavors completà la composició de diverses obres, com ara la Simfonia número 1 (1890-92), que fou estrenada amb èxit el 1894. En la seva producció, les simfonies constitueixen un dels elements més notables. Fou també durant aquest període que consolidà un estil propi -allunyat del Romanticisme llavors en voga-, on barreja elements formals del Classicisme amb elements més moderns propis de la seva època. La bona acollida que tingueren les composicions d’aquesta etapa feu que comencés a ésser reconegut al seu país i pogué fruir per primera vegada d’una situació econòmica estable, gràcies sobretot a ajuts del govern danès i als contractes amb algunes importants cases editorials. Des del 1908 fou director del Teatre Reial d’Òpera, un dels centres més importants de la vida musical danesa, càrrec que abandonà el 1914. Entre el 1915 i el 1927 dirigí el Conservatori de Copenhaguen, on, a més, fou professor de teoria i composició en 1916-19. Els anys deu i vint foren productivament molt intensos per a Nielsen. Compongué la cinquena i sisena simfonies, força obres per a piano i el poema simfònic Pan og Syrinx. A més, en col·laboració amb Th. Laub, inicià un projecte de reforma de la cançó secular popular danesa. Fruit d’aquesta voluntat fou un recull de quaranta cançons daneses, publicades entre el 1914 i el 1917. Més tard publicà Vint melodies populars (1917-21) i Deu petites cançons daneses (1923-24), obres que es caracteritzen per la seva senzillesa melòdica.
El darrer període de la seva vida fou marcat per la composició d’obres de cambra i de música coral i també per l’estudi de la polifonia antiga. Nielsen era el compositor danès més respectat. Fou una veritable institució, com també ho fou el seu contemporani J. Sibelius. Tots dos excel·liren en el camp de la simfonia. Malgrat el moment en què compongué part de la seva obra, Nielsen no participà plenament dels moviments més avantguardistes, però n’emprà alguns elements. La seva formació, basada en els models clàssics i en el primer simfonisme romàntic i ampliada amb el neoromanticisme de J. Brahms, marcà la seva trajectòria estètica. No fou, però, un imitador, sinó que desenvolupà un llenguatge personal. Les seves sis simfonies participen d’aquestes característiques, tot i ésser escrites en períodes diferents. A banda del repertori simfònic, cal destacar el Concert per a violí (1911), el Concert per a flauta (1926) i el Concert per a clarinet (1928). Compongué dues òperes, Saul og David (1898-1901) i Maskarade (1906). La primera d’elles és potser una de les seves obres més properes al llenguatge més experimental de l’inici del segle XX. L’argument està inspirat en el passatge bíblic de l’enfrontament entre Saül i David. L’obra colpí el públic danès, acostumat a unes programacions en essència molt conservadores, en les quals el més innovador eren R. Wagner i l’opereta francesa. La segona vegada que Nielsen tornà al terreny de l’òpera ho feu amb una obra en tres actes sobre un llibret de V. Andersen. Fou un èxit complet i rebé moltes lloances per part d’E. Grieg, present en l’estrena. El llibret és proper a l’estil de C. Goldoni i fins i tot al de Molière. La concepció formal de l’obra palesa la gran admiració de Nielsen per les peces de W.A. Mozart. En les parts vocals hom aprecia que el compositor volgué mantenir els vincles amb el lied i també amb l’antiga cançó popular danesa. Aquestes formes conviuen al costat d’altres més properes a l’opereta francesa. Aquesta òpera, ambientada al segle XVIII, té un paper clau en l’òpera nacional danesa, ja que és la base sobre la qual compositors com P. Schierbeck, alumne de Nielsen, bastiren les seves propostes d’òperes daneses els anys posteriors.
Obra
Música escènica
2 òperes (Saul og David, ’Saül i David', 1898-1901; Maskarade, ’Mascarada', 1906); 14 obres de mús. inc. (entre les quals: Hr. Oluf han rider, ’El mestre Oluf passeja a cavall', 1906; Sankt Hansaftenspil, ’Sant Hansaftenspil', 1913; Prologue to the Shakespeare Memorial Celebrations, 1916; Aladdin, op. 34, 1919; Amor og Digteren, op. 54, ’L’amor i el poeta', 1930)
Orquestra
6 simfonies (núm. 1, sol m, op. 7, 1890-92; núm. 2, De fire temperamenter, op. 16, ’Els quatre temperaments', 1901-02; núm. 3, Sinfonia espansiva, op. 27, 1910-11; núm. 4, Det uudslukkelige, ’L’inextingible', op. 29, 1914-16; núm. 5, op. 50, 1921-22; núm. 6, Sinfonia semplice, 1924-25); Helios, obert. (1903); Concert per a violí, op. 33 (1911); Pan og Syrinx (1917-18); Concert per a flauta (1926); Concert per a clarinet, op. 57 (1928)
Cambra
5 qt. c. (1882-98); 3 sonates, vl. i pno. (núm. 1, sol M, 1881-82; la M, op. 9, 1895; núm. 2, op. 35, 1912); Piacevolezza, qt. c., op. 19 (1906; rev. com a Quartet de corda, fa M, op. 44, 1919); Ved en ung kunstners baare, qt. c., cb. ('En el fèretre d’un jove artista', 1910); Canto serioso, tr., pno. (1913); Serenata in vano, cl., fg., tr., vlc., cb. (1914)
Solo
Suite simfònica, pno., op. 8 (1894); Chaconne, pno., op. 32 (1916); Tema i variacions, pno., op. 40 (1917); Preludio e presto, vl., op. 52 (1927-28); Tre Klaverstykker, pno., op. 59 ('Tres peces', 1928); 29 petits preludis, org., 51 (1929); Dos preludis, org. (1930); Commotio, org., op. 58 (1931)
Cor
Hymnus amoris, S., T., Bar., B., cor, orq., op. 12 (1896-97); S#åX;vnen, cor, orq., op. 18 ('Son', 1903-04); Cantata per a l’aniversari de la universitat de Copenhaguen, cor, orq. op. 24 (1908); Cantata per a la commemoració de l’11 de febrer de 1659, cor, orq. (1909); Franz Neruda in memoriam, melodrama, narrador, orq. (1915); Fynsk Foraar, S., T., B., cor, orq., op. 42 ('Primavera a Fyn', 1921); Hyldest til Holberg, v. solistes, cor, orq. ('Homenatge a Holberg', 1922); Hymne til Kunsten, S., T., cor, instr. de vent ('Himne a l’Art', 1929); Tres motets, cor (1929)
Cançó
Cinc cançons, op. 4 (1891); Sis cançons, op. 10 (1894); Himnes i cançons sacres, 49 melodies (1913-14); Vint cançons daneses, vol. 1 (col·lab. T. Laub, 1914); Vint cançons daneses, vol. 2 (col·lab. T. Laub, 1914-17); Vint melodies populars (1917-21); Quatre melodies populars (1922); Balladen om b#åX;rnen, op. 47 ('Balada de l’os', 1923); Deu petites cançons daneses (1923-24); Vocalise-étude (1927)
Obra
Levende musik ('Música viva', 1925), traduïda a l’anglès a Londres el 1953; Min fynske barndom ('La meva infantesa', 1927), traduïda a l’anglès a Londres el 1953
Bibliografia
- Fabricius, J.: Carl Nielsen: Pictorial Biography, Berlingske Forlag, Berlín 1965
- Miller, H. i Cockrell, D.: History of Western Music, Harper Collins Publishers, Nova York 1991
- Salter, L.: Carl Nielsen, dins "The Illustrated Encyclopedia of Classical Music: A Guide to Composters and Recommended Recordings", Crown Publishers, Nova York 1978
- Simpson, R.: Carl Nielsen: Symphonist, J.M. Dent & Sons, Londres 1952