Estudià harmonia, contrapunt i piano a l’Acadèmia Sibelius de Hèlsinki, on es diplomà el 1949, i posteriorment musicologia a la Universitat de Hèlsinki. Entre el 1959 i el 1963 fou professor de composició de l’Acadèmia Sibelius i el 1966 fou nomenat membre de la Societat de Compositors Finesos. També realitzà una intensa tasca com a crític musical. Fortament arrelat a la música occidental —amb un ampli ventall d’influències que abracen de J.S. Bach a B. Bartók—, l’interès de la seva obra rau en la troballa d’un llenguatge nacionalista combinat amb el de la tradició occidental. D’allò més interessant resulta la seva peça per a orquestra Música per a cordes (1956-57), en la qual es troben elements provinents d’una estètica neoclàssica i del serialisme. En el catàleg de la seva obra també cal destacar el Concert per a violoncel i orquestra (1969) i l’òpera Viimeiset Kiusaukset ('Les darreres temptacions', 1975), que en ocasions ha estat vista com la lectura de Kokkonen de l’òpera El castell de Barbablava, de Béla Bartók.