Vida
Fou una figura de primera magnitud de la música teatral i sacra francesa de la primera meitat del segle XVIII. El 1674 ingressà a l’escolania de la catedral de Sant Salvador, a Ais de Provença, on al cap de tres anys inicià estudis eclesiàstics amb Guillaume Poitevin. El 1681 es traslladà a Arle per a ocupar la plaça de mestre de capella de Sant Tròfim. Allí romangué fins el 1683, any en què anà a Tolosa, on esdevingué mestre de música del cor de Sant Esteve. Fou en aquesta ciutat que començà a ser reconegut com a compositor de música religiosa. El 1694 guanyà la plaça de mestre de música de la catedral de Notre-Dame, a París, i fou el successor de Jean Mignon. Tres anys més tard compongué les seves primeres obres importants per a teatre, i les publicà sota el pseudònim de M. Campra le Cadet, utilitzant d’aquesta manera el nom del seu germà per tal d’evitar les desaprovacions de les autoritats eclesiàstiques, que no veien de bon ull les seves inclinacions creatives dins l’àmbit de la música profana. L’estrena, el 1697, de l'opéra ballet L’Europe galante gaudí de tan bona acollida per part del públic que, de llavors ençà, Campra tingué el suficient coratge per a signar la producció profana amb el seu propi nom. La seguretat de poder comptar amb el patronatge reial l’impulsà, el 1700, a abandonar la plaça de Notre-Dame. La regència de Felip d’Orleans, patró del compositor, el dugué al moment culminant de la seva carrera. En reconeixement al seu talent i als serveis prestats a l’Académie Royale de Musique, Lluís XV li garantí, el 1718, una pensió anual de 500 lliures. El 1722 esdevingué director particular de música de Lluís Armand de Borbó, príncep de Conti, per a qui compongué diversos divertissements. Després de treballar com a segon mestre a la capella reial de Felip d’Orleans, el 1730 es convertí en inspector general de l’Académie Royale de Musique. A partir del 1735 la seva salut començà a empitjorar i es veié obligat a abandonar les seves tasques a la capella. Es retirà a Versalles, on visqué els darrers anys de la seva vida.
Dins el camp del gènere operístic, Campra fou un dels principals continuadors de la tasca duta a terme per Giovanni Battista Lulli. La seva principal contribució a la música francesa fou la creació de l'opéra ballet. Obres com L’Europe galante (1697), Le carnaval de Venise (1699), Les muses (1704), Les fêtes vénitiennes (1710) o Les ages (1718) revelen el caràcter pastoril i exòtic de les seves opéras ballets, i la seva especial preocupació per crear una música agradable a l’oïda. En aquestes obres, s’evita el drama continu: cada acte, més o menys independent, presenta una intriga còmica diferent. La relativa importància concedida al contingut dramàtic afavorí la introducció d’elements italians a les seves composicions, com àries a l’estil italià i en forma da capo -que els francesos denominaven ariettes per distingir-les de la forma més breu, l'air -, i l’ampliació de les grans escenes de divertissements, que consistien bàsicament en ballets i cors. En aquestes obres, Campra aconseguí fusionar magistralment la delicadesa de la música francesa i la vivacitat i la gràcia de la música italiana. El disseny melòdic de les àries fou un dels principals secrets de la popularitat de les seves òperes. Heretà de Lulli la tendència a la confecció de frases curtes i simètriques, un delicat sentit del color orquestral i un expressiu ús de l’ornamentació. Per contra, el virtuosisme de les arie da capo i les ariettes i la utilització d’un llenguatge harmònic modern, amb una marcada tendència a les modulacions, són efecte de la influència italiana. Campra també compongué divertissements, ballets i tragèdies líriques, com ara Hésione (1700), Tancrède (1702) o Idomenée (1712). La producció vocal inclou tres llibres de cantates profanes que revelen una gran influència del gènere operístic. En aquestes obres predominen les arie da capo i les ariettes, generalment per a veu amb acompanyament de continu. Les últimes obres inclouen instruments obligats. Per exemple, la partitura de La colère d’Achille, que pertany al tercer llibre, inclou flautes, oboès, trompetes i corda. Les composicions dels primers llibres de motets mostren una destacada influència de ritmes de danses populars franceses, com s’observa, per exemple, a l’al·leluia del motet O sacrum convivium. En canvi, els llibres de motets tercer, quart i cinquè revelen la voluntat del compositor d’imitar el que ell denominava la manière italienne, amb arie da capo d’elaborats melismes vocals i elements procedents del medi concertant. Bona part dels grands motets de Campra presenten arie di bravura i passatges instrumentals de gran virtuosisme.
Fou el compositor de música religiosa més destacat de la generació que florí a França durant el primer quart del segle XVIII. Però, malgrat que arribà a compondre en una gran varietat de formes i amb un estil atractiu, la seva producció ha estat sovint eclipsada per la del seu predecessor, Lulli, i la del seu successor, Jean Philippe Rameau. Campra amplià el vocabulari musical de Lulli i introduí un considerable grau de versemblança a l’òpera francesa.
Obra
Música escènica
Prop de 30 obres, entre les quals: L’Europe galante, opéra-ballet (1697); Le carnaval de Venise, ballet (1699); Hésione, tragèdia lírica (1700); Aréthuse ou La vengeance de l’Amour, tragèdia lírica (1701); Tancrède, tragèdia lírica (1702); Les muses, opéra-ballet ; Iphigénie en Tauride, tragèdia lírica (1704); Alcine, ballet (1705); Le triomphe de l’amour, ballet (1705); Hippodamie, tragèdia lírica (1708); Les fêtes vénitiennes, ópera-ballet (1710); Idomenée, tragèdia lírica (1712); Les amours de Vénus et de Mars, ballet (1712); Télèphe, tragèdia lírica (1713); Les ages, opéra-ballet (1718); Achille et Deidamie, tragèdia lírica (1735)
Música vocal
3 llibres de Cantates françoises (publ. 1708, 1714, 1728) que contenen 20 cantates (entre les quals: L’heureux jaloux ; Les femmes ; Silène ; La danse de Flore ; Enée et Didon ; L’hereux moment ; Les caprices de l’Amour ; La colère d’Achille ; Le papillon ; Le lys et la rose); 5 llibres de motets (publ. 1695, 1699, 1703, 1706, 1720) que contenen 56 motets (entre els quals: O sacrum convivium ; Laudate Dominum ; Laudabit usque ad mortem ; Ave regina coelorum ; O Jesu amantissime ; Benedicam Dominum ; O dulcis amor ; Pange lingua gloriosa ; Cantemus exaltemus ; Quan dulce est ; Nunc dimittis ; Domini est terra); 1 missa a 4 v.; 2 llibres de salms (publ. 1737, 1738); 1 missa de difunts; 25 grands motets (entre els quals: Beatus vir ; Confitebor tibi ; Ecce panis angelorum ; Jubilate Deo ; Magnus Dominus ; O panis Deus ; Sacris solemnis); prop de 20 motets conservats en fonts manuscrites (entre els quals: In exitu Israel ; Veni creator Spiritus ; Usquequo Domine ; Deus in adjutorium ; Isti sunt agni novelli)
Bibliografia
- Anthony, J.R.: French Baroque Music from Beaujoyeulx to Rameau, Norton, Nova York 1978
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Isherwood, R.M.: Music in the Service of the King: France in the Seventeenth Century, Cornell University Press, Ithaca, Nova York 1973
- Palisca, C.V., La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978