Vida
François Couperin, generalment conegut per François el Gran per tal de distingir-lo del seu oncle François el Vell, fou fill de l’organista Charles Couperin i de Marie Guérin, i probablement feu els primers estudis de música i d’interpretació al teclat -orgue i clavicèmbal- amb el seu pare. En morir aquest el 1679, continuà estudiant amb l’organista de Lluís XIV, Jacques Thomelin, mentre Michel-Richard Delalande feia interinament d’organista de Saint-Gervais, càrrec que François ocupà més tard. Finalment, el 1685, a l’edat de divuit anys, François Couperin pogué ocupar el càrrec en propietat, i el 1689 es casà amb Marie-Anne Ansault, amb qui tingué quatre fills. L’any següent donà a conèixer les seves primeres obres, un recull de dos cicles de peces litúrgiques per a orgue titulat Pièces d’orgue consistantes en deux messes..., coneguts generalment com a Messe des paroisses i Messe des couvents, i que durant molt de temps foren atribuïts a François Couperin el Vell.
El 1693, un tribunal presidit pel rei l’escollí successor del seu mestre a la capella reial, i ben aviat fou nomenat successivament mestre de clavicèmbal del duc de Borgonya, del comte de Tolosa, de la princesa de Conti i d’altres membres de la família reial. Obtingué títol de noblesa i escut d’armes el 1696, i l’any següent feu el primer dels seus freqüents canvis d’habitatge, cada vegada més luxosos. També per aquells anys participà en el contenciós que mantenien els músics d’instruments de teclat de París amb l’antiga confraria de ministrers, que pretenia fer-los cotitzar com tots els altres músics ambulants. Mentrestant, anà component les seves obres per a clavicèmbal -la part més important de la seva producció- i també peces de música vocal religiosa per a conjunts reduïts, destinades a la capella reial, i música de cambra. De fet, el rei, els darrers anys del seu govern, el cridà sovint a Versalles per a fer música de cambra -amb quatre instrumentistes més de la cort-, en substitució de J.H. d’Anglebert, que era el clavecinista reial. El 1717, en morir d’Anglebert, Couperin rebé el nomenament oficial. En qualsevol cas, mai no es preocupà per l’acumulació de càrrecs a la cort i menà una vida més modesta i recollida que la de músics com G.B. Lulli o M.R. Delalande. El 1723, la seva salut començà a deteriorar-se i el seu cosí Nicolas el substituí en les tasques d’organista a Saint-Gervais. El 1730, quan la mala salut ja l’havia obligat a deixar el treball i la composició, renuncià els seus càrrecs a la cort. Alguns dels seus fills foren instrumentistes: Marie-Madeleine, per exemple, ingressà en un convent, on feu d’organista, i Marguerite-Antoinette, que morí soltera, el succeí en el càrrec de clavecinista reial.
La fama de Couperin, un dels compositors francesos més importants del Barroc, no es deu a la música escènica, com en els casos de Lulli o J.Ph. Rameau, ni a la religiosa, com en els de Delalande o A. Campra. La seva importància, tant al segle XVIII com després, rau en les peces curtes per a clavicèmbal, perfectament adaptades al llenguatge tan particular d’aquest instrument, que sabé explotar com molt pocs altres autors. Aquestes obres per a clavicèmbal sol, més de 200, foren publicades en quatre quaderns (livres), agrupades per tonalitats, en sèries que ell anomenà ordres, sense la voluntat, però, de crear obres cícliques tancades. Aquesta mena de suites són integrades per una quantitat variable de peces, des de quatre fins a vint-i-tres, i hi ha molt poques danses. La majoria porten títols de significació diversa, i no són referents musicals. Molts d’aquests títols són dedicatòries o homenatges a persones del seu cercle o a personatges importants, alguns cops amb la intenció de retratar el seu destinatari de manera més o menys anecdòtica, com és el cas de La Garnier, La Mézangère o La Forqueray. Altres fan referència a escenes corrents i quotidianes, poètiques en la seva senzillesa, com La fileuse. En algunes ocasions, com ara Les fastes de la grande et ancienne Ménestrandise, es tracta de descripcions gràfiques. La majoria de títols, però, són evocacions subtils en la línia estètica de les arts del rococó francès: Les délices, L’Arlequine, Le dodo ou l’Amour au berceau...
Una de les característiques de la música de Couperin és la profusió d’ornaments, d’una diversitat i meticulositat poques vegades superades, i que només en part poden ser enteses com a recursos per a suplir la mancança del clavicèmbal a l’hora de mantenir notes llargues. Pel que fa a les formes musicals emprades, Couperin romangué sovint fidel a la forma binària de dansa amb repetició de totes dues parts, caracteritzada per un allunyament de la tonalitat en el pas d’una a l’altra i de la tornada al to principal a la secció final. No demostra cap intenció, però, de desenvolupar el material exposat o de reexposar-lo a la manera de la sonata binària de D. Scarlatti o dels clavecinistes de la Península Ibèrica. Una altra estructura emprada, aquesta heretada de la tradició clavecinística francesa, és la forma amb variacions sobre un baix obstinat, la xacona. Però, en tot cas, el rondó fou l’estructura musical que preferí, a causa de la recurrència d’un tema característic alternat amb episodis contrastants o complementaris, sobretot en les obres de més envergadura. Les peces de clavicèmbal de Couperin, amb una contenció elegant i d’expressió subtil, amb un caràcter d’evocació o d’impressió més que no pas de descripció o d’interpretació, han fet que determinades tendències estètiques musicals molt posteriors, representades per músics com C. Debussy o M. Ravel, hagin volgut trobar en aquest autor l’essència de la música culta francesa.
Pel que fa a la seva música de cambra, palesa molts trets també característics de la música per a clavicèmbal; tanmateix, si en aquesta darrera continuà i desenvolupà l’estil característicament francès dels seus mestres -inclòs el seu oncle Louis-, en la música per a conjunt instrumental, que es limita a obres d’una o dues parts i baix continu, maldà des de ben aviat per introduir els nous estils procedents d’Itàlia, als quals el públic francès havia estat refractari fins aleshores. Probablement fou mitjançant el seu cosí Marc-Roger Normand (1663-1734), organista a Torí, que entrà en contacte amb la música instrumental d’A. Corelli i dels seus contemporanis. Cap al 1690 compongué una sonata en trio que presentà com a obra d’un compositor italià i obtingué força èxit. Les primeres obres que publicà en aquest camp -els quatre concerts royaux - aparegueren com un suplement del tercer llibre de peces per a clavicèmbal (1722), però el 1726 Couperin rescatà les seves primerenques sonates per a trio en el recull Les nations, tot ampliant-les amb moviments de suite, amb la intenció deliberada d’harmonitzar els estils francès i italià en aquest nou gènere instrumental. Pocs anys abans ja havia publicat amb aquesta mateixa finalitat el recull titulat Les goûts réunis i també obres com L’apothéose de Corelli o L’apothéose de Lully, les més ambicioses pel que fa a la instrumentació i on els diferents moviments es desenvolupen a partir d’un programa descriptiu, i fins i tot argumental, amb un llenguatge marcadament retòric.
En el camp de la música d’església, no s’ha conservat cap obra de Couperin composta seguint la línia del grand motet, tant del gust de la cort versallesca, i sempre es dedicà més a les obres per a una, dues o tres veus amb un acompanyament instrumental reduït, amb una influència destacada de M.A. Charpentier i de la música italiana. També compongué segons aquesta combinació força versets de salms per als oficis de la capella reial. Al marge de les seves obligacions en aquesta institució, també escriví per a un convent de monges unes lliçons per a Setmana Santa, les Leçons de Ténèbres, de les quals només s’han conservat les tres del dimecres, que són probablement la millor música religiosa de l’autor. A aquestes obres, cal afegir-ne algunes de vocals profanes en francès, principalment airs seriosos i cançons de beure. Alguna de les seves obres teòriques tingué una gran difusió ja a l’època, com ara el mètode titulat L’art de toucher le clavecin (1716), indispensable per a interpretar correctament les seves peces de clavicèmbal; en canvi, el seu mètode d’acompanya ment no arribà a ser imprès.
Obra
Clavicèmbal
Pièces de clavecin...premier livre (publ. 1713); Second livre de pièces de clavecin (publ. 1716-17); Troisième livre de pièces de clavecin (publ. 1722); Quatrième livre de pièces de clavecin (publ. 1730)
Música instrumental
Concerts royaux núm. 1-4, clav. i fl., vl., ob., violó/fg. (1722); Les goûts-réunis o Nouveaux concerts (publ. 1724); Le Parnasse, ou l’apothéose de Corelli, sonata en trio (publ. 1724); L’apothéose de Lully (1725); Les nations: Sonades et suites de simphonies en trio (La françoise, L’espagnole, L’impériale, La piemontoise, publ. 1726)
Música vocal
Leçons de Ténèbres À une et à deux voix (1713); prop de 40 motets religiosos (entre els quals: Accedo ad te, Festiva aletis, Laudate pueri Dominum, O Domine quia refugiam, O Jesu amantissime, Qui retribuam tibi Domine, Resonent organa); 13 obres vocals profanes a 1, 2 o 3 veus (la majoria airs sérieux : Qu’on ne me dise, 1697; Il faut aimer, 1711; Trois vestales champêtres et trois Poliçons); cantata Ariane abandonée (música perduda)
Orgue
Pièces d’orgue consistentes en deux Messes, l’Une à l’usage ordinaire des paroisses, pour les Fêtes Solennelles. L’Autre propre pour les Couvents de Religieux, et Religieuses... (1690)
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Llongueras i Badia, Joan: Couperin o la gràcia, Bach o el fervor, Beethoven o la passió, Residència d’Estudiants de Catalunya; Imp. Altés, Barcelona 1925