Fou el membre més il·lustre d’una família de constructors d’instruments de vent-fusta actius des del principi del segle XVI. El sobrenom d'el romà deriva del fet que, de jove, es traslladà a Roma per motius d’estudi. El 1708 fou flautista de la cambra del rei. Considerat el virtuós més prestigiós de la seva època, compongué a més alguns llibres de suites en estil francès i trio sonates d’influència francesa i italiana. Destaca la revisió que feu del seu segon llibre de suites (1715) pel gran nombre d’ornamentacions que inclogué en la música, la qual cosa el converteix en una important font per al coneixement de l’ornamentació en la música francesa del segle XVIII. En general, les seves obres mostren una construcció impecable i una escriptura imaginativa i emotiva a la vegada. El seu llibre Principes de la flûte traversière (1707) fou el primer tractat sobre la interpretació de la flauta i l’oboè aparegut a Europa. Aconseguí un gran èxit, i se’n feren nombroses reimpressions. El segon tractat, L’art de préluder sur la flûte traversière (1719), és el més important sobre la improvisació en la música de flauta aparegut a França. Compongué encara un tercer tractat titulat Méthode pour la musette (1737).