Vida
Seguint la idea del seu pare, la seva formació fou principalment autodidàctica, malgrat que seguí els ensenyaments d’aquest i de J. Rey pel que fa a la composició. Posteriorment, Andrea Sacchini l’ajudà a millorar el seu estil. De Sacchini adoptà la gràcia de l’estil italià, que influí clarament la seva obra, tret que sovint s’ha confós amb una falsa influència mozartiana. De molt jove entrà com a violinista a l’Orquestra de l’Òpera de París, i aviat es dedicà a la composició. Els seus primers treballs foren cantates escrites per als Concerts Spirituels, però la major part de la seva producció fou operística. Entre les obres d’aquest gènere destaquen, per la seva originalitat, Montano et Stéphanie i Le délire, ambdues estrenades el 1799. El 1795 s’inicià en el món de la docència com a professor d’harmonia al Conservatori de París, on també ensenyà composició des del 1818. El 1807 fou nomenat director de l’Orquestra de l’Òpera de París. Fent-se ressò del moviment de reforma musical liderat per C.W. Gluck, n’aplicà les recomanacions en la renovació organitzativa de la formació orquestral. Un dels seus mèrits principals fou la reorquestració i el perfeccionament de partitures clàssiques d’autors com J.B. Lully, J.Ph. Rameau o A. Campra, fet que afavorí el manteniment de la vitalitat de l’escola francesa.
L’estrena de Françoise de Foix (1809) marcà l’inici de la decadència d’Henri-Montan Berton com a compositor d’òpera i manifestà la seva incapacitat per a adaptar-se als nous gustos del públic. A partir d’aquest moment es dedicà plenament a la docència i a la redacció de tractats teòrics des dels quals defensava l’escola francesa enfront de la italiana. La fama creixent de G. Rossini el dugué a escriure, desil·lusionat, el pamflet De la musique mécanique.
Obra
Òpera
44 òperes, entre les quals: Les promesses du mariage (1787); La dame invisible (1787); Les rigueurs du cloître (1790); Le nouveau d’Assas (1790); Les deux sentinelles (1791); Les deux sous-lieutenants (1792); Eugène (1793); Agricol Viala (1794); Ponce de Léon (1797); Le rendez-vous supposé (1798); Montano et Stéphanie (1799); Le délire (1799); Le concert interrompu (1802); Aline, reine de Golconde (1803); La romance (1804); Le vaisseau Amiral (1805); Délia et Verdikan (1805); Les maris garçons (1806); Le chevalier de Sénanges (1808); Ninon chez Madame de Sévigné (1808); Françoise de Foix (1809); Le charme de la voix (1811); La victime des arts (1811); Valentin (1813); L’oriflamme (col·lab. Kreutzer, Méhul, Paer, 1814); Féodor (1816); Roger de Sicile (1817); Corisandre (1820); Blanche de Provence (col·lab. Kreutzer, Paer, Boieldieu, Cherubini, 1821); Virginie (1823); Les deux mousquetaires (1824); Pharamond (col·lab. Boieldieu, Kreutzer, 1825); Les créoles (1826), La marquise de Brinvilliers (col·lab. Boieldieu, Batton, Auber, Blangini, Carafa, Cherubini, Hérold, Paer, 1831)
Ballet
L’enlèvement des Sabines (1810); L’enfant prodigue (1812); L’hereux retour (col·lab. Kreutzer, Persuis, 1815); Les deux rivaux (col·lab. Kreutzer, Persuis, Spontini, 1816)
Cantates
Absalon (1786); Anne de Boulen (1787); Le sacrifice de Jephté (a 1791); David dans le temple (a 1791); Les bergers de Bethléem (a 1791); La glorie de Syon (a 1791); Marie de Seymovís (1791); Orphée dans le bois (a. 1791); Le retour de Thésée (1803); Trasibule, Hôtel de Ville (1804); Le chant de retour (1807); Cantata per al casament de Napoleó i Maria Lluïsa (1810); Lutèce (a 1815)
Obra
Traité d’harmonie basé sur l’arbre généalogique suivie d’un Dictionaire des accords, 4 vols., París 1815; Jeu des préludes harmoniques, París 1819; De la musique mécanique et de la musique philosophique, París 1826; Épître à un célèbre compositeur français, Boieldieu, París 1829; Catéchisme musical raisonné, París 1841
Bibliografia
- Adam, A.: Berton, dins "France Musicale", vol. VII, París 1944
- Blanchard, H.: Henri-Montan Berton, París 1839
- Chalton, D.: Orchestration and Orchestral Practice in Paris, 1789-1810, Universitat de Cambridge 1973