Vida
Tant ell com els seus germans demostraren una gran capacitat envers la música, si bé concretament Charles-Valentin fou un nen prodigi. Al Conservatori de París guanyà premis de solfeig quan només tenia set anys, i poc més tard guanyà certàmens de piano (1824), d’harmonia (1827) i també d’orgue (1834). Cridà l’atenció de L. Cherubini, que el considerà un pianista de talent extraordinari. Fou alumne d’harmonia de V.-C.-P. Dourlen i de piano de P.-J.-G. Zimmermann. Freqüentà els cercles de F. Chopin i G. Sand, amb els quals establí una profunda amistat.
Home de caràcter introvertit, rebutjà sempre la companyia de la gent, i les seves aparicions en públic i els concerts foren cada vegada més esporàdics. Hi ha llargs períodes de la seva vida sobre els quals no se sap pràcticament res. Desapareixia de la vida pública i reapareixia per donar algun concert o bé publicava noves obres. Així, dels anys trenta i quaranta és poca la informació que es té sobre Alkan. Se sap, per exemple, que entre el 1829 i el 1836 fou professor de solfeig al Conservatori de Música de París. Després d’una època de silenci reaparegué el 1844, que començà a donar una sèrie de concerts, per exemple, a la Salle Erard. Ja llavors cridà l’atenció de músics com ara R. Schumann i F. Liszt, que el consideraven un dels virtuosos més grans de l’època. Les publicacions de les obres eren tan intermitents i escasses com les aparicions públiques, i la música reflecteix el caràcter del seu autor. El seu temperament esquerp el va abocar fins i tot a algunes situacions desagradables, com ara la disputa amb J.F. Marmontel en ocasió de la successió de Zimmermann per a la plaça del conservatori. Finalment fou Marmontel el qui obtingué el càrrec.
Com a pianista, Alkan tenia un repertori ampli, que comprenia des de músics del segle XVIII fins a compositors coetanis. Fou un admirador de l’estil clàssic i també de l’obra de J.S. Bach, entre altres autors, i arribà a compondre peces seguint l’estil d. També era un fervent partidari del piano amb pedaler, per al qual va escriure algunes obres notables, especialment durant la seva etapa de maduresa. Alkan compongué bàsicament per a piano, i algunes de les seves obres per a orquestra foren adaptades per ell mateix a aquest instrument. S’ha conservat tota la seva obra, però la Simfonia en si menor, per exemple, s’ha perdut. Tot i la seva gran dedicació al piano, són notables algunes de les composicions que feu per a orquestra de cambra. Les obres de joventut estan dins la línia de música en voga a l’època, però amb els anys evolucionà cap a un estil més personal. En aquest sentit són destacables els estudis publicats entre el 1838 i el 1844. Mostrà gust pels títols inusuals, com ara en l’obra Le chemin de fer, i usà sovint la ironia. També són notables els 25 Préludes, opus 31, escrits en totes les tonalitats majors i menors, la Grande sonate: Les quatre âges, opus 33 (1848), i els Douze études, opus 35 (1848). La seva obra més ambiciosa foren els Douze études, opus 39 (1857), tots escrits en tonalitats menors. La música d’Alkan deu molt tant als músics del segle XVIII com a compositors contemporanis seus, sobretot F. Chopin. Fou un gran pianista, especialment preocupat per la precisió rítmica en l’execució, i les seves composicions exigeixen una gran tècnica i un virtuosisme extrem per part dels intèrprets. La seva obra fou una notable aportació a la tècnica pianística. La seva música, però, ha estat negligida durant molt de temps malgrat l’admiració que despertà entre els seus contemporanis.
Obra
Prop de 70 obres per a piano, entre les quals: Rondeau chromatique, op. 12 (1833); Trois andantes romantiques, op. 13 (1837); Trois grandes études, op. 76 (1838); Le preux, estudi de concert, op. 17 (1844); Le chemin de fer, estudi, op. 27 (1844); Marche funèbre, op. 26 (1846); 25 Préludes, pno./org., op. 31 (1847); Grande sonate: Les quatre âges, op. 33 (1848); Scherzo focoso, op. 34 (1848); Douze études, op. 35 (1848); Trois marches, quasi da cavalleria, op. 37 (1857); Douze études, op. 39 (1857), Minuetto alla tedesca, op. 46 (1857); 5 Récueil de chants (1857-73); Le tambour bat aux champs, op. 50 bis (1859); Nocturne núm. 4, Le grillon, op. 60 bis (1859); 4 obres per a piano amb pedaler o orgue, entre les quals: Benedictus, op. 54 (1859); Impromptu sur le choral de Luther, op. 69 (1871); 3 obres per a pno. a quatre mans; 3 obres de cambra: Gran Duo concertant, vl., pno., op. 21 (1840); Trio per a piano, op. 30 (1841); Sonata de concert, vlc., pno., op. 57 (1857); 7 obres vocals: Hermann et Ketty (de pastoret) (1832); Marche funèbre d’un papagallo, 2S., 1T., 1B., tres ob., fg. (1859); entre altres. Transc. per a piano d’obres de J.S. Bach, L. van Beethoven, C.W. Gluck, A.E.M. Grétry, G.F. Händel, J. Haydn, W.A. Mozart, G. Meyerbeer i C.M. von Weber, entre d’altres
Bibliografia
- Hennig, D.: Charles-Valentin Alkan, Universitat d’Oxford 1975
- Macdonald, H.: The Enigma of Alkan, Universitat d’Oxford 1976
- Smith, R.: Alkan: the Enigma, Londres 1976
- Lewenthal, R.: Introduction to The Piano Music of Alkan, Nova York 1964