Vida
Orfe de pare a cinc anys, rebé la primera formació musical de la seva mare, la pianista Victorine Lemachois. Abans d’entrar al Conservatori de Música de París, el 1836, havia estudiat música al Lyceé Saint Louis i, privadament, amb A. Rejcha. Al conservatori rebé classes de Halévy (contrapunt), Lesueur (composició) i Zimmermann (piano). A més, cursà estudis universitaris de filosofia. Amb la seva cantata Fernand guanyà el Premi de Roma de composició el 1839, gràcies al qual aconseguí la beca que li donà la possibilitat d’instal·lar-se a la Villa Medici durant més de tres anys. Aquella època fou vital per a la formació de Gounod. A Roma quedà impressionat per la música italiana dels segles precedents, especialment per la de G. da Palestrina. El contacte amb els nuclis aristocràtics i cultes li permeté fer amistat amb el pintor Ingres, llavors director de la Villa Medici, i amb la compositora i pianista Fanny Hensel, germana de F. Mendelssohn, que el familiaritzà amb la música de Bach, Beethoven i del seu propi germà, com també amb la literatura de Goethe. Ja en aquell temps, Gounod patí permanents crisis religioses que havien de ser habituals durant la resta de la seva vida i que el portarien diversos cops a plantejar-se la seva vocació eclesiàstica. Abans de tornar a París, en 1842-43 viatjà per Àustria i Alemanya. Allà entrà en contacte amb F. Mendelssohn i O. Nicolai, millorà els seus coneixements de la vida musical i cultural germàniques, i donà a conèixer algunes de les seves primeres composicions.
De tornada a París, Gounod es guanyà la vida com a mestre de capella i organista de les Missions Estrangeres. Les seves composicions eren, en general, de caràcter religiós; s’hi inclouen diverses misses, entre les quals cal destacar la Messe brève e salut, en sol M, per a cor d’homes, opus 1. Aquestes obres responien al desig de restaurar l’esperit de la litúrgia en la música sagrada: eren d’un estil auster i sovint a cappella, i estaven influïdes per la polifonia religiosa que havia sentit a Itàlia. A partir de llavors, Gounod dirigí l’atenció cap a l’òpera, no tant per la seva passió pel teatre com per la necessitat d’integrar-se en l’ambient musical parisenc, en el qual tan sols la producció operística podia fer que un compositor fos tingut en compte. Seguint el consell de la cantant Pauline Viardot, compongué les seves dues primeres òperes: Sapho (1851) i La nonne sanglante (1854, basada en la novel·la gòtica El monjo, de Lewis), però no tingué èxit. També escriví la música incidental per a Ulisse (1852) i per a Le bourgeois gentilhomme (1857). En aquella època treballà com a director del gran cor obrer l’Orphéon de la Ville de París, per al qual escriví nombroses obres. El 1852 es casà amb Anna, la filla del seu anterior professor Pierre Zimmermann. El 1855 s’estrenà la Messe solennelle de Sainte-Cécile, l’obra per la qual Gounod és més recordat com a compositor de música eclesiàstica i que sofrí diferents ampliacions i revisions fins el 1874. Estava escrita en un estil florit i alhora més operístic, que ja havia anticipat en la Méditation sur le 1r Prélude de piano de S. Bach (1853), que més tard serví de base per a les múltiples versions del seu Ave Maria. Això contrastava amb l’austeritat de les seves primeres misses. De fet, aquesta obra no segueix de manera estricta el text de l’ordinari, la qual cosa fa pensar que no estava pensada específicament per a la litúrgia. D’aquesta època són també la Simfonia núm. 1, en re M (1855), i la Simfonia núm. 2, en si♭ M (1856), que mostren una gran habilitat a l’hora de seguir els models clàssics de Haydn, Beethoven i Mendelssohn.
Després de l’estrena de l'opéra-comiqueLe médecin malgré lui (1858) sobre un text de Molière, arribà la que havia de ser sens dubte la seva obra més important: l’òpera Faust, basada en el text homònim de Goethe i estrenada al Théâtre Lyrique el 19 de març de 1859. La primera versió incloïa fragments parlats, però l’any següent Gounod els transformà en recitatius. La seva primera representació a l’Òpera de París el 1869 mostrà la versió definitiva, tal com la coneixem avui dia, amb l’afegit del ballet en el cinquè acte. Fou un dels majors èxits de la història de l’òpera: amb ella s’inaugurà el Metropolitan de Nova York el 1883, i del 1863 al 1911 fou representada cada temporada al Covent Garden. A Barcelona s’estrenà al febrer del 1864.
El Faust de Goethe havia fascinat Gounod des que l’havia llegit durant la seva estada a Roma. L’adaptació que en feren els llibretistes Barbier i Carré n’aprofità tan sols la història d’amor i els aspectes més efectistes, i convertí el drama original de rerefons filosòfic en una història perfectament adaptada a la moral burgesa del III Imperi francès. A Alemanya, per tal de remarcar les diferències amb el text de Goethe, es representà sempre amb el títol de Marguerethe. Musicalment, l’obra conjuminà la tradició de la grand opéra (com en els fragments de la kermesse o el tercet final) amb la de l'opéra-comique (l’ària de les joies, el quartet del jardí). Gounod superà la tradició iniciada per Meyerbeer, que introduí una major profunditat psicològica en els personatges, però, en general, en la seva música predominà sempre el caràcter sentimental per sobre dels valors dramàtics de la trama. L’èxit de Faust li obrí les portes de l’Òpera de París, on estrenà La reine de Saba (1862). Els seus èxits posteriors més importants foren Mireille i especialment Roméo et Juliette, estrenades al Théâtre Lyrique el 1864 i el 1867, respectivament.
La guerra francoprussiana produí un trencament en la carrera i en la vida privada de Gounod, que el 1870 marxà a Anglaterra, on romangué durant quatre anys, i només visità París esporàdicament. Allà compongué l’òpera Polyeucte (no estrenada fins el 1878), música incidental per a Jeanne d’Arc (1873), de Barbier, i moltes cançons i música religiosa. Quan es formà la Royal Albert Hall Choral Society el 1871, Gounod en fou el primer director durant un any. La relació mantinguda amb la cantant Georgina Weldom empitjorà la seva situació personal i social i provocà el trencament del seu matrimoni. Aquesta nova relació, però, degenerà fins acabar en un enfrontament judicial entre els dos membres de la parella pels drets de Polyeucte. Al juny del 1874, Gounod tornà a París després de patir una greu malaltia.
Els últims anys de la seva vida es mostrà interessat novament per la composició de misses, com a la primera època. Des de la Messe solennelle de Sainte-Cécile no n’havia tornat a escriure cap més, però a partir del 1870 en compongué moltes, algunes basades en cants gregorians. També escriví dos oratoris: La rédemption, començat el 1868 i estrenat a Birmingham el 1881, i Mors et vita (1885). Tot i així, continuà escrivint per a l’escena, però ni Cinq-Mars (1877) ni la seva última òpera, Le tribut de Zamora (1881), no tingueren èxit. Un cas insòlit de música instrumental és la Petite symphonie (1885) per a deu instruments de vent. La seva última composició fou el Rèquiem per a solistes, cor i orquestra. Tant la música composta a Anglaterra com la que creà després de tornar a França no tingueren la transcendència de les composicions de la dècada de 1855-65, i una obra com La rédemption, que fou interpretada per tot Europa, rebé crítiques molt dures. Malgrat tot, especialment en el camp de l’òpera i la cançó, la influència de Gounod sobre les següents generacions de compositors francesos com Massenet, Bizet o Fauré fou enorme.
Obra
Música escènica
Sapho, òpera (1851); Ulisse, mús. incid. (1852); La nonne sanglante, òpera (1854); Le bourgeois gentilhomme, mús. inc. (1857); Le médecin malgré lui, opéra-comique (1858); Faust, òpera dialogada (1859); Philémon et Baucis, òpera (1860); La colombe, opéra-comique (1860); La reine de Saba, òpera (1862); Mireille, òpera dialogada (1864); Roméo et Juliette, òpera (1867); Les deux reines, mús. inc. (1873); Jeanne d’Arc, mús. inc. (1873); Cinq-Mars, òpera dialogada (1877); Polyeucte, òpera (1878); Le tribut de Zamora, òpera (1881); Drames sacrés, mús. inc. (1893)
Música vocal religiosa
16 misses (entre les quals: Messe solennelle de Sainte-Cécile, v. solistes, cor, org., orq., 1855; Messe brève pour les morts, v. solistes, doble cor, pno./org., 1872; Messe du Sacré-Coeur de Jésus, v. solistes, cor, orq., publ. 1877), 1 rèquiem, més de 40 altres obres litúrgiques en llatí, 21 obres sacres polifòniques en anglès o francès, 2 cantates (Le temple de l’harmonie, v. solistes, cor, pno./orq., publ. 1869; A la frontière, v. solistes, cor, orq., 1870), 1 petit oratori (Tobie, 1865), 1 motet, 2 trilogies sacres per a v. solistes, cor i orq., 35 cançons sacres per a 1 v. i acomp. instr.
Música vocal profana
27 cançons polifòniques, 11 duets, unes 100 cançons per a 1 v. i acomp. instr., prop de 40 cançons infantils
Orquestra
2 simfonies (núm. 1, re M, 1855; núm. 2, si♮ M, 1856); Marche pontificale (1869); Saltarello (1865?); Marche-Fanfare, banda de metall (1876); Funeral March of a Marionette (1879); Fantaisie sur l’hymne national russe, pno. amb pedaler, orq. (1886); Suite concertante, pno. amb pedaler, orq. (1888)
Cambra
Six mélodies, tr., pno. (~1840-48); Méditation sur le 1r Prélude de piano de S. Bach, pno., vl./vlc., org./vlc. ad. lib. (1853); Méditation sur Faust, pno., harm., vl./vlc. (1861); Hymne à Sainte-Cécile, conjunt instr. (1865); Méditation, pno., org., vl./vlc. (1873); Cinq-Mars, pno., vl. (1878); Petite étude-scherzo, 2 cb. (1885); Quartet de corda núm. 3 (1895); Petite symphonie, conjunt instr. (1885)
Piano
Valse (1854); Valse caractéristique, 2/4 mans (1861); Deux romances sans paroles (1861); Marche nuptiale, 2/4 mans (1861); Les pifferari, impromptu très facile (1861); Le bal d’enfants, valse facile (1861); Musette, impromptu (1863); Royal-Menuet (1863); Georgine (1864); Le calme (1865); Valse des fiancées, 2/4 mans (1865); Souvenance (1865); Le rendez-vous, 2/4 mans (1866); Funeral March of a Marionette (1872); La veneziana (1875?)
Piano 4 mans
L’Angélus, petit morceau très facile (1858); Dodelinette (1872); Trois petits morceaux pour enfants (1875)
Bibliografia
- Bellaige, C.: Gounod, Félix Alcan, París 1910
- Harding, J.: Gounod, Londres 1973
- Huebner, S.: The Operas of Charles Gounod, Oxford 1990