Vida
La seva família era d’origen jueu. Estudià al Conservatori de París sota el mestratge de H.M. Berton, E.N. Méhul i L. Cherubini, el qual l’influí decisivament i fou també amic seu. Guanyà el Premi de Roma l’any 1819. S’abocà a la composició lírica, el gènere dominant al seu temps, i, després d’alguns desencerts, el 1828 obtingué el primer èxit de ressò amb Clari, una obra escrita per a M. Malibran quan ell era mestre de cant al Théâtre Italien de París. La seguí Le dilettante d’Avignon, també ben acollida. La col·laboració que establí amb el llibretista E. Scribe fou profitosa: el 1835 presentà la que es considera la seva millor grand opéra, La Juive, estrenada a l’Òpera de París. Amb aquesta obra assentà aquest gènere grandiloqüent, tot anticipant-se a les grans produccions de G. Meyerbeer. La Juive fou lloada per H. Berlioz i pel mateix R. Wagner, tant per la seva orquestració com per la seva capacitat de crear situacions dramàtiques per mitjà de la música. Les grands opéras de Halévy -farcides dels elements típics introduïts per Scribe, els "trucs"- constituïen un espectacle aclaparador i poderós, com el cas de Guido et Ginevra o de La reine de Chypre. Aquesta darrera fou ben considerada pel mateix Wagner, que hi sabé trobar un estil harmònic força cromàtic, llibertat de transició entre les diferents escenes, i inspiració temàtica per al Tristany. Halévy anà més enllà de les primeres passes que G. Rossini i D. Auber havien marcat en aquest gènere: malgrat que alguns passatges corals són massa estàtics, mostra originalitat en la seva orquestració, és molt innovador en el tractament harmònic i destre en la dramatització. D’altra banda, sabé aprofitar situacions dramàtiques i trets musicals exòtics, estil molt preuat llavors. Excel·lí també en la composició d'opéras-comiques, com L’éclair -que seguí en èxit a La Juive -, Le lazzarone, Le guitarrero, Les mousquetaires de la reine o Le val d’Andorre. El conreu d’aquest gènere, iniciat alguns anys abans de La Juive, demostra que Halévy dominà els dos principals gèneres lírics a França. Alguns d’aquests llibrets foren arranjats en sarsueles castellanes, tot aprofitant l’anomenada de què fruïen les seves composicions.
Halévy exercí com a professor d’harmonia al Conservatori de París des del 1827, més tard, de fuga i contrapunt, i des del 1840, de composició. Entre els seus deixebles hi hagué Ch. Gounod, G. Bizet, V. Massé, Ch. Lecocq i C. Saint-Saëns. La seva filla Geneviève es casà amb Bizet, que completà la seva darrera òpera, Noé. El 1854 fou nomenat secretari de l’Institut de França, fet que mostra el respecte que li tenia el món de la cultura francesa. Cal esmentar així mateix la seva faceta d’escriptor, amb els dos volums de Souvenirs et portraits (1861), i la folgada posició social de què gaudí després d’assolir el reconeixement amb les seves composicions.
Obra
Música escènica
Les deux pavillons, ou le jaloux et le méfiant, òpera (~1824); Pygmalion, òpera (~1824); Erostrate, òpera (inac., ~1825); L’Artisan, opéra-comique (1827); Le roi et le batelier, opéra-comique (1827); Clari, òpera (1828); Le dilettante d’Avignon, opéra-comique (1829); Manon Lescaut, ballet (1830); Attendre et courir, opéra-comique (1830); La langue musicale, opéra-comique (1830); La tentation, ballet (1832); Yella, opéra-comique, (1832); Les souvenirs de Lafleur, opéra-comique (1833); Ludovic, opéra-comique (1833); La Juive, grand opéra (1835); L’éclair, opéra-comique (1835); Guido et Ginevra, òpera (1838); Les treize, opéra-comique (1839); Le shérif, opéra-comique (1839); Le drapier, òpera (1840); Le guitarrero, opéra-comique (1841); La reine de Chypre, òpera (1841); Charles VI, òpera (1843); Le lazzarone, opéra-comique (1844); Les mousquetaires de la reine, opéra-comique (1846); Les premiers pas, opéra-comique (1847); Le val d’Andorre, opéra-comique (1848); La fée aux roses, opéra-comique (1849); La dame de pique, opéra-comique (1850); Le juif errant, òpera (1852); Le nabab, opéra-comique (1853); Jaguarita l’indienne, opéra-comique (1855); L’inconsolable, opéra-comique (1855); Noé, òpera (inac., 1855); Valentine d’Aubigny, opéra-comique (1856); La magicienne, òpera (1858)
Música vocal
Més de 40 obres vocals, entre les quals: Les plages du Nil, cantata, 1 v., pno. (1846); Prométhée enchaîné, v. solistes, cor, orq. (1849); Ave verum, v. solistes, cor, orq. (1850); Italie, cantata (1859); Le chant du forgeron, 4 v. masc. (~1860); Fleurs à Marie, himne a 2 v. (1856); La venta, bolero, 1 v., pno. (1842); La fiancée du pêcheur, 1 v., pno. (1842)
Música instrumental
Ouverture, orq. (1822); Les cendres de Napoléon, banda militar (1840); La tombola, pno. (1859); Rondeau ou caprice, pno.