Vida
Era fill de Clémence Françoise Collin, filla d’un fuster i aficionada a la música, i Jacques Joseph Victor Saint-Saëns, oficinista del Ministeri d’Interior francès i que morí pocs mesos després de néixer Camille. A partir dels dos anys rebé la primera formació musical de la seva mare (amb qui sempre mantingué una relació de dependència molt forta) i de la seva tia Charlotte Masson. De seguida demostrà uns dots excepcionals i quan tan sols tenia tres anys feu els seus primers intents en la composició. Continuà els estudis musicals amb Camille Stamaty (piano), i a set anys començà a estudiar amb Pierre Maleden (composició) i Alexandre-Pierre Boëly (orgue). Tot i que ja havia fet esporàdiques aparicions en públic, el 1847 debutà oficialment a la Sala Pleyel amb un concert de W.A. Mozart. Paral·lelament anà adquirint una formació general molt rica, i arribà a posseir una vasta cultura, que anava de la literatura a l’astronomia i l’arqueologia.
El 1848 ingressà al Conservatori de París, on estudià orgue amb François Benoist i guanyà el primer premi el 1851. A partir de llavors estudià composició amb F. Halévy. Es presentà al Premi de Roma el 1852 (amb la cantata Ode à Sainte-Cécile, que li valgué el premi de la Société Sainte-Cecilie) i el 1854, però no l’aconseguí en cap ocasió. De tota manera, per aquells anys rebé el suport de Ch. Gounod, G. Rossini, H. Berlioz i F. Liszt, que quedà impressionat pel seu virtuosisme com a pianista i organista. Fins el 1859 Saint-Saëns escriví diverses simfonies, entre les quals les dues primeres del seu catàleg publicat (opus 2 i opus 55). En aquella època inicià també una intensa activitat com a organista, i es feu famós per les seves improvisacions. En 1853-57 fou titular de l’orgue de Saint-Merry, i el 1858 substituí Lefébure-Wélly a la Madeleine, on romangué fins el 1877. Més endavant continuà duent a terme aquesta tasca però amb molta menys freqüència, i sovint substituí el titular de Saint-Séverin, el seu amic A. Perilhou (del 1897 al 1914). En 1861-65 ensenyà a l’Escola Niedermeyer, on tingué com a alumnes André Messager, Eugène Gigout, Julien Koszul, Albert Périlhou, Adam Laussel i Gabriel Fauré -de qui esdevingué íntim amic i protector-, sobre els quals exercí una gran influència.
La principal fita de Saint-Saëns com a compositor fou la revaloració de la música instrumental a França. En un moment en què aquesta es limitava pràcticament als exemples de música de saló feta d’obres espectaculars i virtuosístiques i basades en àries famoses d’òperes, ell adoptà com a models principals els clàssics vienesos, F. Mendelssohn i R. Schumann. Tot això portà la seva música cap a un cert neoclassicisme que la distingeix de la d’altres autors i que sovint tenia l’origen en els seus amples coneixements musicològics, aconseguits gràcies a l’estudi continuat de les obres del passat -Palestrina, J.S. Bach, G.F. Händel, J. Ph. Rameau, W.A. Mozart, etc.-. Per això, en moltes de les seves obres és fàcil trobar referències a danses antigues (gavotes, pavanes, etc.), a estructures d’oratori, o a l’escriptura per a tecla de J.S. Bach (com en el començament del seu Concert per a piano i orquestra núm. 2 del 1868). Aquest aspecte també es reflectí en la seva tasca com a pianista i organista (la seva activitat com a director d’orquestra es limità a la interpretació d’alguna de les seves obres). En aquest sentit es dedicà a revalorar molta música del passat i compositors del seu temps poc valorats a França, com ara R. Schumann. Fou considerat un purista pel fet que exigia una exacta interpretació dels textos musicals.
Tots aquests valors, sota el lema Ars Gallica, eren defensats des de la Société Nationale de Musique, fundada el 1871 per Saint-Saëns juntament amb el seu amic Romain Bussine per tal de donar un fort impuls a la nova música francesa després de la desfeta de la guerra francoalemanya. Saint-Saëns en fou vicepresident fins el 1886, moment en què dimití per discussions provocades per Vincent d’Indy, que proposava que s’admetessin en la societat obres clàssiques i d’autors estrangers. En aquest sentit es distingí per la seva polèmica contra R. Wagner i el wagnerisme, tot i que en la seva joventut el defensà. De la mateixa manera, fou dels primers compositors francesos que adoptaren el model de poema simfònic de F. Liszt en Le rouet d’Omphale (1872) i la Danse macabre (1874). Tots aquests aspectes configuren en definitiva un estil molt eclèctic, que, juntament amb el gran domini tècnic de l’harmonia, el contrapunt i l’orquestració, caracteritza el llenguatge de Saint-Saëns.
El 1875 es casà amb Marie Laure Emilie Truffot, però després de la mort dels seus dos fill se separaren definitivament el 1881. El 1888 morí també la seva mare, i Saint-Saëns entrà en un estat depressiu que el feu pensar en el suïcidi. Aquella fou una època de viatges constants que el portaren des del nord d’Àfrica -on trobà les fonts dels exotismes de la Suite algérienne (1880), Africa (1891) i el cinquè concert per a piano i orquestra, anomenat Egipci (1896)- fins a Portugal, l’Índia, els EUA, els països escandinaus, l’Amèrica del Sud (compongué un himne per a l’Uruguai), etc. També viatjà sovint a Espanya, on dirigí la Sociedad de Conciertos de Madrid i entrà en contacte amb músics com Rafael Mitjana o Enric Granados.
La producció de Saint-Saëns és molt àmplia, i tocà quasi tots els gèneres, fins i tot la música per a pel·lícules (L’assassinat du Duc de Guise, 1908). La seva primera òpera, La princesse jaune, s’estrenà a l’Òpera Còmica el 1872. Encarà que en compongué dotze més -entre les quals Étienne Marcel (1879), Henry VIII (1883) o Déjanire (1911)-, tan sols la tercera, Samson et Dalila (1877), s’ha mantingut en el repertori habitual dels coliseus operístics. En aquesta obra hi ha un exemple de la tradició d’exotisme començada per F. David i continuada per E. Lalo o L. Delibes. És, però, en la música instrumental on Saint-Saëns reflecteix de manera més evident els models presos del Classicisme germànic amb la composició de les tres simfonies numerades, cinc concerts per a piano i orquestra, tres per a violí, dos per a violoncel, i nombrosíssima música de cambra. Entre aquestes obres cal destacar Quartet amb piano, opus 41 (1875), Quartet de corda, opus 112 (1899), i, molt especialment, la Tercera simfonia, opus 78 (1886), en la qual es barregen el formalisme neoclàssic amb la utilització de l’estructura cíclica i una orquestració audaç que inclou el piano i l’orgue concertants. La composició que ha gaudit de més fama, Le carnaval des animaux (composta per a un grup d’amics el 1886), era considerada per l’autor com una obra menor. El seu caràcter humorístic la converteix en una obra excepcional, però Saint-Saëns tan sols deixà que s’interpretés en vetllades privades i que se’n publiqués únicament el fragment de Le cygne.
L’àmplia cultura de Saint-Saëns el portà a escriure prolíficament sobre tot tipus de temes, des de científics a artístics, des de poesia a articles periodístics de caràcter polític. Fou nomenat membre de l’Académie des Beaux-Arts (1881) i doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge (1893), i rebé la Legió d’Honor. Durant els últims anys de la seva vida passà la majoria dels hiverns a Algèria, on morí.
Obra
Música escènica
La princesse jaune, opéra-comique (1872); Le timbre d’argent, òpera (1877); Samson et Dalila, òpera (1877); Etienne Marcel, òpera (1879); Henry VIII, òpera (1883); Proserpine, òpera (1887); Ascanio, òpera (1890); Phryné, opéra-comique (1893); Frédégonde, òpera (1895); Javotte, ballet (1896); Les barbares, òpera (1901); Parysatis, mús. inc. (1902); Andromaque, mús. inc. (1903); Hélène, òpera (1904); L’ancêtre, òpera (1905); La foi, mús. inc. (1909); Déjanire, òpera (1911); On ne badine pas avec l’amour, mús. inc. (1917)
Orquestra
8 simfonies (entre les quals: la M, ~1850; núm. 1, mi♭ M, op. 2, 1853; Simfonia ’Urbs Roma', fa M, 1856; núm. 2, la m, op. 55, 1859; núm. 3, do m, Orgue, 1886); Ouverture d’une opéra comique inachevé, op. 140 (1854); 5 concerts per a pno. i orq. (núm. 1, re M, op. 17, 1858; núm. 2, sol m, op. 22, 1868; núm. 3, mi♭ M, op. 29, 1869; núm. 4, do m, op. 44, 1875; núm. 5, Egipci, fa M, 1896); 3 concerts per a vl. i orq. (núm. 2, do M, op. 58, 1858; núm. 1, la M, op. 20, 1859; núm. 3, si m, op. 61, 1880); Marche héroïque, op. 34 (1871); 2 concerts per a vlc. i orq. (núm. 1, la m, op. 33, 1872; núm. 2, re m, op. 119, 1902); Le rouet d’Omphale, op. 31 (1872); Phaéton, op. 39 (1875); Danse macabre, op. 40 (1874); La jeunesse d’Hercule, op. 50 (1877); Suite algérienne, op. 60 (1880); Morceau de concert, vl., orq., op. 62 (1880); Une nuit à Lisbonne, op. 63 (1880); Jota aragonese, op. 64 (1880); Wedding cake, pno., orq., op. 76 (1885); Havanaise, vl., orq., op. 83 (1887); Sarabande et rigaudon, op. 93 (1892); Caprice andalous, vl., orq., op. 122 (1904); Trois tableaux symphoniques d’après La foi, op. 130 (1908); Ouverture de fête, op. 133 (1910); Cyprès et Lauriers, org., orq., op. 156 (1919); Odelette, fl., orq., op. 162 (1920)
Cambra
32 obres de cambra, entre les quals: Suite, pno., vlc., op. 16 (1862); Romance, pno., org., vl., op. 27 (1868); Berceuse, pno., vl., op. 38 (1871); Quartet amb piano, si♭ M, op. 41 (1875); Septet, pno., trpt., 2 vl., vla., vlc., cb., op. 65 (1881); Le carnaval des animaux, 2 pno., 2 vl., vla., vlc., cb., fl., cl., xil., glockenspiel (1886); Caprice sur des airs danois et russes, pno., fl., ob., cl., op. 79 (1887); Chant saphique, pno., vlc., op. 91 (1892); 2 qt. de c. (núm. 1, mi m, op. 112, 1899; núm. 2, sol M, op. 153, 1918); Fantaisie, vl., arpa, op. 124 (1907); Cavatine, pno., trb., op. 144 (1915); 2 sonates per a vlc. (núm. 1, do m, op. 32, 1873; núm. 2, fa M, op. 123, 1905); 2 sonates per a vl. (núm. 1, re m, op. 75, 1885; núm. 2, mi♭ M, op. 102, 1896); Sonata, cl., op. 167 (1921)
Piano
Prop de 50 obres per a pno., entre les quals: Six bagatelles, op. 3 (1855); 3 masurques (núm. 1, sol m, op. 21, 1862; núm. 2, sol m, op. 24, 1871; núm. 3, si m, op. 66, 1882); Variacions sobre un tema de Beethoven, 2 pno., op. 35 (1874); Six études, op. 52 (1877); Menuet et valse, op. 56 (1878); Caprice arabe, 2 pno., op. 96 (1884); Souvenir d’Italie, op. 80 (1887); Les cloches du soir, op. 85 (1889), Valse mignonne, op. 104 (1896); Valse langoureuse, op. 120 (1903); Six études, mà esq., op. 135 (1912); Feuillets d’album, op. 169 (1921)
Solo (altres)
Sis duos, harm., op. 8 (1858); Bénédiction nuptiale, org., op. 9 (1859); Trois rapsodies sur des cantiques bretons, org., op. 7 (1866); Fantaisie, arpa, op. 95 (1893); Trois préludes et fugues, org., op. 99 (1894); Sept improvisations, org., op. 150 (1917)
Música vocal profana
Les noces de Prométhée, v. solistes, orq., op. 19 (1867); Mélodies persanes, 6 cançons, 1 v., pno. op. 26 (1870); Les soldats de Gédéon, 4 v. masc., op. 46 (1876); La lyre et la harpe, v. solistes, orq., op. 57 (1879); Hymne à Victor Hugo, orq., cor ad lib., op. 69 (181); Saltarelle, 4 v. masc., op. 74 (1885); Chants d’automme, 4 v. masc., op. 113 (1899); Le feu céleste, S., narrador, cor, orq., op. 115 (1900); Hymne au travail, 4 v. masc., op. 142 (1914); La cendre rouge, 10 cançons, 1 v., pno., op. 146 (1914); Troix choeurs, 3 v. fem., op. 151 (1917); Cinq poèmes de Ronsard, 1 v., pno. (1921); Vieilles chansons, 3 cançons, 1 v., pno. (1921); prop de 120 cançons per a v. solista i pno. (entre les quals: Désir de l’orient, 1871, Saint-Saëns; Chanson à boire du vieux temps, 1885, Boileau; Le rossignol, 1892, Banville; L’arbre, 1903, Moréas; Vive la France, 1914, Fournier)
Música vocal religiosa
Missa, v. solistes, cor, orq., org., op. 4 (1855); Oratorio de Noël, v. solistes, cor, qt. de c., arpa, org., op. 12 (1858); Rèquiem, v. solistes, cor, orq., op. 54 (1878); Deus Abraham, fa M, A., org. (1885); Ave verum, re M, 4 v. fem., org., tr., (s.d.); 6 avemaries; 2 Tantum ergo ; 3 O salutaris ; 9 càntics
Bibliografia
- Hervey, A.: Saint-Saëns, Greenwood Publishing Group, Westport 1981
- Lyle, W.: Camille Saint-Saëns. His Life and Art, K. Paul Trech, Truber & Co. Ltd., E.P. Dutton & Co., Londres/Nova York 1923
- Rees, B.: Camille Saint-Saëns: A Life, Chatto & Windus, Reading 1999; Smith, R.: Saint-Saëns and the organ, Pendragon Press, Stuyvesant 1993
- Stegeman, M. i Sherwin, A.C.: Camille Saint-Saëns and the French Solo Concerto from 1850 to 1920, Amadeus Press, Portland 1991