Formació i trajectòria
Format com a matemàtic, abandonà els estudis d’enginyeria i el 1942 inicià estudis al Conservatori de París, on els anys 1944-45 cursà harmonia amb Olivier Messiaen, el qual li feu conèixer l’avantguarda del segle XX (Schoenberg, Stravinsky, Bártok i Webern), a més de la música medieval, africana i asiàtica, i on tingué com a mestre de contrapunt Andrée Baurabourg. Esdevingué un adepte del serialisme, en el qual es formà amb René Leibowitz (1945-56). Paral·lelament a la seva trajectòria com un dels compositors més innovadors de la segona meitat del segle XX, tingué una activitat igualment destacada com a director d’orquestra. En aquest vessant debutà el 1956 en un dels concerts del Domaine Musical, del qual fou director de concerts (1954-67) i que convertí en un vehicle per a la difusió de l’obra de compositors d’avantguarda. El 1946 fou nomenat director de la companyia Renaud-Barralt i estrenà música de destacats autors francesos com F. Poulenc, G. Auric i A. Honegger. Estigué també al capdavant d’algunes de les orquestres europees més prestigioses, com ara les orquestres simfònica i radiofònica de Colònia i de Baden-Baden. El 1971 fou nomenat simultàniament director titular de la Filharmònica de Nova York (fins el 1977) i de la BBC (fins el 1975), activitat que compaginà amb la seva dedicació al capdavant de l’Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique (IRCAM) del 1970 al 1992. Del 1976 al 1980 dirigí a Bayreuth la versió de la Tetralogia commemorativa del centenari. Convidat habitual de les primeres orquestres del món, incloses la Filharmònica de Viena i la Filharmònica de Berlín, tot i que el seu repertori continuà centrat en la música contemporània, l’amplià vers el Romanticisme i el Postromanticisme, molt especialment Berlioz, Mahler i Bruckner, algunes de les gravacions dels quals foren èxits de públic i de crítica. De les seves interpretacions es poden esmentar Wozzeck, d’Alban Berg, a l’Òpera de París (1963), el Parsifal a Bayreuth per invitació de Wieland Wagner (1966), El castell de Barbablava, de B. Bartók, amb posada en escena de la ballarina Pina Bausch a Ais de Provença (1998), la polèmica versió de L’anell del Nibelung, de Patrice Chéreau a Bayreuth el 1976 i l’estrena de la versió completa de Lulu, d’A. Berg a París, també en versió de Chéreau (1979). Desenvolupà també una important tasca pedagògica molt vinculada a l’escola de Darmstadt i fou també remarcable la seva tasca com a inspirador i impulsor de la Cité de la Musique (posteriorment Philharmonie de Paris), projecte interdisciplinari de gran ambició que rebé suport institucional i que fou inaugurat el 1995.
Creació
En el camp de la creació, fou el principal promotor del serialisme des de l’escola de Darmstadt i altres plataformes, i n’amplià l’abast, tot aplicant el sistema no solament a la melodia i al contrapunt, sinó també a l’estructura rítmica. Precedit d’obres com les Trois psaumodies (1945) i les Sonates núm. 1 (1946) i núm. 2 (1948), per a piano, aquesta darrera obra representà, conjuntament amb la cantata Le soleil des eaux, sobre un text de René Char, la seva irrupció entre el públic. Ambdues obres destacaren, respectivament, per les grans proporcions articulades en un formalisme clàssic i per l’atmosfera surrealista en consonància amb l’esperit del text. Aquests anys inicià una altra de les seves fites, el Livre pour quatuor (1948-49), obra que permet a l’intèrpret execucions alternatives. Síntesi, probablement, de les darreres obres webernianes, especialment del Quartet de cordes, opus 28, i d’algunes qüestions rítmiques apuntades pel seu mestre Messiaen, el desenvolupament de l’obra apunta a la serialització total, i ha estat considerada de vegades un anunci de les obres de la dècada dels anys cinquanta en les quals l’intèrpret té a la seva disposició moltes qüestions musicals obertes, exemplificades en Improvisations sur Mallarmé (1957) i en Improvisations sur Mallarmé II (1958), en la partitura de la qual no hi ha cap indicació de temps. A partir del 1951 realitzà els primers treballs electroacústics a Radio France de la mà de P. Schaeffer. Entre aquests cal destacar Polyphonie X per a 18 solistes (1951), estrenada al Festival de Donaueschingen. L’any següent abordà un altre treball amb la tècnica del serialisme integral: Structures I per a dos pianos. Paral·lelament, inicià la revisió de Le visage nuptial, una antiga composició que reorquestrà per a gran formació incorporant-hi, a més, un cor femení. En aquesta obra sembla vincular-se a l’expressionisme bergià, si bé l’ús dels quarts de to en dos dels cinc moviments de la cantata la converteixen en una de les composicions més interessants dins de la microtonalitat. El 1955 es revelà en tota la seva originalitat (festival de la SIMC a Baden-Baden) amb Le marteau sans maître, una de les fites de la música contemporània, sobre poemes de René Char i amb acompanyament orquestral. Sempre amb una clara voluntat d’experimentació, els anys següents la seva obra continuà, entre d’altres, amb Le visage nuptial (1946-50), Le soleil des eaux (1948), Pli selon pli (1958-62), per a soprano, cor i orquestra, Structures (1964), per a piano, Éclats (1965), per a orquestra, i Domaines (1968), per a clarinet i clarinet i orquestra. A partir del seu nomenament com a director de l’IRCAM (1970), la seva activitat compositiva incorporà l’exploració de les possibilitats musicals de l’electroacústica, amb obres com Explosante Fixe (1973), Répons (1981), Anthèmes 2 (1997-2008) o Dialogue de l’ombre double (1985). A banda, continuà la seva obra amb instrumentació tradicional, principalment a Notations (1979), Rituel in memoriam Bruno Maderna (1974), Messagesquisse (1977), Incises (1998) i d’altres, composicions de les quals sovint feu versions diverses. Introductor en el conjunt de la seva producció de la petjada de l’obra i del pensament musical de destacats noms de la música del segle XX, Boulez pot ésser considerat un dels grans noms de la composició musical occidental de la segona meitat de segle. Exposà les seves concepcions musicals en diversos escrits, com ara a Penser la musique aujourd’hui (1964), Relevés d’apprenti (1967) i Points de repère (1981).
Premis i reconeixements
Obtingué l’orde del Mèrit de la República Federal d’Alemanya (1975) i els premis Ernst von Siemens (1979), Polar (1996), Wolf de les arts (2000), Kyoto (2009) i Fronteres del Coneixement de la Fundació BBVA (2013), entre moltes altres distincions. Guanyà també un gran nombre de premis Grammy, tant per enregistraments sota la seva direcció com per composicions originals, i, el 2015, a la seva trajectòria.
Obra
Orquestra
Polyphonie X, 18 instruments (1951); Doubles (1957-58); Tombeau (1959-62); Livre pour cordes (1968); Mémoriales (1973-75); Rituel in memoriam Bruno Maderna (1974-75); Notations (1980); Initiale (1987)
Conjunt instrumental
Domaines (1961-68); Éclat (1965); Dérive (1984); Dérive II (1988)
Música electroacústica
Études: I sur un son, II sur sept sons (1951-52); Symphonie Mécanique (1955); Répons (1981)
Cambra
Sonatine, flauta, piano (1946); Livre pour quatuor, quartet de corda (1948-49, 2a versió 1989); Messagesquisse, 7 violoncels (1976); Mémoriale (‘...explosante fixe...’ originel), flauta, 8 instruments (1985)
Solo
Strophes, flauta (1957); Domaines, clarinet (1961-68)
Música vocal
Le visage nuptial, soprano, contralt, cor femení, ones Martenot, piano, percussió (1946-47, rev. 1951-52, 1985-89); Le soleil des eaux, soprano, tenor, baix, cor, orquestra (1948, rev. 1958, 1965); Le marteau sans maître, contralt, flauta, guitarra, vibràfon, percussió, xilorimba (1953-55, rev. 1957); Pli selon pli, ‘Portrait de Mallarmé’, soprano, arpa, vibràfon, celesta, piano, percussió, orquestra (1957-90, rev. 1970, 1986); Tombeau (Mallarmé), soprano, orquestra (1959-60); Don (Mallarmé), soprano, piano (1960, nova versió 1989-90)
Música incidental
L’Orestie (Esquil/Claudel, 1948); Le Crépuscle de Yang Koueï-Fei, ràdio (1967); Ainsi parla Zarathoustra (Nietzsche/Barrault, 1974)