Format inicialment en les disciplines de piano, harmonia i contrapunt al Conservatori de Música de Douai, continuà els estudis al Conservatori de Música de París entre el 1932 i el 1938, on tingué com a mestres N. Gallon i Ph. Gaubert. Fou guardonat amb el Premi de Roma (1938). Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, en la qual participà, exercí diversos càrrecs que el convertiren en una figura important dins del panorama musical de França. Fou, per exemple, director de cant a l’Òpera de París (1942) i director del Service des Illustrations Musicales de la Radiodiffusion Française entre el 1945 i el 1963. També fou professor de l’Escola Normal de Música de París (1961-70) i del Conservatori de Música de París (1970-71).
Compaginà aquestes ocupacions amb la composició, i el 1947 presentà la seva primera obra, Sonata per a piano, i el 1951 obtingué un notable reconeixement amb la Primera Simfonia (1951).
La seva obra, poc extensa i molt personal, empra sovint formes neoclàssiques (Segona Simfonia, 1959), però no es pot adscriure a cap corrent concret, tot i que a les composicions dels primers anys es feu sentir el pes de la música impressionista francesa, especialment de Maurice Ravel, Claude Debussy i Albert Roussel.
Té també ballets (Le loup, 1953), música simfònica (Métaboles, 1964; Timbres, espace, mouvement ou La nuit étoilée, 1978; Mystère de l’instant, 1989; The Shadows of Time, 1997), un concert per a violoncel i orquestra (Tout un monde lointain, 1970), música per a films, les composicions per a solo de violoncel 3 Strophes sur le nom de Sacher (1982) i el concert per a violí i orquestra L’arbre des songes (1985). Mantingué una estreta vinculació amb el violoncel·lista Mstislav Rostropovič, i li dedicà les dues obres per a violoncel esmentades.
Per a cambra, cal esmentar Choral, Cadence et fugato (1950), per a piano i trombó; Figures de résonances (1970), per a dos pianos; el quartet de corda Ainsi la nuit (1976-77); Diptyque (1988), per a oboè, clavecí, contrabaix i percussió, i Les citations (1991), per a oboè, clavecí, contrabaix i percussió. Per a soprano i orquestra sobresurten Correspondances (2003) i Le temps l’horloge (2009).
Un dels trets més característics del seu llenguatge és la divisió del conjunt de l’orquestra en petites agrupacions que li permeten experimentar amb nous efectes sonors. La seva personalitat és considerada una de les més originals i creatives aparegudes a França a la segona meitat del segle XX. Assimilà elements provinents de tendències musicals molt diverses, però aconseguí crear un llenguatge molt personal, caracteritzat per la constant recerca de noves vies expressives.
Obtingué nombrosos premis, entre d’altres, el Gran Premi Nacional de Música (1967), el Premi Internacional Maurice Ravel (1987), el Premi Imperial del Japó (1994) i l’Ernst von Siemens de música (2005). Estigué casat amb la pianista Geneviève Joy.
Obra
Música escènica
L’anneau du roi, escena lírica (1938); Les hauts de Hurlevent, mús. incid. (1945); La princesse d’Élide, mús. incid. (1945); Monsieur de Pourceaugnac, mús. incid. (1948); Hernani, mús. incid. (1952); Le loup, ballet (1953)
Orquestra
Sarabande (1941); 2 simfonies (núm. 1, 1951; núm. 2, Le double, 1959); Sérénade (1956); Métaboles (1965); Tout un monde lointain..., vlc. i orq. (1970); Timbres, espace, mouvement ou La nuit étoilée (1978, rev. 1991); Concert per a violí (1982); L’arbre des songes, vl. i orq. (1985); Mystère de l’instant (1989)
Cambra
Sarabande et Cortège, fg., pno. (1942); Sonatine, fl., pno. (1942); Choral, Cadence et fugato, pno., trb. (1950); Figures de résonances, 2 pno. (1970); Ainsi la nuit, qt. c. (1976-77); Diptyque, ob., clav., cb., perc. (1988); Les citations, ob., clav., cb., perc. (1991)
Solo
Au gré des ondes, pno. (1946); Sonata per a piano (1947); Bergerie, pno. (1947); Résonances, pno. (1965); Trois strophes sur le nom de SACHER, vlc. (1976); Le jeu des contraires, pno (1988)
Música vocal
La geôle, Bar./Ms., orq. (1944); Trois sonnets de Jean Cassou, Bar., orq. (1954); San Francisco Night, S., pno. (1964)