Vida
Nascut en una família acomodada de farmacèutics de París, inicià la seva formació musical a cinc anys guiat per la seva mare, que era una excel·lent pianista. Quan en tenia quinze, esdevingué alumne de Ricard Viñes, pianista català que el posà en contacte amb compositors com M. Ravel, E. Satie i G. Auric. La primera peça que Poulenc compongué fou Rapsodie nègre (1917), per a baríton i petit grup d’orquestra. Estrenada a París, li proporcionà una certa anomenada en els cercles musicals de la capital francesa. Durant aquest període feu amistat amb G. Auric, L. Durey, A. Honegger, D. Milhaud i G. Tailleferre, amb els quals compartia ideals estètics i formà el conegut Grup dels Sis. Músic bàsicament autodidàctic, Poulenc volgué ampliar la seva formació i del 1921 al 1924 estudià composició amb Ch. Koechlin i també viatjà per Europa, per tal de conèixer les noves tendències musicals d’altres països. En aquests viatges entrà en contacte amb compositors com A. Webern, A. Schönberg i A. Casella.
La peça que li permeté fer el salt a la fama més enllà dels límits de la capital francesa fou Les biches, un ballet encarregat el 1923 per S. de Diaghilev. A partir de llavors començà una gran activitat creativa. El 1935, després de la tràgica mort d’un amic en un accident, Poulenc retornà a la fe catòlica en què havia estat educat. Fou aleshores que començà a compondre música sacra, gènere en el qual creà un llenguatge molt propi que el feu cèlebre. Les Litanies à la Vierge Noire (1936) fou la primera obra religiosa que escriví. Durant els anys quaranta i cinquanta, compongué algunes de les obres per a l’escena que l’han fet més famós, com les òperes Les mamelles de Tirèsies (1944) i Diàlegs de Carmelites (1953-56). Els anys cinquanta Poulenc també consolidà el seu prestigi en el gènere religiós, amb obres com l'Stabat Mater i el Gloria, ambdues de gran envergadura i notable dificultat tècnica. Poulenc es caracteritzà, al llarg de tota la seva trajectòria, per la frescor i la gran inspiració melòdica. La seva música és lleugera i plena de gràcia i té una gran capacitat per a seduir l’oient. A partir del 1935, però, hi va afegir una vena més greu i fins i tot dramàtica, que es reflecteix en les obres religioses. És com si, des de llavors, en Poulenc convisquessin dues personalitats: la de l’home cosmopolita, sofisticat i frívol -visible en obres com Concert champêtre, Aubade o els concerts per a dos pianos, peces on cerca de complaure-, i la del místic.
Pel que fa a la tècnica compositiva, Poulenc representa el vessant més conservador de la música francesa del seu temps. Mai no arribà a trencar amb el sistema modal i tonal tradicional. Des del punt de vista rítmic i harmònic, no fou especialment original, i no es deixà arrossegar per cap de les tendències musicals en voga a la seva època, tot i que sempre es preocupà per conèixer-les. En les obres corals emprà sovint textures contrapuntístiques (Ave verum corpus o Stabat Mater) i sempre destacà com a harmonista, com a creador d’acords nous. Aquests acords es basen en els acords amb appoggiature, sovint diatòniques i sense resoldre, en els acords de novena i onzena, sovint incomplets, i també en els acords de quinta alterada i les seves combinacions. Poulenc intentà renovar la música clàssica d’Occident, afegint-hi les seves aportacions, però sense cap voluntat de trencament. El punt dèbil de les seves obres corals és, potser, el text. En els nombrosos textos llatins que musicà, l’entonació-accentuació francesa -sempre aguda- es manté, en contra de l’entonació més plana del llatí. Un dels aspectes més notables és la profunda relació entre el text i la música, apreciable tant en les obres per a cor de menys envergadura -com les cantates Figure humaine o Un soir de neige, sobre textos de Paul Eluard- com en peces més ambicioses, per exemple el Gloria. Poulenc empra en totes elles un recurs usat també durant el període barroc. Així com en els oratoris de J.S. Bach s’associa l’acord disminuït amb el personatge de Judes, Poulenc harmonitzà la pauraula ’lleig’ amb un acord especialment dissonant, la paraula ’fugida’ amb un acord que s’escapa de la línia melòdica, i la paraula ’fred’ a un acord sense tercera, per exemple.
La producció de Poulenc es pot dividir en quatre grans blocs. El primer estaria format per l’obra de cambra, cançons i peces per a piano, el segon per l’obra coral, el tercer per l’obra orquestral, tant sacra com profana, i el quart per la música escènica. L’obra per a piano sorprèn per la seva extensió i demostra el coneixement exhaustiu que el compositor tenia d’aquest instrument. Però és en les cançons per a veu i piano, potser, on Poulenc fa les seves millors aportacions pianístiques sota forma d’interessants acompanyaments. Entre les nombroses cançons que escriví, sovint sobre textos de poetes francesos contemporanis, hi ha les conegudes Banalités (G. Apollinaire), on prova d’adaptar-se a l’esperit de la poesia surrealista. Pel que fa a la seva obra coral, és una de les més extenses escrites al segle XX i es troba en estreta relació amb les seves creences catòliques. Potser alguns dels moments més notables es troben en els 4 motets pour un temps de pénitence o les 4 petites prières de Saint François d’Assise. En aquestes peces combina acords majors sobre escales cromatitzades o utilitza els pedals dissonants, que integra perfectament en l’harmonia tradicional. L’obra orquestral de Poulenc és qualitativament molt irregular. Escriví obres de caràcter més superficial, com el Concert per a piano (1949), i obres mestres com l'Stabat Mater, que recull la millor tradició del gènere i en la qual el compositor aconsegueix fusionar totes les seves aportacions estilístiques. Algunes de les seves obres escèniques gairebé es poden incloure dins el teatre de l’absurd, com la música incidental Le gendarme incompris (1921) i l’òpera Les mamelles de Tirèsies, aquesta darrera basada en un text d’Apollinaire. En canvi, l’òpera Diàlegs de Carmelites, on descriu l’estat d’esperit d’uns condemnats a mort durant la Revolució Francesa, és una obra dramàtica. També té un to seriós una altra òpera, La voix humaine, on parla de l’abandó i la soledat. L’aspecte més rellevant de l’obra escènica de Poulenc és la perfecta adequació de la música a les situacions i als personatges, adequació que és el resultat de la gran capacitat d’inventiva melòdica del compositor.
Obra
Música escènica
Les biches, ballet (1923); Pastourelle pour l’éventail de Jeanne, ballet (amb la col·lab. d’Auric, Delannoy, Ferroud, Ibert, Milhaud, Roland-Manuel, Roussel i Schmitt; 1927); Aubade, ballet (1929); Intermezzo, mús. inc. (1933; Giraudoux); La reine Margot, mús. inc. (1935); Les animaux modèles, ballet (1940-41); Les mamelles de Tirèsies, òpera (1944; Apollinaire); La nuit de Saint-Jean, mús. inc. (1944; Barrie); Hoops, ballet (1951); Diàlegs de Carmelites, òpera (1953-56); La voix humaine, òpera (1958); Renaud et Armide, mús. inc. (1962; Cocteau)
Orquestra
3 mouvements perpétuels (1918); Concert champêtre, clav., orq. (1927-28); Concert per a dos pianos (1932); Deux marches et un intermède, orq. de cambra (amb la col·lab. d’Auric; 1937); Suite de ’Les biches' (1939-40); Suite de ’Les animaux modèles' (1942); Sinfonietta (1947); Concert per a piano (1949); Matelote provençale pour ’La guirlande de Campra' (1952)
Cambra
Sonata, 2 cl. (1918, rev. 1945); Sonata, tr., trpt., trb. (1922); Trio, ob., fg., pno. (1926); Sextet, qnt. de vent, pno. (1932-39); Suite française, 2 ob., 2 fg., 2 trpt., 3 trb., perc., clav. (1935); Sonata, fl., pno. (1956); Élégie, tr., pno. (1957); Sonata, ob., pno. (1962)
Piano
Processional pour la crémation d’un mandarin (1915); Préludes (1916); Trois mouvements perpétuels (1918); Valse (1919); Suite (1920); Sis Impromptus (1920); Promenades (1924); Napoli (1925); Deux novelettes (1927-28); Trois pièces (1928); Pièce brève sur le nom d’Albert Roussel (1929); 8 Nocturnes (1929-38); Valse-improvisation sur le nom de Bach (1932); 15 Improvisations (1932-59); Villageoises (1933); Presto (1934); Humoresque (1934); Suite française (1936); Les soirées de Nazelles (1930-36); Bourrée au pavillon d’Auvergne (1937); Mélancolie (1940); L’embarquement pour Cythère, 2 pno. (1951); Sonata, 2 pno. (1952-53); Élégie, 2 pno. (1959); Novelette sur un thème de M. de Falla (1959)
Cor
Chanson à boire, cor masc. (1922); 7 chansons, cor (1936); Litanies à la Vierge Noire, cor fem./infantil, org. (1936); Petites voix, cor (1936); Missa, cor (1936); Sécheresses, cor, orq. (1937); 4 motets pour un temps de pénitence, cor (1938-39); Exultate, cor (1941); Salve Regina, cor (1941); Figure humaine, cantata, doble cor (1943; P. Eluard); Un soir de neige, cantata, 6 v. sense acompanyament/cor (1944; P. Eluard); Chansons françaises, cor (1946); 4 petites prières de Saint François d’Assise, cor masc. (1948); Stabat Mater, S., cor, orq. (1950); 4 motets pour un temps de Noël, cor (1962); Ave verum corpus, 3 v. fem. (1952); Laudes de Saint Antoine de Padoue, cor masc. (1957-59); Gloria, S., cor, orq. (1959); 7 répons des ténèbres, cor masc., v. infantils, orq. (1960-62)
Veu i piano
Chansons gaillardes, 8 cançons (1925-26); Vocalise (1927); Airs chantés, 14 cançons (1927-28; Moréas); Epitaphe (1930; Malherbe); 4 Poèmes (1931; Apollinaire); 5 Poèmes (1931; Jacob); 8 Chansons Polonaises (1934); 5 Poèmes (1935; Eluard); À sa guitare (1935; Ronsard); Tel jour telle nuit (1936-37; Eluard); 2 Poèmes (1938; Apollinaire); Le Portrait (1938; Colette); Ce doux petit visage (1938; Eluard); Banalités, 5 cançons (1940; Apollinaire); Chansons villageoises, 6 cançons (1942; Frombeure); Métamorphoses, 3 cançons (1943; Vilmorin); 2 Poèmes (1944; Aragon); Montparnasse; Hyde Park (1945; Apollinaire); Paul et Virginie (1946; Radiguet); 3 Chansons de F. García Lorca (1947); Calligrammes, 7 cançons (1948; Apollinaire); Hymne (1948; Racine); La fraîcheur et le feu, 7 cançons (1950; Eluard); Le travail du peintre, 7 cançons (1956; Eluard); Dernier poème (1956; Desnos); Une chanson de porcelaine (1958; Eluard); La Courte Paille (1960; Carème)
Altres obres vocals
Toréador, 1 v., pno. (1918; Cocteau); Le Bestiare au cortège d’Orphée, 7 cançons, 1 v., 7 instr. /pno. (1919; Apollinaire); Cocardes, 3 cançons, 1 v., 5 instr./pno. (1919; Cocteau)
Bibliografia
- Bernac, P.: F. Poulenc et ses mélodies, Buchet-Chastel, París 1978
- Hell, H.: F. Poulenc, Fayard, París 1978
- Keck, G.R.: F. Poulenc: A Bio-bibliography, Greenwood Press, Nova York 1990
- Machart, R.: Poulenc, Seuil, París 1995