Cap al 1496 fou nomenat Gentleman de la capella reial, de la qual es convertí en el principal cantor arran de l’accés d’Enric VIII, de qui era un dels músics predilectes, al tron d’Anglaterra (1509). Des del 1502, o potser una mica més tard, exercí de manera simultània com a organista i mestre de capella a l’abadia de Saint Albans. Es conserven vint-i-nou composicions seves, algunes incompletes, entre les quals hi ha sis misses cícliques, dos magníficats, deu antífones, vuit cançons profanes i tres d’instrumentals (una és una fantasia i dues són cànons enigmàtics). Excepte en un cas, les seves misses es basen en el cantus firmus i desenvolupen un notable treball contrapuntístic, especialment la missa O quam glorifica, per la qual obtingué el títol de doctor en música de la Universitat de Cambridge el 1504. Cap d’elles no inclou el kírie, i totes són a cinc veus, com la major part de les seves obres sacres. L’estil de les antífones és més senzill; hi destaquen la simetria de la forma i el lirisme de la seva expressió. Tant en les misses com en les antífones i els dos magníficats, dels quals tan sols compongué els versos parells, les seccions a cinc veus alternen amb altres que generalment són a tres veus; cap a la meitat de la composició, el metre acostuma a canviar. Pel que fa a les composicions profanes, són en compàs binari i la majoria a tres veus. El seu estil és més melismàtic que el de les composicions sacres, i la imitació és més utilitzada. El "Corpus Mensurabilis Musicae" (XVII 1-2, 1959-66) publicà un recull de les seves obres editat per E.B. Warren.