Vida
Visqué a Anglaterra a cavall entre els regnats d’Isabel I i Jaume I. La millor descripció del que Byrd representà per als músics britànics és la d’un contemporani que parla d’ell com a "Brittanicae musicae parens "(pare de la música britànica). El més probable és que nasqués a Lincoln, on aquest cognom és molt comú. Els registres londinencs de mitjan segle XVI, on figuren diversos músics del mateix cognom, entre els quals hi ha Thomas Byrd (possiblement el seu pare), reforcen, juntament amb altres testimonis, la idea d’una estada a Londres, que ja aleshores acollia la cort d’Eduard VI (1547-53). Entre el 1563 i el 1570 fou organista i mestre de capella de la catedral de Lincoln. Era la primera feina que se li encomanava, i se li oferí una compensació molt superior a l’habitual per a un càrrec d’aquestes característiques a l’època, cosa que fa pensar en la influència familiar a la ciutat, encara que també es pot considerar la qualitat musical del mateix compositor com un factor important a tenir en compte. El 1569 tingué certes desavinences amb el capítol de la catedral que, és de suposar, se suavitzaren, ja que un cop hagué abandonat la ciutat i el càrrec, el capítol accedí a continuar pagant una quarta part de la retribució que fins aleshores li era assignada a canvi que enviés peces religioses cada cert temps. Després de la mort de Robert Parsons, Byrd fou nomenat gentleman de la capella reial a Londres. De moment, però, encara no abandonà definitivament Lincoln, fet que es produí al desembre del 1572, coincidint segurament amb el seu nomenament com a organista de la capella juntament amb Tallis, del qual es té la primera notícia el 1575 en la portada de les Cantiones, quae ab argumento sacrae vocantur. Si una cosa és destacable d’aquests primers anys d’estada a Londres és la rapidesa amb la qual fou capaç d’entrar en relació amb els cercles més influents de la capital anglesa, on durant les dues dècades següents assolí cert grau d’influència. Les dedicatòries de les seves obres mostren la densa xarxa de relacions que establí, de la qual es beneficià en algunes ocasions. Com a patrons principals es poden citar el comte de Worcester o la família Petre, però molts altres actuaren com a tals en ocasions concretes. El 1575 Byrd i Tallis obtingueren de la corona el monopoli per a la impressió i distribució del paper pautat i d’edicions musicals. La primera obra que publicaren va ser Cantiones sacrae, un recull de trenta-quatre motets llatins a cinc i sis veus, disset de Byrd i disset de Tallis, dedicats a la reina en el dissetè aniversari del seu regnat. S’ha considerat que el període londinenc de Byrd es pot dividir en dues parts: la primera, des de la seva arribada a la capital, el 1570, fins al 1580, i una altra des d’aquesta data fins al final del període, el 1591, data que marcà clarament un punt d’inflexió en la seva carrera, simbolitzat per l’abandó de la gran ciutat i l’aparició d’unes col·leccions retrospectives de la seva obra que havia anat preparant des del 1588. L’aparició, a partir del 1581, d’una sèrie de motets en un nou estil, reforça aquesta subdivisió des del punt de vista estrictament musical.
Altres factors, de caràcter biogràfic, afectaren també la producció de Byrd, si més no pel que fa a la temàtica. El mateix any 1581 aparegué la cançó Why do I use my Paper, Ink and Pen, escrita a partir d’un text poètic d’evidents tints subversius redactat arran d’un acte que suposà l’inici de les persecucions religioses del període del regnat d’Isabel I: la brutal execució a Tyburn Hill d’Edmund Campion i dos jesuïtes més aquell mateix any. Aquest fet despertà en els catòlics com Byrd un sentiment nou de compromís en la defensa de la seva Església, compromís que marcà la vida del compositor al llarg del període i fou determinant per a la resta de la seva trajectòria personal i artística. Encara que ell mateix no fou citat fins el 1585, des del 1580 s’assenyalà casa seva com a lloc de reunió dels sospitosos de pertànyer a la comunitat catòlica. La seva implicació en la causa catòlica fou important. De fet, aquesta fou la pitjor època per als catòlics i l’única manera d’evitar la desgràcia, per a un personatge més o menys conegut i influent com Byrd, era retirant-se de l’escena pública, almenys temporalment. Així ho feu i trobà en la casa de Harlington el lloc adequat. Tot i aquesta fugida d’escena i l’acusació encara persistent sobre ell i la seva família, compongué un parell de peces que es poden anomenar oficials, com Rejoice unto the Lord (1586), per a la festivitat de l’Ascensió, o Look and Bow down (1588), amb lletra de la reina, que commemorava la desfeta espanyola en l’episodi de l’Armada Invencible ocorregut aquell mateix any. De fet, ja fos perquè la seva música agradava a la reina o per les seves amistats, no sols entre l’aristocràcia catòlica sinó també entre la protestant, Byrd i la seva família gaudiren d’un tracte especial. L’any 1587, morts Tallis i Vautrollier, quedà com a únic beneficiari del monopoli d’impressió. En col·laboració amb Thomas East en les tasques d’impressor, protagonitzà un canvi absolut en el món editorial musical anglès que veié el primer període esplendorós de la seva història. El 1593 Byrd i la seva família abandonaren definitivament Londres i s’instal·laren en una gran propietat prop d’Ingatestone on vivien els Petre, uns dels seus patrons. Sembla que allà s’integraren en la comunitat catòlica que aquests mecenes lideraven, comunitat per a la qual escriví alguns reculls de peces litúrgiques com els Gradualia, publicats a Londres en dos volums el 1605 i el 1607. Morí el 4 de juliol de 1623.
Una producció prolífica
Byrd fou un compositor molt polifacètic que excel·lí en gairebé tots els gèneres que cultivà: misses i motets llatins, peces per als serveis litúrgics anglicans, madrigals i cançons solistes angleses, música per a consort de violes i música per a tecla.
En tota la seva producció el més destacat és l’originalitat de l’estil i l’absolut domini del llenguatge musical que demostrà. Un dels seus grans mèrits fou el d’ésser capaç de fusionar les tradicions autòctones angleses amb les noves propostes provinents d’Itàlia i els Països Baixos, especialment pel que fa a la música religiosa. El contacte amb la música de l’italià Alfonso Ferrabosco, el qual en aquell temps sovintejava certs ambients anglesos, pogué influir en les concepcions estilístiques de Byrd. Amb tot, el seu estil està molt ancorat en les tradicions de la polifonia contrapuntística del segle XVI i fins i tot la seva música per a tecla i de dansa deixen entreveure les tècniques i els recursos de la polifonia imitativa. A més de l’amplíssima producció religiosa, la seva contribució al desenvolupament de la cançó solista i del madrigal en llengua anglesa foren igualment notables. També ho fou la seva contribució al cada cop més ric panorama de la música instrumental isabelina. El seu catàleg comprèn diverses col·leccions de motets llatins, tres misses a tres, quatre i cinc veus, i un cicle complet de propis de la missa per a les festivitats més importants de l’any, integrat per més de cent peces, amb el títol Gradualia, entre altres composicions per als oficis de l’Església Catòlica. Per als serveis anglicans compongué col·leccions de salms i cançons religioses en llengua anglesa. La producció profana és igualment extensa, amb més de cent cinquanta madrigals i cançons solistes amb acompanyament instrumental. Pel que fa als instruments, compongué algunes col·leccions de peces, sacres i profanes, per a consort de violes i una gran quantitat de peces (fantasies, preludis, variacions i danses) per a tecla.
Les primeres composicions daten del període de formació i acusen un cert academicisme. Durant l’estada a Lincoln començà a guanyar-se un nom com a compositor original i molt donat a l’experimentació. Sembla que fou també en aquesta època que començà a escriure per al virginal, un instrument que tingué en Byrd un dels seus principals impulsors. Les primeres partitures sobre textos anglesos no són pròpiament madrigals sinó cançons estròfiques per a una sola veu i grup de violes. D’aquest període també daten un seguit de composicions religioses llatines i per als oficis anglicans. Alguns dels motets publicats el 1575 en el recull Cantiones, quae ab argumento sacrae vocantur degueren ser compostos mentre ocupava el càrrec d’organista a Lincoln, encara que no foren publicats fins més tard, quan s’associà amb Tallis. Aquesta col·lecció de motets fou la primera música llatina impresa a Anglaterra i confirma que les propostes agosarades no foren una característica exclusiva de la primera època del compositor. La capacitat que Byrd demostrà per a dominar la textura i dotar les peces d’una gran flexibilitat en el tractament de les veus i en la utilització del contrapunt imitatiu, es convertiren alhora en la carta de presentació i en la tònica dominant de tota la seva producció. Publicà dos nous volums de sacrae cantiones a cinc veus el 1589 (Liber primus sacrarum cantionum), i a cinc i sis veus el 1591 (Liber secundus sacrarum cantionum), caracteritzats per una gran llibertat en la tria dels textos que no obeeixen a criteris estrictament litúrgics. Alguns d’aquests motets contenen referències més o menys directes a la situació dels catòlics a l’Anglaterra del final del XVI, com els que es lamenten per la captivitat del poble d’Israel a Babilònia. Contràriament, els dos volums de Gradualia són la més gran col·lecció de peces per al propi de la missa i de l’ofici des del Choralis Constantinus d’Hendrik Isaac. Aquest autèntic "cant del cigne" del compositor impressiona pel volum i la densitat de la música que conté. Amb tot, una certa aura de misteri envolta aquesta col·lecció, ja que no és gens clar a qui anava dirigit un cicle tan complet de música, atès que les celebracions litúrgiques catòliques eren prohibides i perseguides. El mateix s’esdevé amb les misses, les quals foren publicades entre el 1593 i el 1595 sense portada i sense indicació d’autor, les quals presenten, a més, la particularitat de ser els únics exemples d’arranjaments polifònics de l’ordinari apareguts a Anglaterra i es diferencien de tota la música semblant produïda al continent pel seu inconfusible estil. També compongué música per a les celebracions de l’Església Anglicana: publicà diversos serveis complets i alguns anthems i salms i altres peces difícilment classificables en forma de cançons religioses angleses. La seva producció profana es beneficià d’alguns dels trets característics del madrigal italià, però conservà sempre un aire molt propi i poques de les composicions poden identificar-se plenament amb el gènere madrigalesc. En molts casos es tracta de cançons per a un o dos solistes amb acompanyament instrumental destinat moltes vegades a un consort de violes. En algunes ocasions aquestes peces porten text en totes les veus en un intent d’acomodar-les al gust creixent pel madrigal polifònic que experimentava el públic anglès, però la concepció original era indubtablement pensant en la forma de les cançons per a consort. L’altra gran faceta compositiva de Byrd foren les peces instrumentals, ja siguin per a instrument de tecla (clavicèmbal, virginal o orgue) o per a conjunt. Durant la dècada dels anys setanta del segle XVI inicià la composició de la col·lecció de pavanes i gallardes per a tecla, algunes de les quals tenien el seu origen en composicions polifòniques prèvies. Una altra de les grans obres del compositor durant els últims anys de la seva estada a Londres és el manuscrit My Ladye Nevells Booke, datat el 1591 i dedicat a una noia no identificada d’una família de Harlington. Aquí es troben els millors exemples de música per a virginal. Les darreres produccions per a teclat, variacions, pavanes i gallardes i altres gèneres com els preludis i les obres basades en cantus firmus són obres d’una gran fantasia i refinament. Publicà algunes d’aquestes peces, conjuntament amb altres de Bull i Gibbons en el volum Parthenia (~1613), l’única edició anglesa de música per a tecla en molt temps. Estranyament no cultivà la música per a llaüt que tant d’èxit donà a altres contemporanis seus.
Obra
Música religiosa
Cantiones, quae ab argumento sacrae vocantur (conté 17 obres de Byrd i altres de Tallis, publ. 1575); Liber primus sacrarum cantionum (29 motets a 5 v., publ. 1589); Liber secundus sacrarum cantionum (32 motets: 20 a 5 v. i 12 a 6 v., publ. 1591); 3 misses (1 a 3 v., 1 a 4 v., 1 a 5 v., 1592-95); Gradualia ac cantiones sacrae (63 motets: 32 a 5 v., 20 a 4 v., 11 a 3 v., publ. 1605); Gradualia seu cantionum sacrarum, liber secundus (45 motets: 19 a 4 v., 17 a 5 v., 9 a 6 v., publ. 1607); Short Service, 4-6 v.; Second Service, 1-5 v., org.; Third Service, 5 v.; Great Service, 5
10 v.; First Preces and Psalms ; Second Preces and Psalms
Música profana
3 antologies: Psalmes, Sonets and Songs, 5 v. (10 salms, 16 sonets i pastorals, 2 cançons fúnebres, publ. 1588); Songs of Sundrie Natures (47 cançons: 14 a 3 parts, 13 a 4 parts, 11 a 5 parts, 9 a 6 parts, publ. 1589); Psalmes, Songs and Sonnets (32 cançons: 8 a 3 parts, 8 a 4 parts, 8 a 5 parts, 8 a 6 parts, publ. 1611); 32 cànons
Música instrumental
prop de 30 obres per a consort (entre les quals: 14 fantasies, 8 In nomine), prop de 120 peces (pavanes, fantasies, gallardes, preludis, variacions, grounds) per a instrument de teclat conservades en diverses col·leccions (entre les quals My Ladye Nevells Booke trans. 1591, i Parthenia, publ. 1611-13)
Bibliografia
- Fellowes, E.: William Byrd, Oxford University Press, 1936
- Andrews, H.K.: The technique of Byrd’s vocal poliphony, Oxford University Press, 1966
- Turbet, R.: William Byrd: A guide to research, Garland, Nova York 1987
- Brown, A. i Turbet, R. eds.: Byrd studies, Cambridge University Press, 1992
- Harley, J.: William Byrd: Gentleman of the Chapel Royal, Scolar Press, Aldershot 1998