Vida
La seva formació musical s’inicià al cor del King’s College de Cambridge al febrer del 1824. Fou considerat un veritable prodigi musical, i dos anys més tard, el 1826, pogué ingressar a la Royal Academy of Music, a Londres, on estudià violí i piano i després, per tal d’ampliar els seus coneixements, composició sota el guiatge de William Crotch. Se sap que durant aquest període feu algun concert de piano, començà a destacar com a intèrpret d’aquest instrument i, fins i tot, intervingué com a cantant en alguna representació operística.
Les seves primeres composicions daten del 1831-32; entre aquestes cal destacar la seva primera simfonia, datada el 1832. L’autèntic estímul creatiu, però, li arribà quan esdevingué deixeble de composició de Cipriani Potter, que substituí W. Crotch com a director de la Royal Academy of Music. El seu primer concert per a piano, compost el 1832, rebé l’aprovació de Potter i meresqué també l’admiració de Felix Mendelssohn, que el convidà a Alemanya. No fou fins el 1836 que Bennett pogué realitzar aquest viatge, gràcies a l’impuls de Mendelssohn, que el rebé a la Gewandhaus de Leipzig i el presentà a R. Schumann, que li dedicà la primera versió dels seus Symphonische Etüden. A Alemanya Bennet fou aclamat com a pianista, compositor i director, i entrà a formar part del cercle d’amistats de Mendelssohn.
Altra vegada a Anglaterra, prosseguí la seva carrera de compositor i director i, paral·lelament, començà a exercir de professor. El 1849 fundà la Bach Society, des de la qual impulsà el coneixement de la seva obra amb la direcció de nombrosos concerts i l’estrena a Anglaterra de la Passió segons sant Mateu, el 6 d’abril de 1854. El 1855 fou nomenat director de la Philharmonic Society i el 1856 començà a impartir classes a la Universitat de Cambridge. La Royal Academy of Music l’escollí com a director el 1866, el 1867 fou nomenat Master of Arts a la Universitat de Cambridge i el 1870 rebé un doctorat d’Oxford.
L’obra compositiva de Bennet despertà l’interès dels compositors anglesos per la sensibilitat romàntica. Les seves continuades visites a Leipzig durant els anys 1837-42 li permeteren de conèixer el bressol de l’avantguarda del romanticisme germànic, que impregnà una bona part de la seva producció de la joventut, considerada com la millor per molts estudiosos.
Compongué música simfònica, entre la qual destaquen cinc simfonies, algunes obertures i cinc concerts de piano, instrument al qual dedicà part de la seva producció; a més, conreà la música de cambra i el lied. Durant una primera etapa de la seva vida, aproximadament del 1832 al 1845, Bennet visqué el període més fructífer. Partint del Classicisme vienès, i amb el suport de la metodologia pianística de M. Clementi i J.N. Hummel, Bennet s’endinsà en el llenguatge de caràcter clarament mendelssohnià i fou considerat pels mateixos alemanys com un compositor més del cercle de Leipzig, lloat i animat, entre altres, per Robert Schumann. Després començà una època en la qual la dedicació a la direcció i els compromisos que implicaven els càrrecs oficials absorbiren gran part de les seves energies, cosa que suposà un afebliment en la tasca compositiva, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat. Durant els darrers anys de la seva vida, però, tornà a concentrar-se en la composició i els fruits foren obres com The May Queen (1858), l’obertura Paradise and the Peri (1862), la Simfonia en sol menor (1864), la peça coral The Woman of Samaria i la sonata per a piano The Maid of Orleans, acabada el 1873. Bennett fou, en algunes ocasions, compositor de música de gran qualitat, i foren les seves obres orquestrals de joventut les que impressionaren tan gratament Mendelssohn i Schumann. Els seus concerts de piano d’aquesta època són un compendi de l’esperit clàssic i, en canvi, els seus lieder estan directament emparentats amb l’escola romàntica de Leipzig i les lletres són sovint traduccions de textos alemanys. La seva faceta de professor no és gens menyspreable. Els ensenyaments de Bennet i els seus mètodes pedagògics marcaren una generació de músics anglesos.
Obra
Orquestra
5 simfonies (1832-64); 4 concerts per a piano (1832-38); The Tempest, obertura (1832); The Merry Wives of Windsor, obert. (1834); The Naiads, obert., op. 15 (1836); The Wood-nymphs, obert., op. 20 (1838); Concert-Stück, pno., orq. (1841-43); Marie du Bois, obert. (1843); Paradise and the Peri, fantasia, op. 42 (1862)
Cambra
Sextet, pno., 2 vl., vla., vlc., cb., op. 8 (1835); Three Diversions, 2 pno., op. 17 (1838); Trio de cambra, pno., vl., vlc., op. 26 (1840); Sonata duo, pno., vlc., op. 32 (1852)
Piano
Capriccio, op. 2 (estr. 1836); Three musical Sketches, op. 10 (1835); 6 Estudis, op. 11 (1834-35); 3 Impromptus, op. 12 (1836); Sonata, op. 13 (1837); Fantasia, op. 16 (1837); Allegro grazioso, op. 18 (1838);
Fandango (1840); Suite de pièces, op. 24 (1842); Rondo piacevole, op. 25 (1843); Scherzo, op, 27 (1845); Two Characteristic Studies, op. 26 (estr. 1848); Tema e variazioni, op. 31 (1850); 30 Preludis i Lliçons, op. 33 (1851-53); Pas triste, pas gai, op. 34 (1854); Rondeau à la polonaise, op. 37 (estr. 1855); Toccata, op. 38 (1854); Praeludium (1863); The Maid of Orleans, op. 46 (1873)
Cor
Lord, who shall dwell in thy tabernacle, anthem 1/8 v. (1856); In thee, O Lord, do I put my trust, motet 8 v. (1856-57); 9 himnes (1839-72)
Cor i orquestra
In radiant loveliness, canzonetta (1834); Zion, oratori (1839); The May Queen, pastoral, op. 39 (1858); Ode for the openning of the Industrial Exhibition, op. 40 (1862); Ode on the Installations of the Duke of Devonshire (1862); The Woman of Samaria, cantata, op. 44 (1867); Ajax, mús. incidental (1872)
Cor i orgue
Remember now thy creator, anthem 2-4 v. (1855); On that I knew where I might find him, anthem 4 v. (1861); Great is the Lord, anthem 4 v. (1963); Now, my God, let, I beseech thee, anthem 4 v. (1869)
Veu i piano
6 Cançons, op. 23 (1842); 6 Cançons, op. 35 (1855); Maiden Man, op. 47 núm. 1 (1861, rev. 1866); Dancing lightly comes the Summer, op. 47 núm. 3 (1871); Sunset, op. 47 núm. 2 (1875)