Orientà la seva carrera com a destacat violinista i director i, com a compositor, les seves primeres obres s’emmarcaren dins la tradició. Compongué principalment música de cambra, gènere en el qual desenvolupà la seva personalitat musical, emprant un llenguatge de gran claredat que entroncava amb el darrer Romanticisme, si bé l’ús que feu del cromatisme augurà un seguit de noves possibilitats expressives. Tot i que el seu llenguatge harmònic es basà en la tradició anglesa, no oblidà les contribucions de la Segona Escola de Viena, especialment d’Alban Berg. Malgrat que posseeix un extens catàleg, només el seu Trio per a piano núm. 2 (1929) i els dos darrers quartets (1926 i 1937) han format part del repertori habitual a les sales de concert.