Estudià odontologia i arquitectura abans d’entrar al Royal Manchester College of Music el 1925. El reconeixement com a compositor li arribà el 1938 amb l’obra Tema i variacions per a dos violins. L’any 1939 confirmà el seu talent amb els Estudis Simfònics, en els quals demostrà el seu domini dels recursos orquestrals, i amb el Concert número 1 per a piano. Acabada la Segona Guerra Mundial, es dedicà exclusivament a la composició i, en poc temps, es convertí en un dels autors més prolífics de la seva generació. Malgrat això, la seva música fou eclipsada, alguns anys després de la seva mort, per compositors com W. Walton i per l’aparició a l’escenari musical d’una nova generació amb idees molt diferents. En obres com la Sonata per a viola (1935) hom pot veure una forta influència de P. Hindemith, a més de la de W. Walton, tot i que també hi és palesa la seva personalitat. En obres més tardanes feu ús del serialisme, com ara en el tercer temps del Quintet per a piano i vent (1962-63), però la seva relació amb la tècnica schönbergiana és vaga. La música de Rawsthorne, sempre ben construïda, mereix un lloc d’honor dins la música anglesa del segle XX.