Vida
Ingressà al Royal College of Music de Londres, i durant l’època d’estudiant assistí a nombrosos concerts, representacions teatrals i operístiques, fet que l’ajudà posteriorment en la seva activitat compositiva. Des de molt jove s’implicà en qüestions socials i polítiques i es preocupà per les classes menys afavorides, inquietuds que reflectí en l’oratori A Child of Our Time (1939-41), on denuncia la repressió, la tirania i la violència. Del 1940 al 1951 ocupà el càrrec de director de música del Morley College, període durant el qual el centre tingué una gran vitalitat. Pacifista convençut, el 1943 fou condemnat a tres mesos de presó per haver-se negat a ingressar en l’exèrcit. Quan abandonà el Morley College, es dedicà gairebé exclusivament a la composició, i també treballà per a la ràdio. Fou nomenat Comanador de l’Orde de l’Imperi Britànic (1959) i rebé el títol de sir (1966), el de Companion of Honour (1979) i l’Orde del Mèrit (1983). El 1995 aparegué la seva autobiografia, Those Twentieth Century Blues, i els seus assaigs foren publicats en el volum Tippet on Music.
La seva producció donà vida nova a la simfonia, el concert, l’òpera, el quartet de corda i la sonata, sobretot dins el context musical d’Anglaterra. Si bé assolí un cert reconeixement a partir del 1935, gràcies al seu Quartet de corda núm. 1, no fou, però, fins al Concert per a doble orquestra de corda (1938-39) i, sobretot, l’oratori A Child of Our Time que obtingué l’aplaudiment del públic. Després de la mort de B. Britten, Tippett esdevingué el símbol de la música britànica. En la seva primera etapa creativa, a partir del final del 1920 i durant la dècada següent, es detecta la influència del Romanticisme anglès -Sonata núm. 1 per a piano (1936-37)- i la de L. van Beethoven. L’originalitat de la seva música rau precisament en la interacció del llenguatge de la tradició austroalemanya amb el de la britànica. El primer temps de la Simfonia núm. 1 (1932-33) combina la forma sonata amb textures rítmiques i contrapuntístiques que recorden la fantasia instrumental del segle XVII. La veu té un paper important en l’obra de Tippett. En aquest sentit, la cantata per a tenor i piano Boyhood’s End (1943) i el cicle de cançons The Heart’s Assurance (1950-51) són aportacions significatives a la cançó anglesa, com també la seva primera òpera, The Midsummer Marriage (1946-52).
Un punt d’inflexió en la seva carrera fou la seva segona òpera, King Priam (1958-61), en la qual el canvi de la comèdia per la tragèdia és clarament influït pel teatre èpic de B. Brecht. També hi és evident l’assimilació de l’orquestració d’I. Stravinsky. L’increment de la dissonàn cia i l’ús de la atonalitat són evidents en la següent òpera, The Knot Garden (1966-69). Els anys setanta destaquen la Simfonia núm. 3 (1970-72), la més llarga del compositor, la Simfonia núm. 4 (1976-77), en què s’observa un retorn al lirisme de la seva joventut, i el Concert per a trio de corda i orquestra (1978-79). The Mask of Time (1980-82), per a cor i orquestra, és la seva obra més extensa per a sala de concerts. Amb una durada d’uns noranta-cinc minuts, consta de deu moviments, la separació dels quals és desdibuixada. El tema és l’evolució de la humanitat i el lloc de l’home al món i a l’Univers. La darrera gran obra de Tippett fou The Rose Lake (1991-93), que porta el subtítol d''una cançó sense paraules per a orquestra’ i que fou estrenada el 1995 per l’Orquestra Simfònica de Londres.
Obra
Música escènica
Don Juan, mús. inc. (1929); Robert of Sicily, representació per a nens (1938); Seven at One Stroke, representació per a nens (1939); The Midsummer Marriage, òpera (1946-52); King Priam, òpera (1958-61); The Tempest, mús. inc. (1962); The Knot Garden, òpera (1966-69); The Ice Break, òpera (1973-76); New Year, òpera (1986-88)
Orquestra
5 simfonies (si♭ M, 1932-33, rev. 1934; núm. 1, 1944-45; núm. 2, 1956-57; núm. 3, S., orq., 1970-72; núm. 4., 1976-77); Concert per a doble orquestra de corda (1938-39); Fantasia sobre un tema de Händel, pno., orq. (1939-41); 5 fanfares per a banda de metall (1943-87); Little Music, orq. de cambra (1946); Suite per a l’aniversari del Príncep Carles (1948); Fantasia concertant sobre un tema de Corelli, orq. de c. (1953); Concert per a piano i orquestra (1953-55); Concert per a orquestra (1962-63); Concert per a trio de corda i orquestra (1978-79); Water Out of Sunlight (1988); New Year Suite (1989); The Rose Lake (1991-93); Triumph, banda metall (1992)
Cambra
5 qt. de c. (núm. 1, 1934-35, rev. 1943; núm. 2, 1941-42; núm. 3, 1945-46; núm. 4, 1977-79; núm. 5, 1990-91); Quatre invencions, 2 cintes (1954); Sonata per a quatre trompes (1955); Prelude: Autumm, ob., pno. (1991)
Solo
Sonata número 1 per a piano (1936-37); 4 sonates per a guit. (núm. 1, 1936-37; núm. 2, 1962; núm. 3, 1972-73; núm. 4, 1984); Preludio al Vespro di Monteverdi, org. (1945); The Blue Guitar, guit. (1982-83)
Cor
A Child of Our Time, v. solistes, cor, orq. (1939-41); The Source, madrigal, cor (1942); The Windhover, madrigal, cor (1942); Plebs angelica, doble cor (1943); The Wepping Babe, S., cor (1944); Dance, Clarion Air, 5 v. (1952); 4 Songs from the British Isles, cor (1956); Crown of the Year, cor fem., conjunt instr. (1958); Wadhurst, himne, cor (1960); Magnificat and Nunc Dimittis, cor, org. (1961); The Vision of St Augustine, Bar., cor, orq. (1963-65); The Shires Suite, cor, orq. (1965-70); The Mask of Time, S., MS., T., Bar., cor, orq. (1980-82)
Altres obres vocals
Boyhood’s End, T., pno. (1943); The Heart’s Assurance, 1 v., pno. (1950-51); Music for Words Perhaps, narrador, conjunt instr. (1960); Songs for Achilles, T., guit. (1961); Songs for Ariel, 1 v., pno. (1962); Songs for Dov, T., orq. de cambra (1969-70); Byzantium, S., orq. (1989-90)