Vida
Tingué com a primer mestre de música el seu pare, que l’inicià en el violí, i el 1914 ingressà al Conservatori d’Atenes, on estudià amb T. Schultze (violí) i Ekonomidis (harmonia) i es graduà el 1920. Gràcies a una beca es traslladà a Berlín (1921), on residí durant dotze anys. A la capital alemanya fou deixeble de W. Hesse (violí) i P. Kahn (composició) a la Hochschule für Musik. L’any 1923 decidí d’abandonar el violí per dedicar-se a la composició. Amb aquest objectiu continuà la seva formació com a compositor amb K. Weill (1924-25), Ph. Jarnach (1925-27) i A. Schönberg (1927-31). El 1933, quan A. Hitler fou nomenat canceller, retornà a Atenes. Allí es guanyà la vida tocant el violí en diverses orquestres i també es dedicà a la composició. A més de les obres musicals, Skalkottas deixà importants estudis sobre el folklore grec i també obres teòriques, com ara diversos articles i un tractat d’orquestració.
En vida patí la incomprensió del públic i de part dels seus col·legues, circumstàncies que l’afectaren profundament, i no fou fins després de la seva mort que la seva obra començà a despertar interès. Això fou possible en gran part gràcies als esforços dgrup d’amics del compositor, entre els quals destaca la figura de Iannis Andreu Papaioannu. Pels volts del 1954, la seva música fou interpretada per primer cop fora de Grècia i el 1961 es creà l’Associació d’Amics de Skalkottas. Encara que l’estructura obeeix als patrons de la música culta europea, s’hi troben elements del folklore hel·lènic. Skalkottas és considerat un dels compositors de l’avantguarda dodecatònica més importants de la seva època, no solament de Grècia sinó de l’àmbit internacional. La seva lectura del dodecatonisme fou, però, molt personal i arribà a crear el seu propi sistema dodecatònic de composició. Del conjunt de la seva obra destaca precisament la corresponent al període 1935-45, durant el qual feu la seva peculiar interpretació del dodecatonisme. Exemples d’aquesta etapa són el Concert per a piano número 3 (1938-39), el Quartet número 4 (1940) i l’obertura El retorn d’Ulisses (1942-43). Al seu país d’origen, l’obra orquestral 36 danses gregues (1931-36) ha estat la més popular durant molt de temps. El seu catàleg inclou també obres simfòniques, de cambra i vocals i un ballet.
Obra
Orquestra
Concerto, pno., vl., orq., op. 21 (1930); 3 concerts per a pno. (núm. 1, pno., orq., op. 16, 1931; núm. 2, pno., orq., op. 17, 1937-38; núm. 3, pno., 10 instr., de vent, perc., op. 18, 1938-39); 36 ellinikí khori, op. 11 ('36 danses gregues', 1931-36; reorquestració, 1948-49); Concertino, 2 pno., orq., op. 20 (1935); 2 suites simf. (núm. 1, op. 3a, 1935; núm. 2, op. 4, 1944); Concert per a violí i orquestra, op. 22 (1937-38); I ligeri ke o kharos, ballet, op. 12 ('La donzella i la mort', 1938); Deu esbossos musicals, qt. de c./orq. de c., op. 8 (1940); I epistrofi tu Odissevs, obert., op. 5 ('El retorn d’Ulisses', 1942-43); Concert per a contrabaix i orquestra, op. 27 (1942-43); Sinfonietta, op. 10 (1948); Nocturne-divertimento, xil., orq., op. 29 (1949); Thalassa, op. 14 ('El mar', 1949)
Cambra
4 qt. de c. (1928-40); 4 sonatines vl. i pno. (1929-35); Trio de corda, op. 41 (1935); Duo, vl., vla. op. 44 (1938); 8 variacions sobre un tema popular grec, trio amb pno., op. 43 (1938); Gavotte, scherzo, Menuetto cantato, vl., pno., op. 57-58 (1939); Concertino, trpt., pno., op. 68 (1940-42); Largo, vlc., pno., op. 66 (1941-42); Sonata concertante, fg., pno., op. 67 (1943); Mikri serenata, vlc., pno., op. 64 (1945); Bolero, vlc., pno., op. 63 (1945); Tres cançons populars gregues, vl., pno., op. 60 (1945-46); 4 partites, vl., vlc., op. 45 (1947); Sonatina, vlc., pno., op. 62 (1949);
Solo
Suite grega, op. 79a (1924-25); Sonata, vl., op. 69 (1925); Sonatina, pno., op. 75b (1927); 15 petites variacions, pno., op. 75c (1927); 4 suites per a piano, op. 71-74 (1936-40); 4 Études, pno. (1940); 32 peces, pno. (1940-41)
Música vocal
Kapote, S./Bar., op. 81 ('Alguna vegada', 1938-39); To fengari, S., pno., op. 82 ('La lluna', 1941-42); 16 cançons, MS., pno., op. 80 (1941; Evelpidis); El soldat desconegut, cor, op. 90 (perduda, 1949)