Vida
Probablement fou deixeble d’Adrian Willaert a la catedral de Sant Marc de Venècia, on feu de cantor (Escola Veneciana). La seva trajectòria anterior al 1557 és gairebé desconeguda. En aquesta data intentà, sense èxit, obtenir un lloc com a organista a la seu veneciana. Sembla que estigué un temps actiu com a organista a Sant Jeremies de Cannaregio. Al principi de la dècada del 1560 viatjà a Alemanya com a acompanyant del duc Albert V de Baviera, i feu d’organista de cort en la coronació de Maximilià II a Frankfurt. Allí entrà en contacte amb Roland de Lassus. El 1566 finalment arribà a ocupar el càrrec d’organista a la catedral de Venècia, lloc on es mantingué fins a la seva mort, primer com a segon organista i des del 1585 com a primer, perquè succeí a Claudio Merulo quan aquest marxà a Parma. Fou durant aquest període que les seves capacitats musicals es desenvoluparen amb major fortuna i de forma molt innovadora. Gabrieli era l’encarregat d’escriure la música de les cerimònies i celebracions oficials de la seva ciutat en ocasions especials, com per exemple per a la festa de la victòria de la batalla de Lepant el 1571.
Fou un compositor molt prolífic i escriví obres per a gèneres musicals molt diversos. El seu catàleg inclou moltes composicions litúrgiques, especialment misses, motets i salms, i també diverses col·leccions de madrigals i altres composicions vocals profanes. Amb tot, una de les parcel·les més característiques d’Andrea Gabrieli són les seves abundants composicions instrumentals, fonamentalment destinades a instruments de tecla: canzoni, ricercari i toccate, encara que també escriví música per a conjunts.
Publicà algunes obres en els tallers de l’impressor venecià Antonio Gardano, tot i que moltes de les seves composicions foren portades a la impremta pòstumament pel seu nebot Giovanni Gabrieli. Entre les col·leccions de música sacra destaquen: Sacrae cantiones vulgo motecta appellatae, liber primus, a cinc veus i instruments (Venècia, 1565); Primus liber missarum, a sis veus (Venècia, 1572); Ecclesiasticarum cantionum omnibus sanctorum solemnitatibus deservientium liber primus, a quatre veus (Venècia, 1576); Psalmi Davidici, qui poenitentiales nuncupantur, a sis veus i instruments (Venècia, 1583), i Concerti... continenti musica di chiesa, madrigali, & altro... libro primo et secondo, a sis, vuit, deu, dotze i setze veus i instruments (Venècia, 1587). La seva extensa col·lecció de madrigals apareix recollida en diversos volums publicats entre el 1566 i el 1589: Il primo libro di madrigali, a cinc veus (Venècia, 1566); Il secondo libro di madrigali & uno dialogo, a cinc i sis veus els madrigals i a vuit veus el diàleg (Venècia, 1570); Greghesche et iustiniane... libro primo, a tres veus (Venècia, 1571); Libro primo di madrigali, a sis veus (Venècia, 1574); Libro primo di madrigali, a tres veus (Venècia, 1575), i Il secondo libro de madrigali, a sis veus (Venècia, 1580). A més escriví la música per als cors d’una tragèdia de Sòfocles, Èdip, rei, per a la inauguració del Teatre Olímpic de Vincenza el 1585, que foren publicats pòstumament el 1588. També pòstums són Il terzo libro de madrigali, a cinc veus (Venècia, 1589), i els madrigals inclosos en la col·lecció miscel·lània Madrigali et ricercari (Venècia, 1589).
Els reculls més importants de música instrumental, tots ells publicats després de la seva mort, són Intonationi d’organo... libro primo (Venècia, 1593), Ricercari... composti et tabulati per ogni sorte di stromenti da tasti... libro secondo (Venècia, 1595), Il terzo libro de ricercari (Venècia, 1596) i Canzoni alla francese per sonar sopra istromenti da tasti... libro sesto (Venècia, 1605).
Andrea Gabrieli fou un compositor molt influent en la música del final del Renaixement, tant a Itàlia com al sud d’Alemanya. La seva fama com a organista no fou menor. Tingué molts deixebles, entre els quals destaquen el seu nebot Giovanni i l’alemany Hans Leo Hassler. La seva obra és un magnífic exemple dels primers intents dels compositors italians per alliberar-se de les influències de l’estil francoflamenc que havia dominat la música italiana fins llavors.
Destacà també en l’escriptura d’obres religioses. Si bé en un principi les seves peces semblen influïdes per les de la primera generació de madrigalistes, el contacte amb R. de Lassus decantà el seu estil vers nous camins. Així, el seu estil s’inclina per una textura homofònica que, en ocasions, incorpora trets policorals. Com a nota dominant cal destacar una gran atenció a la dicció i l’expressió del text, afavorida per una melodia sil·làbica i la textura homofònica. Un dels aspectes estilístics més destacats és el treball sobre la sonoritat, molt sovint vinculada a l’espai concret per al qual les obres havien estat creades, bàsicament per a Sant Marc de Venècia. Utilitzà uns recursos tècnics i estilístics molt innovadors. Tot i que encara no és clarament perceptible un treball especulatiu amb relació al timbre, fou un dels primers a experimentar amb la combinació de veus i instruments. També sabé treure molt partit de la combinació de passatges homofònics amb altres de més contrapuntístics, i del contrast de blocs sonors un cop dividit el cor en diversos grups a la manera dels cori spezzati, dels quals obté efectes d’una gran espectacularitat. Els seus madrigals, molt sovint amarats de fina ironia, segueixen sovint els preceptes contrapuntístics dels madrigalistes de la generació anterior. Però les seves obres tardanes d’aquest gènere ja deixen entreveure un estil més personal que ha sabut beneficiar-se de la influència de les pràctiques policorals venecianes i de l’interès per la sonoritat. Les obres instrumentals mostren el Gabrieli més tradicional. Bàsicament conreà únicament les formes habituals de la música d’orgue del seu temps, i moltes de les composicions són arranjaments de chansons franceses.
Obra
Música vocal religiosa
Sacrae cantiones vulgo motecta appellatae, liber primus, 5 v., instr. (publ. 1565); Primus liber missarum (publ. 1572, que conté les misses a 6 v. Ove ch’io posi, Pater peccavi, Quando lieta sperai, Vexilla regis); Ecclesiasticarum cantionum omnibus sanctorum solemnitatibus deservientium liber primus, 4 v. (publ. 1576); Psalmi Davidici, qui poenitentiales nuncupatur, 6 v., instr. (publ. 1583); Concerti... continenti musica di chiesa, madrigali, &altro... libro primo et secondo, 6, 8, 10, 12 i 16 v., instr. (publ. 1587); 2 misses a 4 v., 1 missa a 12-16 v.
Música vocal profana
Il primo libro di madrigali, 5 v. (publ. 1566); Il secondo libro di madrigali, 5 i 6 v., &uno dialogo, 8 v. (publ. 1570); Greghesche et iustiniane... libro primo, 3 v. (publ. 1571); Libro primo di madrigali, 6 v. (publ. 1574); Libro primo di madrigali, 3 v. (publ. 1575); Il secondo libro di madrigali, 6 v. (publ. 1580); Chori in musica... sopra il chori della tragedia di Edippo Tiranno (publ. 1588); Il terzo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1589); Madrigali et ricercari, 4 v. (publ. 1589); Mascherate, 3, 6, 8 v. (publ. 1601)
Música instrumental
Canzoni alla francese per sonar sopra stromenti da tasti (mús. perduda, publ. 1571); Madrigali et ricercari, 4 v. (publ. 1589); Intonationi d’organo... libro primo (publ. 1593); Ricercari... composti et tabulati per ogni sorte di stromenti da tasti... libro secondo (publ. 1595); Il terzo libro de ricercari, instr. de teclat (publ. 1596); Canzoni alla francese per sonar sopra istromenti da tasti... libro sesto (publ. 1605); Ricercar per sonar, a 8 v. (publ. 1587); Aria della battaglia per sonar d’istrumenti da fiato (publ. 1590); Toccata del sesto tuono (publ. 1593); Toccata del decimo tuono (publ. 1593); 3 misses d’orgue (Messa domenichal ; Messa della beata virgine ; Messa apostolorum)
Bibliografia
- Edizione nazionale delle opere di Andrea Gabrieli, Ricordi, Milà 1988
- Degrada, F., ed.: Andrea Gabrieli e il suo tempo: Atti del Convegno Internazionale (Venezia, 16-18 setembre 1985), Leo S. Olschki, Florència 1988