Vida
Fou deixeble de Luca Bati, de qui arribà a convertir-se en assistent a Sant Llorenç de Florència el 1602. Quan el compositor era encara molt jove ingressà a la Compagnia dell’Arcangelo Raffaello o della Natività, una confraternitat laica amb molta activitat musical, on entrà en contacte amb personalitats com Cosimo de Mèdici, el poeta Ottavio Rinuccini, Jacopo Peri o Giovanni Bardi. El 1607 esdevingué mestre de capella d’aquesta entitat. El mateix any començà a relacionar-se amb la família Gonzaga de Màntua. El 1608, durant les festes de Carnaval, es representà en aquesta ciutat el seu drama pastoral La Dafne... rappresentata in Mantova amb llibret d’O. Rinuccini. L’obra, una de les més representatives de l’òpera primitiva, fou editada a Florència el mateix 1608. Gràcies a la protecció dels Gonzaga, tingué l’oportunitat de representar a Màntua altres obres, principalment destinades a les festes per a les noces de Francesco Gonzaga i Margarida de Savoia. Amb motiu d’aquest esdeveniment feu la música per a un ballo d’Alessandro Striggio, Il sacrificio d’Ifigenia, i un intermezzo per a L’Idropica de Giovanni Battista Guarini. Cap al final del 1608 tornà a Florència per ocupar el lloc de mestre de capella de l’església de Sant Llorenç, que era vacant com a conseqüència de la mort del seu mestre L. Bati alguns mesos abans. Al cap de poc temps, cap a mitjan 1609, obtingué el títol de mestre de capella de la cort dels Mèdici. Gagliano compaginà aquests dos càrrecs fins el moment de la seva mort. Com a compositor de la cort s’encarregà de la creació i representació de ballets, òperes i tota mena d’espectacles cortesans, així com de la música religiosa que s’interpretava a la catedral de Santa Maria de les Flors. El 1607 fundà l’Accademia degli Elevati, dedicada a la música i on participaven els més destacats compositors, cantants i instrumentistes florentins, i també alguns dels millors literats del moment. S’ordenà de sacerdot i detingué diversos càrrecs eclesiàstics: canonge de Sant Llorenç el 1610 i protonotari apostòlic el 1615.
Fou un dels primers compositors que utilitzaren els recursos de l'stile i és un dels músics de la segona generació de la Camerata Fiorentina. El seu estil es veié fortament influït per C. Monteverdi, i coetanis seus com J. Peri en destacaren la manera com feia coincidir la música amb l’expressió de la parla. La Dafne... rappresentata in Mantova és indubtablement la seva obra més important i un magnífic exemple del nou stile rappresentativo. L’acció dramàtica d’aquesta obra es desenvolupa a través de diversos números molt variats pel que fa a l’estil i l’estructura. S’hi poden trobar àries, duets, trios i conjunts concertants al costat de composicions polifòniques a la manera dels madrigals, tot enllaçat per passatges en stile recitativo. També escriví, en col·laboració amb Jacopo Peri, l’òpera La sposalizio di Medoro e Angelica, representada en ocasió de l’elecció de l’emperador Ferran III al Palau Pitti el 1619. Fruit d’una altra col·laboració és l’altra òpera que es conserva de Gagliano, La Flora... rappresentata nel teatro del... Gran Duca, nelle reali nozze del... Odoardo Farnese... e della Principessa Margherita di Toscano, per a la qual I. Peri escriví el paper de Clori i que es representà a Florència durant les festes amb motiu del casament de Margarida de Mèdici amb el duc Odoardo Farnese de Parma, el 1628. Moltes de les seves obres escèniques, de les quals només es té constància documental, s’han perdut. Es conserven, en canvi, una dotzena d'intermezzi i altres tipus de peces per a l’escena de caràcter més breu.
Publicà, entre el 1602 i el 1617, sis llibres de madrigals en un estil molt personal, així com altres composicions monòdiques profanes recollides en la col·lecció Musiche a una, dues, tres i cinc veus (Venècia, 1615). Els seus madrigals són un exemple extrem de la pervivència del gènere fins ben entrat el segle XVII.
La seva producció sacra és també molt extensa. Escriví molta música religiosa per als oficis de l’església de Sant Llorenç i de la catedral florentina. La seva obra litúrgica la formen motets, responsoris i himnes a cappella, que demostren les seves habilitats polifòniques. De vegades, les parts vocals són acompanyades de baix continu. Publicà algunes d’aquestes obres litúrgiques en les col·leccions Officium defunctorum (Venècia, 1607/08), Sacrarum cantionum... liber secundus (Venècia, 1622) i Responsoria maioris hebdomadae (Venècia, 1630).
En alguns dels prefacis de les seves obres impreses, i molt especialment en el de La Dafne... rappresentata in Mantova, formulà tot un credo estètic i pràctic sobre com havia de ser la música dels nous gèneres dramàtics. L’aspecte més destacat, segons el seu parer, era la comprensibilitat del text. També es mostrà sempre molt preocupat per dotar les seves obres de versemblança dramàtica i d’unitat estructural, i vetllà igualment pels aspectes escenogràfics i dramàtics de les obres que compongué.
Obra
Música escènica
2 òperes (La Dafne... rappresentata in Mantova, col·lab. F. Gonzaga, publ. 1608; La Flora... rappresentata nel teatro del... Gran Duca, nelle reali nozze del... Odoardo Farnese... e della... Principessa Margherita di Toscano, col·lab. J. Peri, publ. 1628); 13 altres obres escèniques perdudes (11 profanes i 2 religioses), excepte Mascherata di ninfe di Senna (col·lab. J. Peri, publ. 1611) i Ballo di donne turche (publ. 1615)
Música vocal profana
Il primo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1602); Il secondo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1604); Il terzo libro de madrigali, 5 v. (publ. 1605); Il quarto libro de madrigali, 5, 6 i 10 v. (publ. 1606); Il quinto libro de madrigali, 5 i 7 v. (publ. 1608); Musiche, 1, 2, 3 i 5 v. (publ. 1615); Il sesto libro de madrigali, 5 i 8 v. (publ. 1617)
Música vocal religiosa
Officium defunctorum, 4 i 8 v. (publ. 1607-08); Missae, et sacrarum contionum, 6 v. (publ. 1614); Sacrarum cantionum... liber secundus, 1-4, 6 v. (publ. del b.c., 1622; publ. part vocal, 1623); Responsoria maioris hebdomadae, 4 v. (publ. 1630); més de 50 altres obres religioses contingudes en altres publicacions (misses, rèquiems, magníficats, etc.)
Bibliografia
- Butchart, D.: I madrigali di Marco da Gagliano, Leo S. Olschki, Florència 1982