Vida
Fou fill d’un músic d’església anomenat Giovanni Battista Caletti. A catorze anys, el podestà venecià de Crema, Federico Cavalli, de qui adoptà el nom, se l’endugué a Venècia, on entrà d’escolà a la capella musical de la basílica de Sant Marc, sota el mestratge de C. Monteverdi. Cavalli desenvolupà tota la seva carrera en aquesta institució, on assolí càrrecs cada cop més importants, i l’any 1668 n’esdevingué mestre de capella. Tanmateix, hagué d’anar compaginant aquesta activitat amb altres feines de músic independent a la mateixa ciutat.
La seva situació, però, canvià el 1630, quan es casà amb la vídua Maria Sozomeno, neboda d’un bisbe i de família ben acomodada. La independència econòmica que obtingué amb aquest casament avantatjós li permeté d’abandonar les feines esporàdiques al marge de la seva activitat a la catedral i, alhora, dedicar-se a experimentar en el camp que més li interessava i d’on li ve la fama: la música teatral. Fou a la seva època que l’òpera començà a convertir-se en un espectacle obert a totes les classes socials i que a Venècia es fundaren els primers teatres públics d’òpera. Estimulat per l’exemple de Monteverdi, que hi reestrenà les seves òperes cortesanes anteriors, Cavalli hi representà la majoria de les seves obres. Ben aviat, aquestes començaren a circular per tot Itàlia i esdevingueren la base del repertori dels teatres públics que s’anaven creant arreu de la península.
La primera òpera de Cavalli fou Le nozze di Teti e di Peleo (1639), però les més divulgades durant el segle XVII foren obres com Egisto (1643), Il Giasone (1648-49) o Xerse (1654). D’altra banda, començà a rebre encàrrecs de diferents teatres, com ara els de Nàpols, on estrenà Veremondal’amazzone di Aragona (1652), Milà, sala en què representà L’Orione (1653), o Florència, on debutà amb L’Hipermestra (1654), obres que li donaren un renom gairebé internacional. Fou per aquesta raó que el cardenal Giulio Raimondo Mazzarino, ansiós d’introduir l’òpera italiana a França, l’escollí per a compondre l’òpera que s’havia de representar durant el casament del jove Lluís XIV. Cavalli es feu pregar molt, probablement a causa de la seva salut delicada, però la insistència de l’ambaixador francès i del govern venecià el convenceren d’acceptar l’encàrrec, i es traslladà a França (1660) amb una companyia d’òpera molt escollida. Per tal de complementar aquesta nova obra, titulada L’Ercole amante, hom encarregà a G.B. Lulli de fer uns ballets. Mazzarino, però, morí l’any 1661. Sense la seva protecció, Cavalli fou víctima de les intrigues de Lulli, que aconseguí que la seva música quedés en segon terme respecte als ballets que ell havia compost. D’una banda, cal atribuir aquest fracàs relatiu a les males condicions acústiques de la sala, i de l’altra, al tradicional gust francès per l’espectacle visual en detriment del purament sonor. De nou a Venècia, l’ancià i decebut Cavalli compongué encara algunes òperes més, com ara Eliogabalo (1668), Coriolano (1669) o Massenzio (1673), si bé es dedicà principalment a la música religiosa, camp en què destaquen obres com la Messa concertata per a cors i orquestra (1656), les vespres (1675) i el rèquiem que compongué per als seus propis funerals.
L’estil operístic de Cavalli, hieràtic i elevat, és representatiu de l’òpera del seu període, i cal situar-lo i entendre’l com la transició entre l’òpera florentina declamatòria, basada en el recitatiu expressiu que culminà amb Monteverdi, i l’òpera posterior, tipificada per autors com ara Alessandro Scarlatti i A. Caldara. L’orquestra, basada sempre en el conjunt de corda, es limita generalment a introduir ritornelli en les àries i a fer breus simfonies abans de les parts principals del drama. Sovint, l’única part instrumental que ha restat d’aquestes òperes és l’acompanyament de baix continu, la qual cosa il·lustra la poca importància que tenia aquest aspecte amb relació al cant. Les àries dels personatges són generalment estròfiques i lleugeres, i el conjunt resultant es complementa amb laments que segueixen el model dels de Monteverdi i amb duets en què les veus es desenvolupen generalment de manera paral·lela, o amb pocs cors o números madrigalístics de conjunt. L’òpera de Cavalli és el darrer intent d’harmonitzar text i música segons les directrius de la Camerata Fiorentina, la qual, juntament amb Monteverdi, establí un estil d’òpera basat en la musicalització del drama clàssic segons el que es creia que havia estat la tragèdia grega de l’Antiguitat. Això s’assoleix mitjançant una música continuada i composta sempre al servei del text dramàtic, sense trencar-ne el desenvolupament, com feren les convencions de les àries estereotipades dels operistes italians de la generació posterior.
Obra
Òpera
33 òperes (i altres 10 d’autenticitat dubtosa), entre les quals: Le nozze di Teti e di Peleo (1639), Gli amori d’Apollo e di Dafne (1640), La Didone (1641), La virtù de’strali d’Amore (1642), L’ Egisto (1643), L’ Ormindo (1644), La Doriclea (1645), Il Giasone (1648-49), L’Orimonte (1650), L’Oristeo (1651), La Rosinda (1651), La Calisto (1651-52), L’Eritrea (1652), Veremonda l’amazzone di Aragona (1652), L’Orione (1653), Xerse (1654), La Statira, principessa di Persia (1655), Artemisia (1656), L’Hipermestra (1654), Elena (1659), L’Ercole amante (1662), Pompeo magno (1666), Eliogabalo (1668), Il Coriolano (1669), Massenzio (1673)
Música religiosa
Musiche sacre concernenti messa, e salmi concertati con istromenti, imni, antifone e sonate (conté, entre altres obres: una missa a 8 v. i acomp. instr.; 1 Alma redemptoris mater, 2 S., A., T., B.; 1 magníficat per a 8 v. i acomp. instr.; 1 Salve regina, A., 2 T., B; publ. 1656); 3 vespres per a 8 v. i b. c. (publ. 1675); 1 magníficat a 6 v., 2 vl. i b. c. (1650); Missa pro defunctis, rèquiem, 8 v., b. c.