Vida
Es desconeixen les circumstàncies de la seva formació musical. L’any 1641 ja havia estat ordenat de sacerdot i feia d’organista a l’església de Sant Andreu de Màntua, i entre el 1647 i el 1648 fou mestre de capella del duc de Sabioneta. Durant la dècada de 1640-50, aproximadament, fou el compositor de l’Accademia della Morte de Ferrara, i en 1653-55 fou mestre de capella de Santa Maria la Major de Bèrgam. Fou l’any 1657, però, que assolí el càrrec, molt més important, de mestre de capella de la basílica de Sant Petroni de Bolonya, on desenvolupà la part principal de la seva carrera i on guanyà renom. Cazzati feu augmentar el nombre de cantors i d’instrumentistes de la capella de música. Això contribuí a donar als oficis religiosos una sumptuositat poc corrent, que esdevingué característica d’aquest temple. Potser a causa d’aquestes reformes, es creà ben aviat algunes enemistats dins del capítol de la basílica i, el 1659, un dels seus membres, el músic Lorenzo Perti, secundat per l’organista, Giulio Cesare Arresti, inicià una polèmica criticant alguns errors d’una missa de l’opus 17 del compositor. Aquest debat durà uns cinc anys, i l’autor es defensà amb l’argument que el judici de l’oïda està per sobre de les regles acadèmiques.
Malgrat l’animadversió de bona part dels músics de la ciutat, Cazzati continuà fent una tasca important a Bolonya, inclosos els concerts a la mateixa església, fins que el 1671 passà a ser mestre de capella de la duquessa de Màntua, càrrec que exercí fins a la seva mort. Tot aquest temps continuà component i publicant les seves obres, generalment en una impremta pròpia. L’antipatia que li professaven els músics bolonyesos fou la causa per la qual no esdevingué membre de la cèlebre Acadèmia Filharmònica, fundada durant la seva estada a la ciutat, cosa que ha contribuït al menysteniment de la seva figura fins fa ben poc.
Probablement, la prolixitat de la seva obra restà qualitat al conjunt, però el cert és que la seva música, encara que només sigui considerada per la quantitat, és una mostra important de l’estil que es troba entre els compositors de la generació de C. Monteverdi i G. Frescobaldi i els de l’època d’A. Corelli i A. Scarlatti. Això és vàlid especialment per a la música instrumental, on es pot observar que fou un dels primers compositors que articulà les sonates en diferents moviments independents i que distingí deliberadament els estils da chiesa i da camera. A més, fou el primer que compongué obres per a trompeta i conjunt de corda, una combinació instrumental que tingué una gran importància en el desenvolupament de les formes concertants del Barroc. De fet, malgrat la manca d’originalitat i de destresa mostrada en els entramats polifònics, Cazzati fixà moltes de les pautes de l’estil de l’Escola de Bolonya que foren desenvolupades per les següents generacions.
Obra
Música instrumental
Prop de 10 reculls, entre els quals: Il secondo libro delle sonate a 1-4 parts, op. 8 (publ. 1648); Trattenimento per camera d’arie, correnti, e balletti, 2 vl., vla. (publ. 1660); Varii, e diversi capricci per camera e per chiesa, 1-3 instr. (publ. 1669); Sonate a 2 istromenti, vl., vla., op. 55 (publ. 1670)
Música vocal religiosa
Prop de 40 reculls publicats, entre els quals: Il primo libro de motetti, 1 v., op. 6 (publ. 1647); Antifone, letanie e Te Deum, 8 v., op. 19 (publ. 1658); Sacri concerti di motetti, 2 v., op. 34 (publ. 1664); Il quinto libro di motetti, 1 v., op. 39 (publ. 1666); Benedictus, Miserere e Tantum ergo, 4 v., 2 vl., op. 45 (publ. 1668); Messa a capella, Magnificat, 4 v., op. 56 (publ. 1670); Il sesto libro di motetti, 1 v., op. 63 (publ. 1676), i 11 oratoris amb música perduda
Música vocal profana
Prop de 10 reculls publicats, entre les quals: Cantate morali e spirituali, 1 v., op. 20 (publ. 1659); Madrigali, e canzonette per camera, 2-3 v., algunes amb vl., op. 26 (publ. 1661); Il quinto libro delle canzonette, 1 v., vl., op. 46 (publ. 1668); Duetti per camera, op. 66 (publ. 1677) i 6 òperes amb música perduda