Vida
El seu nom de fonts era Pietro, que canvià pel d’Antonio en ingressar a l’orde franciscà, malgrat que en alguns casos ha estat citat erròniament amb el nom de Marco Antonio. De petit serví com a nen cantor al convent de Sant Francesco d’Arezzo, i el 1637 ingressà a la congregació franciscana de Volterra. Després d’un període de preparació a Florència, li fou assignada una plaça al convent de la seva ciutat natal. Si bé ha estat tradicionalment associat a la ciutat de Venècia, que acollí amb èxit les seves òperes, sembla que es formà musicalment a Roma, on molt probablement residí entre el 1640 i el 1645, i on degué estudiar amb Antonio Maria Abbatini i Giacomo Carissimi. Immediatament després esdevingué organista i, més tard, mestre de capella de la catedral de Volterra. Durant la seva estada en aquesta última ciutat gaudí del patronatge de la família Mèdici, i arribà a ser el favorit del cardenal Gian Carlo de Mèdici i del gran duc de Toscana, Ferran II. Entrà en contacte amb diverses personalitats del cercle literari de Florència, més tard conegut amb el nom d’Accademia dei Percossi, i inicià una gran amistat amb el membre més distingit d’aquest cercle, el pintor i poeta Salvatore Rosa. El 1648 ocupà el càrrec de mestre de capella de la catedral de Pisa i posteriorment es traslladà a Florència, on consolidà la seva reputació de compositor operístic. El 1649 es donà a conèixer obertament com a compositor d’òperes a partir de l’estrena a Venècia d'Orontea, una obra que s’arribà a representar en diverses ciutats italianes i austríaques, coincidint amb l’època en què l’òpera italiana es començava a difondre arreu d’Europa. A partir d’aquell moment, l’òpera fou el centre de la seva vida professional, cosa que li creà un conflicte entre la seva vocació de compositor i les obligacions religioses. El 1650 conegué Francesco Sbarra, que esdevingué el principal llibretista de les seves òperes. Un any després n’estrenà a Venècia dues més, Alessandro vincitor di se stesso i Il Cesare amante. Entre el 1652 i el 1657 treballà a la cort de l’arxiduc Ferran Carles a Innsbruck. Allí, en ocasió de la visita de la reina Cristina de Suècia el 1655, estrenà l’òpera L’Argia, i el 1657 presentà La Dori per celebrar el casament entre Cosme III, el futur gran duc de Toscana, i la princesa Margarida Lluïsa d’Orleans. Les òperes següents, La magnanimità d’Alessandro (1662) i Il Tito (1666), tingueren una gran acollida, però encara fou més gran l’èxit que obtingué amb l’estrena a la capital austríaca, el 1668, d'Il pomo d’oro, escrita amb motiu de les noces de l’emperador Leopold I d’Àustria amb la infanta Margarida d’Àustria. L’emperador quedà tan entusiasmat amb l’obra que exigí, a partir d’aquell moment, la presència de l’òpera italiana a la cort de Viena. Del 1666 al 1669, Cesti exercí a la capital austríaca el càrrec de mestre de capella de la cort de Leopold I, com a ajudant d’A. Bartali. Morí en plena glòria, durant un viatge a Florència.
Les òperes de Cesti tingueren sempre una bona acollida per part del públic. Dos aspectes de la seva música contribuïren a la popularitat d’aquest compositor italià: d’una banda, la facilitat a l’hora de compondre àries atractives, fet que afavoria la representació de les seves obres en ciutats on el llatí no era la llengua oficial; de l’altra, l’especial habilitat en la creació de situacions còmiques. Les seves primeres òperes foren pensades per als teatres de Venècia; la major part d’aquestes peces no tenen parts instrumentals ni corals, sinó que consisteixen en una sèrie d’àries acompanyades d’un baix continu, i moltes es basen en l’alternança entre dues formes musicals organitzades -l’ària i l'arioso - i una forma declamada -el recitatiu-. Mentre que al recitatiu li era reservada l’acció dramàtica i tenia una funció més narrativa, l’ària i l'arioso tenien un caràcter més estàtic i la seva funció era la de comentar l’acció i expressar els sentiments dels personatges. Cesti sovint utilitzava efectes harmònics per a emfasitzar la tensió dramàtica i, per exemple, reservava el cromatisme per a les paraules i les escenes que tenien una gran càrrega emocional. Algunes de les millors òperes de l’etapa veneciana són Orontea, Alessandro vincitor di se stesso i La magnanimità d’Alessandro. Les obres que Cesti compongué per a espectacles privats de la cort, amb l’excepció d'Il Tito, requerien sovint un ampli dispositiu escènic constituït per grans masses orquestrals i corals, números de ballet i més d’una complicada maquinària escènica. La posada en escena de L’Argia, per exemple, exigia un muntatge elaborat, amb una complicada escenografia. Il pomo d’oro, considerada una de les millors òperes barroques fetes a gran escala, és especialment il·lustrativa en aquest aspecte: conté cinc actes, en lloc dels tres habituals, i requereix una àmplia orquestra i un nodrit repartiment, que inclou un gran nombre d’extres. Les parts solístiques són realment elaborades i virtuosístiques, concebudes per al lluïment dels cantants.
Cesti també compongué cantates de cambra i motets. La major part de les cantates són per a una veu i baix continu. Únicament Chi non prova, Io son la primavera i Non si parli inclouen una petita formació instrumental. Les dues darreres, a més, són d’autoria incerta, ja que podrien ser obra del germà del compositor, Remigio Cesti.
Obra
Música escènica
15 obres, entre les quals: Orontea (1649); Alessandro vincitor di se stesso (1651); Il Cesare amante (1651); La Cleopatra (1654); L’Argia (1655); La Dori (1657); Venere cacciatrice (mús. perduda i d’autenticitat dubtosa, 1659); La magnanimità d’Alessandro (1662); Il Tito (1666); Nettuno e Flora festeggianti (1666); Le disgrazie d’Amore (1667); La Germania esultante (mús. perduda, 1667); La Semirami (1667); Il pomo d’oro (1668); Genserico (dubtosa, 1669)
Música vocal profana
70 cantates, entre les quals: Amante gigante, 3 v., b.c.; Bella Clori, 1 v., b.c.; Disperato morirò, 2 v., b.c.; E quel misero, 1 v., b.c.; Era la notte e muto, 1 v., b.c.; Lasciate pur, 2 v., b.c.; Nel ricercar, 1 v., b.c.; Quante volte, 2 v., b.c.; Quante è dolce, 1 v., b.c.; Silentio o venti, 1 v., b.c.; Speranza ingannatrice, 1 v., b.c.; Udite amanti, 1 v., b.c.; Vaghi fiori, 1 v., b.c.; Chi nou prova, 1 v., vl.; Io son la primavera, serenata, 5 v., 4 c.; Non si parti, 1 v., 2 vl.; Mia tirana, 1 v.; Pose in fronte, 1 v.; Rimbombava d’intorno, 1 v.
Música vocal religiosa
Currite, fletus (Natura et quatuor elementa), sepolcro, 5 v., 2 vl., org.; Filiae Jerusalem, 4 v.; Maria et flumina, 2 v.; Non plus me ligate, 1 v.; Properate, mortales, 1 v.
Bibliografia
- Basso, A.: Historia de la música, vol. VI: El siglo XVI, Turner Música, Madrid 1986
- Brown, H.M.: Italian Opera, 1640-1770, Garland, Nova York 1978
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Gianturco, C.:The Italian Cantata in the Seventeenth Century, Garland, Nova York 1986
- Palisca, Claude V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978