Estudià composició amb G. Legrenzi a Venècia i fou un dels alumnes destacats del violoncel·lista Petronio Franceschini a Bolonya. El 1676 ingressà en l’Acadèmia Filharmònica de la ciutat i el 1683 arribà a ser-ne president. A partir del 1680 aconseguí notable popularitat com a virtuós del violoncel i compositor de música vocal. Al cap de set anys arribà a escriure dotze òperes, que estrenà en diverses ciutats, com Venècia, Mòdena, Torí i Bolonya. La importància històrica de Gabrielli es deu principalment al seu virtuosisme amb el violoncel, cada cop més usual a l’època, i en el fet d’haver escrit algunes de les primeres obres dedicades a aquest instrument. Els seus cànons, ricercari i sonates palesen una avançada tècnica interpretativa i un profund coneixement de la seva sonoritat. Acostumava a utilitzar el violoncel com a instrument obligat en les seves sonates per a trompeta i obres vocals. L’òpera Flavio Cuniberto (1682) conté diverses àries de gran virtuosisme acompanyades per parelles d’instruments obligats, com violoncel i tiorba o trompeta i violí. En les obres vocals de Gabrielli, elaborades amb una gran finor artesanal, és manifesta una notable influència veneciana. L’oratori San Sigismondo, re di Borgogna (1687) mostra sovint en les seves àries un acompanyament instrumental que destaca per la intensitat dramàtica.