Vida
Realitzà els seus estudis a Venècia amb Giovanni Rovetta i Carlo Pallavicino. El 1645 fou organista a Santa Maria Maggiore a Bèrgam i el 1651, any de la seva ordenació de sacerdot, fou nomenat capellà en aquesta església. Dos anys després li fou concedit el títol de primer organista. Treballà amb els mestres de capella G.B. Crivelli, F. Vitali i M. Cazzati, la influència dels quals pot observar-se en les seves primeres obres instrumentals. Amb el probable ajut de Cazzati arribà a ser mestre de capella de l’Accademia dello Spirito Santo a Ferrara, institució dedicada a la interpretació de música sacra. Ferrara era un centre musical de més notorietat que Bèrgam, la qual cosa oferí a Legrenzi l’oportunitat de compondre òperes i oratoris, i de fer-se conèixer en els cercles aristocràtics, molt útils per a la seva carrera. Fruit d’aquestes relacions fou l’amistat amb Hippolito Bentivoglio, llibretista i mecenes, que l’ajudà a produir les primeres representacions operístiques a Venècia (1664) i Viena (1665). A partir del 1667 Legrenzi ocupà els càrrecs musicals més importants del nord d’Itàlia i hagué de rebutjar-ne d’altres, com el de mestre de capella a la catedral de Mòdena. Fou nomenat director musical a la cort de Lluís XIV, però una greu malaltia li impedí d’ocupar el lloc. El 1669 competí pel càrrec de mestre de capella a la catedral de Milà com a successor de M. Grancini, però l’elecció recaigué sobre G.A. Grossi. És probable que visqués a Venècia des del 1671, ja que, segons la documentació conservada, era professor al Conservatorio dei Medicanti, on arribà a ser mestre de cor el 1683. En aquesta mateixa ciutat obtingué els càrrecs de vicemestre de capella a Sant Marc el 1681, succeint a A. Sartorio, i posteriorment, el de mestre de capella en aquesta mateixa església. Els últims anys de la seva vida feu de casa seva un autèntic centre d’activitat musical, on s’oferien concerts amb les seves pròpies obres i d’altres compositors, entre els quals J.B. Lully.
La producció musical de Legrenzi comprèn dinou òperes, de les quals només sis s’han conservat completes, música sacra, amb diversos oratoris, i també música instrumental. La seva música representa l’etapa final en la formació de l’estil barroc tardà i es caracteritza per la claredat tonal i l’ús de temes incisius en estructures de caràcter repetitiu. En el seu estil contrapuntístic predominen l’harmonia i el ritme sobre l’element melòdic. Potser una de les aportacions més destacades de la seva música instrumental és l’escriptura fugada, en la qual presenta una considerable varietat de propostes, que van des del ricercare sobre diversos temes desenvolupats per G. Frescobaldi i G. Gabrieli fins a la utilització del recurs del contrast entre diferents materials episòdics, que J.S. Bach també emprà. La seva música sacra mostra la influència de T. Merula i M. Cazzati i està concebuda sobre la base de quatre categories estilístiques conreades pels seus predecessors. L’estil concertato per a poques veus és usat en els motets i salms d’una a tres veus. Aquest mateix estil també és utilitzat en obres amb més veus, com ara fragments de misses i les vespres. Conreà a més l’estil policoral venecià, reservat a algunes seccions de la missa, com el Dies irae i determinats salms. Finalment es poden trobar alguns exemples escrits en stile antico, incloent parts de la missa a cinc veus composta el 1689, que, no obstant això, conté certs procediments tonals més moderns. Les sonates de Legrenzi figuren entre les obres més inspirades de la seva producció musical i mostren la influència de Merula, M. Neri i Cazzati. Al seu torn, aquestes sonates influïren notablement les sonates i els concerts de G. Torelli, A. Vivaldi i J.S. Bach. Les àries de les seves òperes tenen gran varietat de formes i també influïren sobre altres autors, com A. Scarlatti i G.F. Händel. Legrenzi, un dels compositors més dotats i influents de la segona meitat del segle XVII, fou una figura important en el desenvolupament de l’estil barroc tardà al nord d’Itàlia.
Obra
Òpera
Nino il giusto (1662); L’Achille in Sciro (1663); Zenobia e Radamisto (1665); Tiridate (1668); Eteocle e Polinice (1675); La divisione del mondo (1675); Adone in Cipro (1676); Germanico sul Reno (1676); Totila (1677); Il Creso (1681); Antioco il grande (1681); Il Pausania (1682); Lisimaco riamato (1682); L’Ottaviano Cesare Augusto (1682); Giustino (1683); I due Cesari (1683); L’anarchia dell’imperio (1684); Publio Elio Pertinace (1684); Ifianassa e Melampo (1685)
Oratoris
Oratorio del giuditio (mús. perduda, 1665); Gli sponsali d’Ester (mús. perduda, 1676); Il Sedecia (1676); La vendita del core humano (1676); Il Sisara (mús. perduda, 1678); Decollatione de San Giovanni (mús. perduda, 1678); La morte del cor penitente (1705)
Altres obres religioses
Concerti musicali per uso di chiesa, op. 1 (publ. 1654); Harmonia d’affetti devoti, 2-4 v., op. 3 (publ. 1655); Salmi a 5, op. 5 (publ. 1657); Sentimenti devoti, 2-3 v., op. 6 (publ. 1660); Compiete con le lettanie &antifone della beata virgine a 5, op. 7 (publ. 1662); Sacri e festivi concenti, messa e psalmi a due chori, op. 9 (publ. 1667); Acclamationi divote, 1 v., op. 10 (publ. 1670); Sacri musicali concerti, 2-3 v., op. 15 (publ. 1689); Motetti sacri, op. 17 (publ. 1692); 2 misses; 2 magníficats; més de 30 salms i motets
Música vocal profana
Cantate e canzonette, 1 v., op. 12 (publ. 1676); Idee armoniche, 2-3 v., op. 13 (publ. 1678); Echi di riverenza di cantate e canzoni, op. 14 (publ. 1678); 15 cantates per a v. solista i b.c.
Música instrumental
Sonate a 2-3, libro primo, op. 2 (publ. 1655); Sonate da chiesa e da camera....a 3, libro secondo, op. 4 (publ. 1656); Sonate a 2, 3 &6, libro terzo (publ. 1663); La cetra sonate a 2-4, libro quarto, op. 10 (publ. 1673); Balletti e correnti a 5, libro quinto, op. 10 (publ. 1691)
Bibliografia
- Bianconi, L.: El siglo XVII, dins Historia de la música, vol. 5, Turner, Madrid 1982
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Fogaccia, P.: Giovanni Legrenzi, Bèrgam 1954
- MacDonald, J.A.: The Sacred Vocal Music of Giovanni Legrenzi, Universitat de Michigan 1964
- Newmann, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Chapel Hill 1966
- Palisca, C.V.: La música del Barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, Chapel Hill 1977