Vida
El 1696 ingressà al Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo de Nàpols. Estigué al servei del príncep de Hessen-Darmstadt en qualitat de mestre de capella i posteriorment exercí el mateix càrrec amb l’ambaixador portuguès a Nàpols. La relació de Porpora amb el príncep de Hessen-Darmstadt fou decisiva per a la carrera del músic, ja que li proporcionà l’encàrrec de la cort de Viena per a compondre l’òpera Arianna e Teseo (1714), estrenada amb motiu de l’aniversari de l’emperador. Durant un cert temps gaudí del favor de la cort imperial vienesa i de la cort del virrei de Nàpols. La seva òpera Temistocle es representà a Viena el 1718, i Faramondo, a Nàpols, el 1719. La serenata Angelica s’interpretà a Nàpols el 1720 i es repetí a Viena el mateix any amb motiu de l’onomàstica de l’emperadriu. En aquesta obra debutà el famós castrat Farinelli, deixeble de cant de Porpora. La serenata Gli orti esperidi es representà també a Nàpols el 1721 per a celebrar l’aniversari de l’emperadriu. Els textos d’aquestes serenates foren escrits per un jove poeta anomenat Pietro Metastasio, que esdevingué el llibretista més important del segle XVIII. Entre el 1715 i el 1721 Porpora treballà com a mestre de capella i impartí classes de cant i composició al Conservatorio de San Onofrio de Nàpols. Entre els seus alumnes destacà J.A. Hasse, que rebé algunes lliçons de Porpora abans d’estudiar amb A. Scarlatti. Porpora no aconseguí el reconeixement com a operista a Roma i al nord d’Itàlia fins a la dècada del 1720. La seva primera òpera per al Teatro Capranica de Roma fou Berenice, regina d’Egitto... (1718), composta en col·laboració amb D. Scarlatti. Aconseguí l’èxit amb Eumene (1721), la primera òpera romana escrita íntegrament per ell i que li facilità nous encàrrecs. El 1725 compongué una òpera i un oratori per a Milà i poc després, el 1726, viatjà a Venècia, on fou nomenat mestre de música a l’Hospital dels Incurables. En canvi, fracassà en el seu intent d’assolir el càrrec de mestre de capella de Sant Marc i el 1733 abandonà Venècia per traslladar-se a Londres.
A la capital anglesa romangué del 1733 al 1736, període durant el qual compongué per a la companyia anomenada Òpera de la Noblesa, que rivalitzava amb la italiana que dirigia G.F. Händel. Per a l’Òpera de la Noblesa escriví cinc òperes, la primera de les quals fou Arianna in Nasso (1733). De nou a Itàlia (1736), tornà a ocupar el lloc de mestre de música a l’Hospital dels Incurables. El 1739 es traslladà a Nàpols, on fou contractat com a mestre de capella del Conservatorio di Santa Maria di Loreto. Entre el 1747 i el 1751 ensenyà cant a la cort de Dresden, de la qual fou mestre de capella des del 1748. Fou en aquesta ciutat que estrenà l’òpera Filandro (1747), dirigida per J.A. Hasse. En 1752-53 fou professor de música a la cort imperial vienesa. Probablement a través de Metastasio, conegué i tingué entre els seus alumnes el jove J. Haydn. El 1760 tornà a Nàpols, on presentà una revisió de la seva òpera Il trionfo di Camilla, que el 1740 no havia tingut èxit. El darrer càrrec que exercí fou el de mestre de música del Conservatorio di San Onofrio, on ja havia treballat anteriorment. Malgrat que Porpora és autor d’una certa quantitat de música instrumental -simfonies, sonates i concerts-, la part més gran de la seva producció musical és vocal. Compongué una gran quantitat d’òperes -tant de temàtica sacra com profana-, oratoris, serenates i cantates, com també misses, salms, càntics i motets. La seva època de màxima esplendor com a compositor fou el període del 1718 al 1742. Després, la seva popularitat declinà. La seva condició de professor de cant feu que sempre posés una especial atenció en l’elaboració de la línia melòdica, la qual destaca per l’ornamentació i flexibilitat. El seu concepte preciosista de la composició escènica varià una mica com a resultat del viatge a Londres. A partir de la seva competència amb la companyia de Händel, adoptà un estil més dramàtic en l’escriptura musical. La seva música religiosa és molt variada i mostra diverses combinacions de cors i solistes, al mateix temps que exhibeix una sàvia combinació entre passatges homofònics i contrapuntístics.
Obra
Òpera
Agrippina (1708), Flavio Anicio Olibrio (1711; 2a versió, 1722), Basilio re d’Oriente (1713?), Arianna e Teseo (1714), Berenice, regina d’Egitto overo Le gare di amore e di politica (amb la col·lab. de D. Scarlatti, 1718), Temistocle (1718), Faramondo (1719), Eumene (1721), Adelaide (1723), Amare per regnare (1723), Semiramide regina dell’Assiria (1724), Damiro e Pitia (1724), Griselda (1724?), Didone abbandonata (1725), Imeneo in Atene (1726), Meride e Selinunte (1726), La verità nell’inganno (1726), Siroe re di Persia (1727), Ezio (1728), Ermenegildo (1729), Semiramide riconosciuta (1729), Tamerlano (1730), Mitridate (1730), Alessandro nelle Indie (possiblement inexistent, 1730), Poro (1731), Annibale (1731), Germanico in Germania (1732), Issipile (1733), Arianna in Nasso (1733), Enea nel Lazio (1734), Ferdinando (dubtosa, 1734), Polifemo (1735), Ifigenia in Aulide (1735), Rosbale (1737), Lucio Papirio (1737), Carlo il calvo (1738), Il Barone di Zampano (1739), L’amico fedele (1739), Alessandro Severo (1739), Intermezzo per le nozze dell’Infante Filippo (1739), Il trionfo di Camilla (1740), Tiridate (1740), Statira (1742), Partenope (1742), Rosmene (1742), Temistocle (1743), Filandro (1747), Giasone (1747)
Cantates profanes i serenates
Serenata in onore de Carlo VI (1712), Andromaca (1716), Angelica (1720), Gli orti esperidi (1721),Galatea (1722), Imeneo (1723), Festa d’Imeneo (1736), Le nozze d’Ercole e d’Ebe (1744)
Música vocal religiosa
Il martirio di S. Giovanni Nepomuceno, oratori (1711); Il trionfo della divina giustizia, oratori (1716); Cantata per la notte di Natale (1732); Sanctus Petrus Urseolus, oratori (1733); Davide e Betsabea, oratori (1734); Gedeone, oratori (1737); Il Verbo incarnato, oratori (1748); Cantata in onore di S. Gennaro (1765); 6 misses a 4 v. (1 amb b.c. i les altres 5 amb orq.); 25 salms; 1 Stabat Mater ; 2 tedèums; prop de 20 motets
Música instrumental
6 Sinfonie da camera a 3, op. 2 (publ. 1736); Six sonatas for two violoncellos and two violins with a thorough bass for the harpsichord (publ. 1745?); concerts per a diversos instruments i b.c. Ouverture royale (1763); 12 Sonate di vl. e b. (publ. 1754)
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Fassini, S.: Il melodrama italiano a Londra nella prima metà del settecento, Torí 1914
- Mayeda, A.: Nicola Antonio Porpora als Instrumentalkomponist, Universitat de Viena 1967
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Sutton, E.L.: The Solo Vocal Works of Nicola Porpora: an Annotated Thematic Index, Universitat de Minnesota 1974