Vida
Fou fill del violoncel·lista i contrabaixista Leopold Boccherini, adjunt a la capella palatina de Lucca (Toscana) des del 1747, i de Maria Santina Prosperi. Fou el tercer de set germans, alguns dels quals també destacaren en l’àmbit artístic i no usà mai el seu primer nom de fonts, Ridolfo. La germana gran i la petita es dedicaren al ballet i un dels germans, Giovanni Gastone, a més de ballarí, fou poeta i escriví llibrets per a A. Salieri i J. Haydn, com ara el text de l’oratori del compositor austríac Il ritorno de Tobia (1775).
Boccherini rebé del seu pare les primeres lliçons de violoncel i posteriorment completà els estudis amb el sacerdot Francesco Vanucci, violoncel·lista i mestre de capella a Lucca. Amb només tretze anys (1756), i gràcies als seus grans avenços, debutà com a violoncel·lista a les festes de Lucca. El 1757 anà a Roma per continuar els estudis amb Giovanni Battista Costanzi, un dels millors violoncel·listes del moment, mestre de la capella Júlia de Sant Pere. El 1758 viatjà a Viena amb el seu pare i en aquesta ciutat estigué al servei del teatre de la cort com a violoncel·lista. Del 1759 al 1763 desenvolupà una gran activitat, repartida entre Lucca i Viena. Durant aquesta època, es dedicà assíduament a la composició, de la qual destacaren sis trios per a arc. A la primavera del 1764 inicià una altra estada a Viena, que es prolongà fins al principi del 1765. En aquest període, a més dels concerts al teatre imperial, es distingí per les seves actuacions en solitari, que li reportaren un gran èxit. Del 1765 al 1766 fou violoncel·lista a Pavia i Cremona, tot formant part de l’orquestra de G.B. Sammartini. Del 1767 al 1768 s’estigué a París i participà, amb el seu amic el violinista F. Manfredi, en els Concerts Spirituelles. A la capital francesa, gaudí de l’èxit i veié impreses les seves primeres obres. L’ambaixador espanyol d’origen italià Joaquín Atanasio Pignatelli d’Aragona i Montecalvo li proposà que anés a Espanya i li prometé la protecció del príncep d’Astúries, el futur Carles IV, a qui dedicà la seva primera composició madrilenya, Sis trios per a dos violins i violoncel, opus 6 (1769). Finalment, però, qui el pensionà fou l’infant Lluís Borbó. El 1769 dedicà el segon quadern de quartets al seu protector i contragué matrimoni amb la soprano Clementina Pelicho, natural de Roma, amb qui tingué sis fills. El 1770 es confirmà en el càrrec de virtuoso di camera e compositor di musica al servei del seu mecenes, l’infant Lluís. Aquest mateix any compongué els Sei quartetti dedicati alli Signori Diletanti di Madrid. Entre el 1771 i el 1772 escriví els primers quintets, els opus 10, 11 i 13. El fet de treballar per a l’infant Lluís l’obligà a traslladar-se a les diverses residències del seu protector, com ara Talavera, Torrijos, Velada i Cadalso de los Vidrios i finalment s’instal·là a Arenas de San Pedro, a la província d’Àvila, on visqué del 1776 al 1785. Durant aquest període compongué sobretot música de cambra, entre la qual cal destacar els quartets opus 24, 26, 32 i 33, els Sis sextets, opus 23, per a arc i les Sis simfonies, opus 35.
El 1785 morí l’infant Lluís i aquest mateix any Boccherini fou admès a la capella reial de Carles III com a violoncel·lista. La seva esposa també morí el 1785. L’any següent fou nomenat director de l’orquestra de la comtessa María Josefa Pimentel, de Benavente-Osuna. Entre el 1786 i el 1787 compongué nombroses obres de cambra dedicades a aquesta dama. El 1787 es casà en segones núpcies amb Maria del Pilar Joaquina Porreti, filla del seu col·lega Domenico Porreti, músic i violoncel·lista de la Capilla Real de Madrid. Quan Carles IV ocupà el tron d’Espanya, el 1788, no promogué Boccherini a director de l’orquestra de cambra de la cort, sinó que continuà en el càrrec Gaetano Brunetti. Amb tot, seguí gaudint d’un gran prestigi com a compositor i violoncel·lista, continuà al servei de la casa reial i compongué per al duc d’Alba i per a la comtessa de Benavente-Osuna. Frederic Guillem II de Prússia li concedí una pensió i el nomenà compositor de cambra. En morir el seu protector, el 1797, els Benavente es convertiren en els seus únics promotors. Per a ells escriví el recitatiu Inés de Castro (1798), i diverses peces de música de cambra. Del 1800 al 1801 fou protegit per l’ambaixador francès a Madrid, Lucien Bonaparte. Al tombant del segle XVIII adaptà diverses obres seves per a la guitarra. Només li sobrevisqueren els seus dos fills José i Luis Marcos.
Trajectòria professional
La majoria de les seves obres foren impreses a l’estranger i alguna ho fou a Espanya, com ara els Seis dúos a dos violines. Boccherini és important sobretot en la història de la música de cambra, ja que tingué un paper destacat en la gènesi del quintet de corda. Les seves obres es caracteritzen per la vivor, l’elegància i la claredat dels dissenys melòdics. El seu estil és proper al galant i hi abunden el fraseig curt, periòdic i articulat i les figuracions sincopades, amb una gran cura en l’ornamentació. Usà lliurement la forma sonata, a voltes propera a la tradició del monotematisme italià. La facilitat en la construcció de melodies, la varietat del llenguatge, la solidesa tècnica en el tractament de la música de cambra i l’obertura a les innovacions de l’època, feren que la música de Boccherini deixés una empremta que marcà els gustos musicals de l’Europa del moment.
Un testimoni valuós pel que fa a la valoració de la música de Boccherini en el seu temps, el trobem a la notícia necrològica que aparegué el 21 d’agost de 1805 en l'"Allgemeine Musikalische Zeitung": "Itàlia el posa, com a mínim, a la mateixa alçada que Haydn en virtut dels seus quartets i música similar; Espanya, on transcorregué la major part de la seva vida creadora, en moltes de les seves obres el prefereix al mestre alemany, que en aquest país és considerat a vegades massa erudit. Es distingí en la causa de la música instrumental italiana, espanyola, havent estat el primer d’escriure quartets per a cordes en els quals cada instrument té assignada una part important".
Obra
Cambra
125 quintets corda (109 per a 2 vl., vla., 2 vlc.; 3 per a 2 vl., vla., vlc., cb.; 13 per a 2 vl., 2 vla., vlc.); 12 quintets per a pno.; 24 quintets per a altres grups instrum.; 91 quartets c.; 23 sextets (6 per a instr. c., 17 per a altres conjunts instr.); 48 trios (42 per a 2 vl., vlc; 6 per a vl., vla. vlc.); 11 concerts per a vlc.; 7 duos per a 2 vl.; 40 sonates (34 per a vlc., b. c.; 6 per a pno./clav., vl. vlc.)
Orquestra
29 simfonies, 2 simfonies concertants, 1 concert per a clav., 2 ballets, 10 minuets, 1 obertura
Música vocal
1 Stabat mater, 2 oratoris, 9 villancets, 1 kírie, 1 glòria, 1 credo, 1 cantata, 1 sarsuela
Bibliografia
- Martín, A.: Siglo XVIII, dins Historia de la música española, vol. IV, Alianza Editorial, Madrid 1985
- Newman, W.: The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
- Rothschild, G. de: Luigi Boccherini. His Life and Work, Oxford University Press, Londres-Nova York-Toronto 1965
- Tortella, J.: Luigi Boccherini y el Banco de San Carlos. Un aspecto inédito, ed. Tecnos, Madrid 1998
Complement bibliogràfic
- Carreras i Bulbena, Josep Rafael: Luigi Cherubini: estudio musical, Imp. y lit. de Juan Jutglar, Barcelona 1896