Vida
La seva formació musical començà al cor de la catedral d’Aversa. L’any 1725 se n’anà al Conservatorio di San Onofrio a Nàpols i el 1728 al Conservatorio Pietà dei Turchini. Rebé les influències sobretot de J.A. Hasse i J.G. Graun. La seva carrera començà amb dues òperes còmiques que no s’han conservat: L’errore amoroso, estrenada a Nàpols el 1737, i Odoardo, presentada a Florència el 1738. Fou, però, la seva opera seria, Ricimero rè de Goti (Roma, 1740) que atragué l’atenció d’un patró tan ric com influent: el cardenal Henry Benedict, duc de York. L’any 1741 es traslladà a Bolonya per treballar en els preparatius de la seva opera seriaEzio (1741). En aquesta ciutat conegué G.B. Martini, amb el qual establí una sòlida amistat. Durant els anys següents escriví òperes per als teatres de Venècia, Bolonya, Torí i Pàdua, així com dos oratoris que esdevingueren molt populars: Isacco figura del Redentore i La Betulia liberata. Gràcies a la recomanació de Hasse, fou nomenat director musical de l’Ospedale degli Incurabili a Venècia l’any 1743. En aquesta ciutat escriví gran nombre d’obres sacres, com ara motets, misses curtes, dos oratoris més, un tedèum i un Laudate pueri (1746), tot i que l’òpera continuà ocupant gran part del seu temps.
Els trets bàsics del que, més endavant, fou el seu estil madur ja es deixen entreveure: la declamació de les àries, efectes harmònics sorprenents, abundants modulacions i cromatismes, contrastos dinàmics molt marcats i l’ús de l’efecte del crescendo que, contràriament a allò que s’ha afirmat sovint, arribà a Mannheim des d’Itàlia gràcies a Jommelli. J. Stamitz escoltà les simfonies de Jommelli, ja conegudes a París i Alemanya, al començament del 1750 i introduí algunes de les innovacions del compositor italià en les seves obres. K.D. Von Dittersdorf i G.Ch, Wagenseil reconegueren la influència de Jommelli en el seu estil simfònic. L’any 1747 Jommelli es traslladà a Roma on, dos anys més tard (1749), esdevingué maestro coadiutore de la capella papal. El repertori que escriví per a aquesta fou bàsicament música litúrgica per a cor amb acompanyament d’orgue o de cordes en un estil concertant en combinació amb textures molt variades: homofòniques, antifòniques i contrapuntístiques. Des de Roma complí amb els encàrrecs per a òperes de moltes altres ciutats, però el més important per a la seva carrera futura fou el que li arribà de Viena l’any 1749: l’òpera Achille in Sciro. En aquesta obra feu ús del cor, tot seguint el gust dels vienesos, recurs que no s’usava a Itàlia. El 1753 Jommelli viatjà a Stuttgart requerit pel duc de Württemburg, Karl Eugen, que li oferí el lloc d'ober-kapellmeister. Jommelli usà tots els recursos que el duc posà al seu servei: augmentà el nombre de membres de l’orquestra, que passaren dels 24 de l’any 1755 als 47 del 1767. Durant aquest període escriví òperes seguint els gustos de K. Eugen i hi incorporà cors, ballets i donà més protagonisme a l’orquestra. Les innovacions continuaren. En les òperes Vologeso (1766) i Fetonte (1768, segona versió) l'aria da capo pràcticament desapareix i és substituïda per l’ària anomenada dal segno o da capo parcial. L’estructura de les òperes es flexibilitza, el ritme és més àgil i es dona més importància al contingut dramàtic de l’obra que no pas a les exhibicions vocals dels grans cantants, que les àries de llarga durada afavorien.
Cap al 1768, Jommelli començà a negociar amb la cort de Josep I de Portugal. L’any 1769 arribà a un acord amb els portuguesos en el qual constà que havia d’enviar còpies de les seves òperes ja anteriors a la cort a més d’escriure una opera seria i una opera buffa, totes dues noves cada any, i compondre música sacra a cappella per a la capella reial, tot això a canvi d’una pensió anyal de 400 zecchini. A més, el mestre de capella portuguès, João Cordeiro da Silva, es feu càrrec de revisar aquestes obres per a veure si s’adaptaven a les exigències de la cort portuguesa. Jommelli tornà a Itàlia el 1769 amb l’esperança que el clima del sud ajudaria la seva dona, llavors malalta, però al cap de pocs mesos d’haver-hi tornat, ella morí. A Nàpols escriví Armida abbandonata (1770), una de les darreres grans produccions i en la qual incorporà ballet al drama. Després de veure-la, W.A. Mozart escriví a la seva germana que l’obra era "bonica però massa complexa i passada de moda per al teatre". Al final de la seva vida, alguns consideraren que el públic volia un estil més lleuger i menys seriós. Jommelli intentà d’adaptar-se a l’estil napolità però sense gaire èxit. A Portugal, en canvi, fou molt popular; entre el 1769 i el 1777, any de la mort de Josep I, els teatres reials representaren fins a quatre òperes de Jommelli l’any. A més, la seva música per a la capella reial també era interpretada habitualment. Jommelli fou un dels primers compositors que inicià canvis importants en l’òpera italiana de la meitat del segle XVIII, que fins aquell temps havia estat dominada pels cantants. Sabia combinar elements de cada gran tradició operística -tant d’Alemanya com de França- i filtrar-ho tot amb els seus dots extraordinaris per a aconseguir una més gran efectivitat dramàtica.
Obra
Música escènica
53 opere serie conservades (entre les quals: Ricimero rè de Goti, 1740; Semiramide riconosciuta, 1741; Ezio, 1741; Eumene, 1742; Demofoonte, 1743; Ciro riconosciuto, 1744; Didone abbandonata, 1747; Artaserse, 1749; Achille in Sciro, 1749; Ifigenia in Aulide, 1751; Ipermestra, 1751; Lucio Vero, 1754; Temistocle, 1757; L’Olimpiade, 1761; Vologeso, 1766; Fetonte, 1768; Armida abbandonata, 1770; Achille in Sciro, 1771; Il trionfo di Clelia, 1774), 4 òperes comicoserioses i còmiques conservades (La critica, 1766; La schiava liberata, 1768; Il cacciatore deluso, 1771; Le avventure di Cleomede, 1771), 6 intermezzi conservats (entre els quals: Don Chichibio, 1742; L’uccellatrice, 1751), 1 pastoral conservada (Imeneo in Atene, 1773), 6 serenates i altres peces teatrals conservades (entre les quals: La pastorale offerta, 1753; Cerere placata, 1772; Arcadia conservata, ~1765), 9 pasticcios conservats (entre els quals: Catone in Utica, 1749; Andromeda, 1750; Armida placata, 1750)
Música vocal profana
6 cantates per a S., instr. c., b.c. (E quando sarà mai ;Gia la notte ; Giusti numi ; No non turbarti ; Partir conviene ; Perdona, amata Nice); Le frondi l’erbe, S., 3 v., 2 tr., 2 ob., b.c.; Lucinda e Fileno, 2 S., instr. c., b.c.; Oh come oltre l’osato, S., A., orq., b.c.; Scendi propizio, 2 S., b.c.; Solfeggi, S., T., b.c.
Música vocal religiosa
Prop de 20 misses (entre les quals: Missa pro defunctis, 4 v., instr. c., org./b.c., 1756; Missa solemne, 4 v. solistes, 4 v., orq., org./b.c., 1766), 9 oratoris, passions i cantates sacres conservats (entre els quals: Isacco figura del Redentore, 2 S., A., T., B., 4 v., orq., 1742; La Betulia Liberata, S., A., T., B., 4 v., orq., 1743; La passione di Gesù Cristo, S., A., T., B., 4 v., orq., 1749; In questa incolte riva, 2 S., orq., 1751), centenars de peces religioses vocals breus (graduals, seqüències, responsoris, antífones, salms, motets, himnes, càntics)
Música instrumental
Sis sonates, 2 fl./vl., b.c. (publ. 1753); 2 divertimenti (sol M., 2 vl., vla., b.c.; mi♮ M., 2 vl., vla., tr., b.c.); 1 ciacona per a orq.; 3 concerts per a clvd. i orq.; 1 concert fl. i orq.; 9 qt. c.; 2 sonates per a 2 vl./fl., b.c.