Vida
Fou un dels noms més importants a la Itàlia de la primera meitat del segle XX com a intens activador de la vida musical. Nen prodigi de la música, estudià piano amb la seva mare, i a onze anys oferí el primer concert. El 1900 ingressà al Conservatori de París, on estudià amb Louis Diémer, X. Leroux i G. Fauré. A París feu amistat amb Maurice Ravel i Georges Enescu, els quals l’introduïren en la música de C. Debussy, R. Strauss, G. Mahler i el nacionalisme rus, i alhora descobrí els nous idiomes de B. Bartók, A. Schönberg i I. Stravinsky. Des del 1915 exercí de professor de piano al Liceo di Santa Cecilia a Roma, on intentà introduir les obres contemporànies: pretenia crear una música no només italiana, sinó oberta a Europa. Al voltant seu s’aplegaren un estol de joves compositors: G.F. Malipiero, I. Pizzeti, O. Respighi, H. Tomasi o M. Castelnuovo-Tedesco, amb els quals fundà la Societat Nacional de Música, que esdevingué al cap de poc la Societat Italiana de Música Moderna. Publicaren una revista, "Ars nova", òrgan d’expressió del grup. Malgrat tot, el públic no rebé bé les seves obres, i tots els concerts organitzats acabaven en protestes, per la qual cosa la societat es dissolgué el 1919. Casella continuà la seva trajectòria com a pianista solista i director, i no defallí en la promoció de la música contemporània. Influït per G. D’Annunzio, el 1923 fundà, amb Malipiero i M. Labroca, la Corporazione delle Nuove Musiche. El nou grup intentà difondre la música contemporània europea, no només la italiana, i estrenaren a Itàlia el Pierrot lunaire d’A. Schönberg i Les noces d’I. Stravinsky. Del 1930 al 1934 dirigí el Festival de Música Contemporània de Venècia i es reincorporà a l’Acadèmia de Santa Cecília. Casella no pogué ésser aliè al triomfant feixisme italià i, com tants d’altres, captivat pel nou ordre, compongué el misteri en un acte Il deserto tentato, en record de les campanyes de Mussolini a Etiòpia. El 1939 participà en l’organització de les Setmanes de Siena a l’Acadèmia Chigiana. Durant la Segona Guerra Mundial la seva família passà per moments crítics, ja que la seva muller era jueva.
L’obra compositiva, dividida en tres períodes, reflecteix la influència dels diferents corrents estètics pels quals Casella s’interessà. El primer (des de l’inici fins al 1913) conté influències de Fauré i del nacionalisme rus, procedents de l’etapa parisenca; el descobriment de l’idioma d’Albéniz l’encoratjà a cercar un llenguatge més italià, reflectit en la rapsòdia simfònica Itàlia (1909). El segon període (1913-20) ha estat definit pels seus estudiosos com a expressionista i cromàtic, com es fa palès a 9 Peces, opus 24, per a piano. Sabé fer seus els diferents corrents amb facetes de vegades oposades, com l’humor de Pupazzetti, o el caràcter transcendent de L’adieu à la vie. El segon estil desaparegué el 1920, en obrir-se un nou període dissonant i diatònic, de textures lineals i ritmes continus. Aquests trets es combinen, en el Concerto romano (1926), amb la música popular italiana, i amb l’estil neoclàssic que tant caracteritzà Casella. En aquest període escrigué el ballet La giara (1924) i l’òpera La donna serpente (1928-31, estrenada el 1932), obra d’èxit basada en la faula wagneriana Die Feen ('Les fades'). Els darrers anys de la seva vida tendí a un nou estil cromàtic, quasi serial, que apareix en obres com la Missa solemnis ’Pro pace'.
Obra
Orquestra
3 simfonies (núm. 1, si m, op. 5, 1905-06; núm. 2, do m, op. 12, 1908-9; núm. 3, op. 63, 1939-40); Italia, op. 11 (1909);Suite, op. 13 (1909-10); Pagine di guerra, op. 25 bis (1918); Pupazzetti, op. 27 bis (arranj. d’una obra per a 2 pno., 1920); A notte alta, pno. i orq., op. 30 bis (1921); Partita, pno. i orq., op. 42 (1924-25); Concerto romano, op. 43 (1926); Scarlattiana, op. 44 (1926); 2 concerts vl. (op. 48, 1928; op. 58, 1934-35); Notturno e tarantella, vlc. i orq., op. 54 (1929); Divertimento per Fluvia, op. 69 (1940); Paganiniana, op. 65 (1942)
Cambra
Barcarola et scherzo, fl. pno., op. 4 (1903); Sicilienne et burlesque, fl., pno., op. 23 (1914); 9Peces, op. 24 (1914); 5 Peces, qt. c., op. 34 (1920); Serenata, cl., fg., tpt, vl., vlc., op. 46 (1927; versió orq., 1930)
Solo
2 sonates vlc. (núm. 1, op. 8, 1926; núm. 2, op. 45, 1926); Sinfonia, arioso e toccata, pno., op. 59 (1936); Ricercare sul nome ’Guido M. Gatti', pno. (1942); Sonata per a arpa, op. 68 (1943)
Música vocal
Notte di maggio, v. solista i orq., op. 20 (1913); 2 chansons anciennes, v. solista, pno., op. 22 (1913); L’adieu à la vie, v. solista, pno, op. 26 (1915; R. Tagore; arranj. v solista, 16 instr., op. 26 bis, 1926); La sera fiesolana, v. solista, pno., op. 37 (1923; D’Annunzio); 4 favole romanesche, v. solista, orq., op. 38 (1923; Trilussa); 3 Canti sacri, Bar., org., op. 67 (1943; versió Bar. i orq. cambra, op. 67 bis, 1943); Missa solemnis ’Pro pace', Bar., cor, orq., op. 71 (1944)
Música escènica
Le couvent sur l’eau, ballet, op. 18 (1912-13); La giara, ballet, op. 41 (1924); La donna serpente, òpera, op. 50 (1928-31); La Favola d’Orfeo, òpera de cambra, op. 51 (estr. 1932); Il deserto tentato, misteri, op. 60 (1936-37); La camera dei disegni, ballet, op. 64 (estr. 1940); La rosa del sogno, op. 66 (estr. 1943)
Obra
L’evoluzione della musica a traverso la storia della cadenza perfetta, Londres 1924; I segreti della giara, ed. Sansoni, Firenze 1941
Bibliografia
- Diversos autors: Omaggio ad Alfredo Casella, "L’Approdo Musicale", 1, Torino 1958
- Diversos autors: Alfredo Casella a venticinque anni dalla morte, "Chigiana", XXIX-XXX, 1972-73
- Pizzetti: Musicisti contemporanei, Treves, Milà 1914