A set anys rebé lliçons de violí del seu pare i quan en tenia dotze estudià piano i harmonia amb L. Caruso i orgue amb el seu oncle L. Mazzetti. El 1803 es traslladà a Loreto per estudiar contrapunt amb N.A. Zingarelli, però, incapaç de seguir els seus mètodes severs, al cap de dos anys s’instal·là a Bolonya per estudiar al Liceo Filarmónico. En aquesta ciutat s’interpretà la seva cantata Il tempio della gloria, escrita en honor de Napoleó. El 1807 debutà com a compositor d’òpera a Florència amb Il poeta in campagna. L’èxit d’aquesta obra el convertí en un compositor de fama i rebé encàrrecs dels principals teatres italians. El 1810 fou nomenat director de l’Òpera italiana de Dresden, on, a partir del 1817, mantingué un enfrontament directe amb C.M. von Weber, que era el director de l’Òpera alemanya.
Tot i que la seva activitat professional estigué centrada a Alemanya, sempre mantingué amb Itàlia una relació molt intensa. La mort el sorprengué a Innsbruck quan viatjava cap a Pisa. Rebé del papa el títol de Conte Palatino e Lateranense i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Com a director, portà a terme una intensa activitat interpretant no tan sols obres contemporànies sinó també de compositors d’èpoques anteriors, com ara J.S. Bach i G.F. Händel. A més d’òperes, entre les quals destaca Tebaldo e Isolina (1820), compongué nombrosa música sacra.