Vida
Pioner en la utilització del dodecatonisme a Itàlia, és, sense cap mena de dubte, un dels compositors italians més destacats del segle XX. Rebé les primeres lliçons de música a la seva ciutat natal. El 1916 la seva família es traslladà a Graz, a Àustria, on continuà la seva formació musical. Fou precisament en aquesta ciutat on assistí regularment a les representacions operístiques que hi tenien lloc i on sentí per primera vegada, el 1917, l’òpera L’holandès errant de R. Wagner. Sembla que això el feu decidir-se definitivament per la composició i el 1922 anà a Florència, on estudià al conservatori. El 1924, una audició del Pierrot Lunaire, d’A. Schönberg, impulsada per la Corporazione delle Nuove Musiche li donà a conèixer les tendències de la Segona Escola de Viena, si bé aquest contacte no donà els seus fruits fins uns quants anys més tard. Fou durant aquest període que, paral·lelament a la docència, es dedicà intensament a l’activitat concertística i el 1930 creà un duo amb el violinista Sandro Materassi, tot i que continuà ampliant els seus coneixements musicals amb visites a ciutats com Viena, París o Berlín. Professor de piano del Conservatori de Florència des del 1934, a mitjan dècada del 1930 començà a interessar-se seriosament per les recerques musicals d’A. Webern i, sobretot, d’A. Berg, a qui conegué personalment el 1934.
Dallapiccola no es quedà al marge de les qüestions socials i polítiques de la seva època. Així, quan els feixistes pujaren al poder, manifestà el seu desacord mitjançant una sèrie de composicions, com ara Canti di prigionia (1938-41), per a cor, dos pianos, dues arpes i percussió. Dallapiccola trobà en el dodecatonisme un mètode de composició especialment apropiat per a mostrar el dramatisme de la situació i per a manifestar la repulsa que experimentava. Ja anteriorment havia emprat aquesta tècnica en obres com Tre Laudi (1936-37), per a solista i tretze instruments, fent-ne, però, un ús molt lliure. A l’òpera Volo di notte (1937-39), molt pròxima a aquesta peça, reutilitzà una part dels materials musicals emprats a Tre Laudi. Aquesta òpera gira al voltant de les reflexions d’un pilot abans d’enfrontar-se a la mort a causa d’un accident aeri. Fou precisament pel caràcter transcendent de l’obra que Dallapiccola usà fragments de Tre Laudi, de connotacions clarament religioses. En aquesta òpera demostrà un coneixement exhaustiu de l’atonalisme de Wozzeck, d’A. Berg. La Segona Guerra Mundial provocà una gran angoixa espiritual al compositor, que manifestà el seu estat d’ànim a l’òpera Il prigioniero (1944-48), considerada, conjuntament amb els Canti di prigionia, una de les grans mostres de la seva música de protesta antifeixista. Aquesta òpera representà la confirmació d’un dels talents creatius més importants del panorama musical italià.
Entre el 1945 i el 1947 fou crític musical d'"Il Mondo"; aproximadament durant aquesta època la seva obra prengué un nou caràcter. Si en les seves obres anteriors feu una adaptació molt lliure del dodecatonisme, en els Liriche greche (1942-45), basats en textos de Safo i Anacreont, entre altres escriptors, se cenyí a una forma ortodoxa d’aquest corrent. La fama que L. Dallapiccola havia anat adquirint en l’àmbit internacional motivà que, a partir dels anys cinquanta, fos reclamat des de diverses institucions de diferents països per a impartir-hi classes i fer conferències. Així, el 1951 fou convidat com a professor al Berk shire Music Center de Tanglewood, als Estats Units, i més tard, el 1955, fou nomenat professor de composició del Queens College de Nova York.
D’esperit inquiet i a la recerca de noves vies creatives, no s’aturà en el dodecatonisme, com ho demostrà amb l’obra Goethe Lieder (1953), per a mezzosoprano i tres clavicèmbals i, sobretot, amb Canti di liberazione (1951-55), per a cor i orquestra, obres en les quals optà per un serialisme proper al d’A. Webern. Aquesta afinitat amb l’obra de Webern, sobretot pel que fa al tractament rítmic i melòdic, no significà, però, que renunciés a la seva independència creativa. El 1954 compongué la seva obra orquestral més coneguda, la Piccola musica notturna (1954), en la qual reprengué l’estil líric inicial, de gran riquesa sonora i amb l’empremta evident de F. Busoni.
La darrera gran obra de L. Dallapiccola fou l’òpera Ulisse, representada per primera vegada a Berlín el 1968. Composició impregnada de reflexions sobre el destí de l’home, en ocasions ha estat comparada amb el Doktor Faust del seu mestre, F. Busoni. Després de l’estrena d'Ulisse, Dallapiccola dedicà gran part dels seus esforços a la redacció de diferents articles d’assaig i a la preparació del volum Appunti, incontri, meditazioni (Milà, 1970).
Obra
Música escènica
Volo di notte, òpera (1937-39); Marsia, ballet (1942-43); Il prigioniero, òpera (1944-48); Job, representació sacra (1950); Ulisse, òpera (1960-68)
Música instrumental
Musica per 3 pianoforti (1935); Piccolo concerto per Muriel Couvreux, pno., orq. cambra (1939-41); Sonatina canonica, pno. (1942-43); Ciaccona, intermezzo e adagio, vlc. (1945); 2 Studi, vl., pno. (1946-47); Tartiniana, vl. i orq. (1951); Quaderno musicale di Annalibera, pno. (1952); Piccola musica notturna, orq. (1954); Tartiniana seconda, vl. i pno./orq. (1955-56); Dialoghi, vlc., orq. (1959-60); Three Questions with two answers, orq. (1962)
Música vocal
2 Canzoni di Grado, Ms., cor femení, orq. cambra (1927); Dalla mia terra, Ms., cor, orq. (1928); La canzone del Quarnaro, T., v. mixtes, orq. (1930; D’Annunzio); Estate, v. mixtes (1932); Rapsodia, studio per ’La morte del Conte Orlando', v. solista, orq. cambra (1932-33); 6 Cori di Michelangelo Bounarroti il giovane (1933-36); Tre Laudi, S. o T. i 13 instruments (1936-37); Canti di prigionia, cor, 2 pno., 2 arpes, perc. (1938-41); Liriche greche, v. i instruments (1942-45); Rencesvals (Chanson de Roland), Ms./Bar., pno. (1946); 4 liriche di Antonio Machado, S., pno. (1948); Goethe Lieder, Ms., 3 cl. (1953); An Mathilde, S., orq. (1955; Heine); Canti di liberazione, cor, orq. (1951-55); Preghiere, Bar., orq. cambra (1962); Sicut umbra, Ms., 12 instr. (1970; J.R. Jiménez); Tempus destruendi-Tempus aedificandi, cor (1970-71); Commiato, S., 15 instr. (1972)
Obra
Musicisti del nostro tempo: Vito Frazzi, dins "La rassegna musicale", núm. X, 1937; The Genesis of the Canti di prigionia and Il prigioniero, dins "The Musical Quarterly", núm. 39, 1953; La mia protest-music, pamflet del Maig Musical, Florència 1971; Appunti, incontri, meditazioni, Milà 1970; Diversos articles a "Il Mondo" (1945-47)
Bibliografia
- Manzoni, G.: Luigi Dallapiccola, dins "Revista musical chilena", núm. XVII, 1963
- Pestelli, G. i Gentilucci, A.: La musica moderna, Milà 1969